diumenge, 28 d’octubre de 2012







Avui us vull recomanar una peli. INCONSCIENTES.
Jo la vaig voler veure només pel Tosar. Aquest home m'encanta. Mai em deixa indiferent. No en tenia ni idea de l'argument, ni el tema, ni el gènere, etc. però vaig decidir veure-la i em va fascinar des del primer moment. Sobretot pels diàlegs, per la presentació de les escenes (si la mireu, m'entendreu), per la velocitat en què succeeixen els esdeveniments, per la intriga, pel què s'ensenya i pel que s'amaga, pels moments còmics que et treuen una riallada i per la escenografia i el vestuari. I pels personatges, molt ben construïts, molt ben treballats.  

Aquesta és la raó del post. Voler-la compartir amb tots vosaltres. 

O sigui que us deixo unes foticos...








i un enllaç per veure la peli... 





dimecres, 24 d’octubre de 2012

Esmorzar a l'herba, per Relats conjunts




Havia organitzat un esmorzar pic-nic. Per fer alguna cosa diferent. Per sociabilitzar-se. De fet els hi va deixar ben clar a tots els invitats: "no heu de portar res. Jo ho poso tot. Veniu i prou. Amb un somriure si pot ser". Ella volia una cosa senzilla, però la cosa es va anar fent gran mentre s'apropava el dia i encara no sap com, sent ella la organitzadora, es va veure "obligada" a arreglar-se molt més del que tenia previst, i pitjor encara, molt més del què la seva comoditat hagués elegit. Doncs allà la tenim, asseguda sobre unes estovalles de fil que no havien vist la llum des de feia segles, relíquies de família. "Que collons! A ventilar andròmies!" s'havia dit a sí mateixa feia uns dies.

Creia que sols vindrien els quatre de sempre, però la veu havia corregut de forma escandalosa i va començar a aparèixer gent que no havia vist en sa vida. De cop, se sentí totalment estranya. Atrapada en una roba que l'asfixiava. Presonera d'un lligat de cabell que li començava a molestar. Incòmoda. Tensa. Sentia les pulsacions a mil. S'estava asfixiant. Com ningú se n'adonava?
Prou! es va dir. Es va aixecar, va agafar l'ampolla de Kina que la feia sentir bé i va dirigir-se cap al bosc.
Sentí algú que parlava d'ella a l'esquena. Ni s'aturà, ni contestà. Caminà i caminà. Es deslligà la goma de cabell deixant voleiar la seva cabellera per on li sortís dels coions! es descordà el vestit fins més avall del decent. Es tragué els botins i els mitjons, i llaços i cintes. I quan arribà al riu, sentí la necessitat imperiosa de ficar-s'hi.
Ai las! si algú la veiés. Que carai! "A la merda!" com va dir el Fernando Fernán Gómez.
I s'hi tirà de pet.
Ni l'importà que estés glaçada.
Ni l'importà els sorollets que s'escoltaven si paraves atenció.
Pau.
I es posà a fer el mort dins l'aigua. Amb els ulls tancats. Olorant, respirant i somrient. Un raig de llum li acariciava les galtes. Que bé que s'està quan s'està bé!
No entenia com li costava tant sociabilitzar-se. Però quan necessitava escapar no ho podia evitar. L'interruptor fa clic i només visualitza la fugida. La soledat. La desitja. Li sap greu. Però no ho pot evitar.

Podríem acabar el relat dient que per allà també hi havia un altre invitat, que havia fugit de la gentada també buscant soledat però que no li importà l'arribada d'una noia que es despullava tot caminant i que es tirà al riu amb "panyos menores". Que li parlà fluixet per no espantar-la i que li oferí les seves pròpies pastes que havia agafat abans de deixar el grup.
Podríem acabar-lo així.
Però també podríem no fer-ho.

No tots els finals han d'acabar amb algú que salva a un altre.
I aquell dia no tocava. S'havia de salvar ella mateixa.
Tocava relaxar-se i després tornar. Una mica xopa, amb el cabell recollit diferent per qui s'hi fixés. Amb algun botó descordat que no tocava, i més feliç. Que això és el que importa.

dilluns, 8 d’octubre de 2012


El carceller la va venir a buscar:
-Et demanen.
-A mi?
Ella va mirar però sense ulleres no la va reconèixer.  No podia deixar el què estava fent en aquell moment.
Al cap d’uns minuts va fer-hi cap, caminant a poc a poc, arrossegant els peus engrilletats cap l'entrada de la masmorra.

Una de les seves princeses la venia a veure.

-He vingut a veure exposicions i t’he volgut passar a saludar abans de marxar.

I malgrat veu que no està en un dels seus millors dies, no pot deixar de meravellar-se de com de bonica n’és. Una princesa de les de llibre.

Que et vinguin a veure sempre fa feliç. I més quan es tracta d'algú a qui s'estima.


Avui m’han tornat a dir besucona. No és la primera vegada ni vull que sigui la última. És curiós, mai m’hi havia considerat i potser m’ho han dit unes 4 o 5 vegades a la vida, però sempre m’ho han dit gent que m’estimo moltíssim, així que no m’importa en absolut ser una besucona per ells i elles. M'haureu de continuar suportant així. :)


I la cançó... per animar-nos! està clar! ja ja ja!