diumenge, 30 d’octubre de 2011

Aquests dies he estat provant microrelats de por. En vaig escriure tres, no són cap cosa, però a veure si endevineu quin és el què més m'agrada! :)

1.

Estava acabant d’escriure uns apunts a l'aula. Ja havia sonat el timbre i als pocs segons quedà completament sola. Una fiblada de fredor li travessà l’esquena. Es girà però no veié cap finestra oberta. “De vegades passa” pensà. Desà a corre-cuita totes les seves coses i d’un bot féu cap a la porta. Quan agafà la maneta la clau girà per l’altra banda. “Ei!” però la figura de darrera la porta ni s’immutà. A l’instant tots els llums s’apagaren. “Tranquil·la. Encara s’hi veu”. L’alarma d’incendis va començar a xisclar i ella a pantejar. Sentia com les veus del passadís s’anaven allunyant. Suava i notava com s’estava marejant. Intentà obrir la porta però era incapaç. Cridà i colpejà la porta. S’acostà a la finestra i cridà amb totes les seves forçes inútilment. Anava com boja de la porta a la finestra. De la finestra a la porta. Cada vegada li costava més respirar. El pànic l'innundà. Fins que ensopegà; i es colpejà la templa. No hi va haver sang. Només mort. Ràpida i neta.


2.

Portava un mapa fet a mà. Veia que cada vegada els carrers eren més solitaris i bruts, i s’anava angoixant per moments. “Qui em manava posar-me faldilla i talons per una entrevista de feina al cul del món?” però com que no era de la ciutat, no tenia ni remota idea d’on s’estava posant. En un carreró fosc i estret, malgrat creuar tots els dits perquè no sigués el carrer que buscava, l’esperava el seu destí. Dubtà uns moments si trucar al timbre o fer mitja volta, però després de 2 hores de camí no estava per deixar-ho córrer. Així que trucà al timbre. Sense testimonis. Sense que ningú pogués orientar més tard a la policia del lloc on havia desaparegut.

3.

L’havien ingressat feia unes hores, però a ella l’angoixava una altra cosa.
-Com la puc ajudar mare?
-En Tofu deu tenir gana.
-Qui és en Tofu?
Ella em clavà una mirada de pànic que em féu abraçar-la.
-D’acord. M’hi acostaré i l’alimentaré.

Al arribar-hi, els lladrucs em guiaren darrera el piano i al apartar-lo vaig descobrir un enorme forat a la paret. Vaig avançar a les palpentes, escoltant com els lladrucs es feien més i més rabiosos barrejant-se amb una espècie de miols llastimosos. De cop i sense avís, una bèstia de tres caps m’arrencà d’una mossegada mig coll. 
Certament. En Tofu tenia gana.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Li allargo la mà i ella no la vol agafar. Potser perquè es pensa que ho faig per ella, quan en realitat ho feia per mi. Perquè necessitava que me l'agafés.

Aquestes dues setmanes han sigut horribles però gràcies a Déu he hagut de treballar una barbaritat i així he mantingut la ment ocupada i poc disponible per la desesperació. Per sort, tot ha acabat bé. "Sempre t'equivoques quan es tracta d'assumptes de malalties" m'ha dit el meu home.

Vaig anar al metge per un petit bultet. Vaig tardar 2 mesos i una mica més a anar-hi. Tinc pànic a anar al metge. La metgessa no li va donar importància: "gangli inflamat, ja marxarà" però em va voler fer un anàlisis de sang quan va veure els resultats de l'últim, res que m'espantés, les tiroides boges. Els resultats van sortir prou bons, "per ara no t'has de medicar, però seria bo anar-ho controlant". Vaig marxar súper contenta. Al mateix dia ho vam anar a celebrar.

Al cap d'uns dies vaig començar a rebre trucades al mòbil d'un número llarguíssim. No les vaig agafar. Van arribar fins a set.
Tres o quatre dies després, vaig despenjar un mòbil desconegut: "Sóc la doctora, t'he estat trucant des del telèfon de l'ambulatori però no el deuries agafar per estrany. Ara et truco des del meu mòbil. He estat parlant del cas del teu gangli amb un company i s'hauria de fer un altre extracció de sang per mirar malalties de transmissió sexual. Només per quedar més tranquils. Ho hem de fer."

Jo no sé com us quedaríeu vosaltres però jo em vaig quedar de pasta de moniato. Literalment. Era incapaç d'aixecar-me del sofà.

Comences a donar voltes a la situació. Et pregunta si la persona que em va acompanyar a la primera visita era la meva parella estable. "Sí, sí, estabilíssima". Comences a fer memòria dels mesos treballats al laboratori. Sí, sí. Allà vaig treballar amb de tot! Començo a fer memòria de la clientela del bar. Tanta malasort hauria pogut tenir?? Em recordo a mi mateixa que em diuen GAFE.

Li dic a tot que sí. Sí a fer-me les proves. Sí a fer-les aviat. Sí a què l'imprès de l'extracció me la dónin a la centraleta. Sí a tot. I comença la por. I comença l'espera. I comença el pànic.

Li explico al meu home només arribar a casa. "T'he de dir una cosa i no sé com dir-te-la".
I ell, com sempre, manté la calma. "No passarà res". "Ja ho fa bé la doctora de voler-se'n assegurar".

Decideixo deixar-li de fer patonets fins a saber els resultats. Sempre tinc els llavis tallats. Una tonteria després de set anys junts? Potser. Però la idea de poder-li encomanar alguna tenint maneres d'evitar-ho passa per sobre de tot. Vaig estar a punt de deixar els raspalls de dents en pots separats.

Al final ha resultat que l'únic que tinc és Toxoplasmosis. No he de fer ni tractament. Ho vam anar a celebrar el mateix dimecres.

Però tot això no ho explico per posar-vos al dia de la meva vida. El què ara em fa donar voltes al cap és saber si he fet bé mantenint al marge la meva família. Als meus pares, als meus germans. Clar que sí hagués tingut alguna malaltia els hi hagués hagut d'explicar però mentre no tenia els resultats, calia preocupar-los?

No explicant els problemes t'aïlles. Ho sé. Et distancies dels teus. Però també els hi estalvies patiment "innecessari". Però també sé que compartint es guanya. I ara em pregunto. Quin ha sigut el balanç? Hi he sortit GUANYANT o PERDENT callant? I dubto sobre la resposta.





En fi. Una altra de passada.

dijous, 13 d’octubre de 2011


"
En Genís li assegura que el Gran Raiximanu va descobrir millor que ningú com el caos precedeix l'ordre perfecte i que el va sorprendre amb aquesta barreja que li proposa.

...

Ara hi ha una pila de cartes que és una pila caòtica, un caos sense final.
-Sense final? No és veritat, n'hi ha un, però només un, perquè el caos del caos només acaba, si acaba, quan troba la perfecció de l'ordre.
"


dimarts, 4 d’octubre de 2011



Dilluns de molt matí sonava aquesta cançó i va ser un Gran Dilluns.
Avui, després de dinar, mentre els nervis em rossegaven l'ànima i les ungles, l'he tornat a sentir. D'immediat m'he tranquilitzat i he somrigut, com si pogués escoltar molt baixet a l'orella "-Tranquil·la nena, tot anirà bé".
I així ha sigut.
Avui toca brindar.