dimecres, 7 de novembre de 2012

Sé que vull parlar d'una cosa, però em costa saber com dir-la.
Ahir vaig rebre una carta, pel facebook. Però una carta igualment.
No me l'esperava gens ni mica. Era un tema, que per mi estava tancat. Això no vol dir que no m'hagi agradat que algú cregui que em mereixia una disculpa o una explicació o tant sols, que algú tingués la necessitat d'explicar-se i intentar fer-se entendre; donar raons del seu comportament.

No tothom qui es comporta estúpidament és estúpid. La carta n'és la prova.

De fet, tot es pot prendre a la vida de mils maneres diferents. De més joveneta, un comportament similar m'havia fet molt de mal. En el cas que us parlo avui, el moment emocional que vivia, el fet de parlar-ho amb el meu fotògraf i que em donés la seva opinió (encertadíssima per cert) em va  fer relativitzar-ho, intentar veure les coses pel cantó més bonic possible i donar-li la importància justa que es mereixia el fet, ni més ni menys.
I tot això, prendre'm així el fet en sí, no només va ser bo per mi en aquell moment, sinó que em va ajudar a no guardar-li gens de rencor i ahir, quan li vaig contestar pel facebook i li vaig dir que no calia que s'amoïnés i que tot estava bé, sé que ell també va quedar més tranquil.
Potser tots hi sortim guanyant quan ens prenem la vida amb una bona filosofia. Val la pena practicar-la. S'hi guanya en qualitat de vida.

Tothom la caga en algun moment o altre, però, a voler arreglar les coses no tothom s'atreveix. Una llàstima. Guardaré la carta com un bonic tresor.



dijous, 1 de novembre de 2012

De vegades, 
quan necessites algú i no trobes a ningú 
és una benedicció,
perquè no tens més ous que retrobar-te amb tu mateix.