dimarts, 20 de setembre de 2011

Jo crec que sí que havies pensat alguna cosa quan intentàvem fer l'aposta. Però no t'has atrevit a dir-ho. Llàstima.
Tenim els rols marcats. Jo sóc sempre qui parla massa i tu qui gairebé no parla.
I així ens va.
Però com ens va?
Ens va bé?
Si com a mínim n'estigués segura que a tu et va bé ja em conformaria.

Saps que m'hagués apostat jo? Ho vols saber de veritat?
M'haguessis dit que no. Però la cara a quadres que haguessis posat m'hagués divertit tota la tarda. O no! amb tu mai es pot estar segur de res.

:)

Clar que aleshores sempre em quedaria el dubte: ho ha fet perquè ha perdut l'aposta o perquè realment volia?
I aleshores jo mateixa em responc: ell només fa el què vol. Si no hagués volgut ja no ho hagués fet.
Pensament que em porta al següent merda-pensament: M'hagués dit que no.

:(

Conclusió: que amb el silenci hi he sortit guanyant. O no!

diumenge, 18 de setembre de 2011

Notava que el vas s'omplia i s'omplia sense poder-ho evitar. No sabia ni ben bé de quin vas es tractava. Però de vegades tenia pensaments que l'espantaven.
L'odiava i al mateix temps l'estimava.
Li sobrava i al mateix temps li faltava amb desesperació.
"Em sap greu". "Perdona". "Ho sento". "T'estimo". Tot això li venia al cap contínuament. De vegades fins i tot ho deia en veu alta i se sobresaltava a sí mateixa, perquè se li escapava dels llavis en moments poc oportuns. Tampoc tenia molt clar a qui ho deia. A ell? A l'altre? A sí mateixa?
Sempre havia sigut una mica caòtica però ara...

Ell la ignorava. Ell la burlava. Ell l'esquivava. Ell la mirava. Ell li parlava amb duresa. Ell no li responia les preguntes.
Ell... Ell no l'estimava.
Hi ha persones que et donen el què necessites
just en el moment en què més ho necessites.
I sense saber-ho.

Gràcies preciosa!

divendres, 9 de setembre de 2011


Estic de ratxa! Estic SÚPER* enganxada.

"
Ostres, fins i tot en aquesta situació pensava en el Daniel. Però..., si estava en coma, perquè s'imaginava el meu cervell que era una formiga? Era a causa d'un trauma infantil? I en aquest cas: com ha de ser d'estúpid un trauma infantil perquè anys més tard, en coma, et pensis que ets una formiga?

"
Pàgina 41.

Maleït Karma, David Safier




* Súper
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició).
Molt bo, magnífic. S'han comprat un cotxe súper. El dinar ha estat súper. Una festa súper. Ens ho hem passat súper! (...)

dimecres, 7 de setembre de 2011




Aquest és un fragment llarg, però val la pena.


"
-El que et diré...- va començar a dir amb un to molt baix, de manera que vaig haver d'apropar-me més-. El que et diré només et servirà si t'ho prens com el nord de la teva vida. Si ho barreges amb d'altres filosofies o principis, no aconseguiràs res.
Vaig assentir, obedient.
-Només són dos conceptes.- Va elevar el to de veu però no vaig voler apartar-me del seu costat-. D'una banda, has de recordar una cosa tan senzilla com que estimar és sempre més valuós que que t'estimin.
Estimar mou i atura mons. Que t'estimin, si tu no estimes, t'acabarà afeblint.
Va fer una pausa mentre el dia despuntava a Capri. Ni tan sols vaig intentar assimilar-ho. Tota la meva vida m'he deixat estimar, i potser allò era insuficient.
-El segon i més valuós per portar la teva vida endavant és que t'has d'adonar que ens hem passat la vida, des de petits, responent a la pregunta sobre què m'agrada.
Què m'agrada de menjar, de roba, de joguines, d'estudis, de feina, d'amistat, d'amor, de sexe...
I aquests "què m'agrada" marquen el nostre món. Fa la impressió que el fet que ens agradi alguna cosa és indicador d'un rumb o un desig, i has de saber que no és així.
El que ens agrada no és el nostre camí, com tampoc ho és allò que no ens agrada. De vegades, el nostre rumb pot estar en allò que ens provoca indiferència, en allò que no ens apassiona o en allò que avorrim.
Entén això: has de confiar en tu, no en el que creus que a tu t'agrada... La senda no la marca mai el que t'agrada, sinó que la marques tu...
Després d'allò em va tornar a abraçar i va dirigir-se cap a la casa, mentre taral·lejava: "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine".

"


ALBERT ESPINOSA.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Vas passar com un llampec per aquesta vida,
però el teu tro se sentirà per sempre.



diumenge, 4 de setembre de 2011

PENSAMENTS

1. Si em repeteixo, em repeteixo. I punt.

2. "A la mañana siguiente, experimento una sensación cercana a la resaca." Pàg 313.
Gràcies a Déu! no sóc l'única a qui li passa! Però després d'aquest esclat d'alegria de no saber-me única en aquesta raresa, m'agradaria albirar una mica més de llum: què coi serà aquesta sensació? i com evitar-la?

3. "La quietud que sentimos cuando estamos solos, esa certeza de nosotros mismos en la serenidad de la soledad no son nada comparadas con este dejarse llevar, este dejarse llegar y dejarse hablar que se vive con otro, en cómplice compañía... " Pàg 310. Quan parles amb ella estàs molt més relaxat que quan parles amb mi (parles amb mi???). Ho veig moltíssimes vegades. La qual cosa em porta aquí: "Una tristeza inmensa se abate sobre mí a velocidad supersónica". I res més a dir.

4. Ah! M'oblidava de la millor:
"-No me han reconocido - comento.
Me detengo en mitad de la acera, del todo sobrecogida.
-No me han reconocido - repito.
Él se detiene a su vez; mi mano no se ha movido de su brazo.
-Es porque no la han visto nunca - me dice -. Yo la reconocería en cualquier circunstancia."

I tu? series capaç?