dijous, 25 d’abril de 2013

M'estava esperant recolzada a la paret de davant de casa. Per veure-les venir. Malgrat no portar ulleres, que les necessito per veure-hi de lluny, les vaig reconèixer tota una cantonada abans. Anaven a pas ràpid però tranquil·les. La peque s'està fent gran. No ho dic només per l'altura, sinó per l'expressió de la cara. Però per molt gran que es faci, que s'hi fa, volia anar al "parque" a jugar. :)
Xerràvem amb sa mare mentre ella feia el pollet pels diferents tubogans amb cara feliç i trapella.
Quan es va cansar, es va asseure a la sorra de davant del banc on sèiem i es va posar a jugar a representar volcans, tifons, etc i nosaltres havíem d'endevinar el país o la ciutat que ella tenia al cap.
També ens escoltava. Ho sé, perquè de tant en tant, aixecava la vista i em mirava, com si no en tingués prou de sentir el què deia sinó que també necessités veure com ho deia. I no interrompia, es quedava uns segons mirant-me i escoltant-me en silenci mentre les seves mans anaven fent sorra fina. Potser hi ha moltes coses que ella no entén, però espero que entengui les més bàsiques, que són que l'estimo i que això no ha canviat en absolut.
Després del parque anem a casa seva, em vol ensenyar els seus animalons i l'instrument que toca i més coses si sa mare no li digués que tot no pot ser, que el primer són els deures. Ella fa cas a sa mare. La deixem al menjador i fins que no l'anem a buscar al cap d'una bona estona es queda soleta treballant en el seu món. Com una personeta gran. Ben bé així.
De cop, veiem que s'ha fet tard, encara s'ha de dutxar, sopar i anar a dormir d'hora, que a més a més porta son acumulada. Sa mare utilitza el plural per dir-me que toca marxar. Jo no m'ho prenc molt bé però no dic res, perquè utilitzo el plural quan vull fer fora algú i que no soni malament, però mai ho faria servir amb ella, al poc me n'adono que utilitza el plural perquè em vol acompanyar amb cotxe. :) (sóc una malpensada horrorosa, he de solucionar-ho un dia d'aquests em dic de pensament). Abans d'acatar però, deixo ben clar que abans de marxar vull una abraçada de la peque, que de fet a ella ja li havia demanat i ja m'havia dit que sí:
-Abans de marxar em faràs una abraçada, no?
-Sí, sí.
Li vaig a robar la meva abraçada a la primera oportunitat que tinc i li faig un pató als cabells. Olora a nena. :)


Ahir vaig a anar a dormir amb el convenciment que havia sigut un dia guanyat.




dimarts, 16 d’abril de 2013

VEURE'NS

Ens veurem aquest dissabte?
Segur que podríem trobar molts motius per trobar-nos: intercanvi de llibres, lectures, recitacions, presentacions de llibres. 
Però el més important, per mi, és coïncidir, al mateix lloc i al mateix moment, amb gent maca com vosaltres.


La idea de la trobada és del Palimp i al blog del Veí de Dalt podem trobar tota la informació molt ben explicada.

Us animeu??


Imatge extreta d'aquí
  


dimarts, 9 d’abril de 2013

Una de les meves M. sempre em diu que sóc inconformista. Malgrat que no tothom que em coneix ho pensa, ella sempre ho defensa. 
Quan feia teatre fa uns anys, ens van ensenyar un exercici per parelles que m'era bonic de practicar. Es tractava primer de definir unes regles i unes circumstàncies perquè les dues persones les coneguéssim abans de començar el joc (quin personatge érem, on estàvem i quina relació teníem), definir un problema/demanda d'un dels dos personatges cap a l'altre, i on es volia arribar. El què no havíem de dir en veu alta eren 2 coses; el què tenia el problema, quin era el motiu ocult que l'impulsava al problema, i l'altre persona no li havia de dir l'argument ocult pel qual cediria.

Moltes vegades a la vida he recordat aquest joc, potser perquè mai mostrem del tot les nostres cartes i sempre, malgrat les negatives que donem als altres, ens guardem al cor i al cap, malgrat ser-ne conscients, aquell argument/explicació, que si ens diguessin, cediríem, baixaríem les barreres, amagaríem les armes de guerra. 

Potser passa en tota discussió. O potser no. Potser és bo. Potser no. Els "si" condicionals de vegades poden fer molt mal. Fins i tot els què sentim sense voler. Sense poder-ho evitar. Una maleta més que portem a sobre, que de bon gust jo deixaria en una cantonada. La M. que em coneix com si m'hagués parit, moltes vegades, a l'explicar-li el què penso i el què sento, em diu: "però, i si et diguessin just allò que vols sentir en el moment que ho vols sentir? i si per una vegada l'encertessin? què passaria aleshores? estaries preparada per actuar?" I mil vegades li he contestat: "Faria el què sentís en aquell moment, el què em sortís del cor". 

Però també penso que no és bo, passar-te la vida esperant que els altre diguin o facin. 

dissabte, 6 d’abril de 2013

Vivien en una caixa de cartró recoberta d'oueres. Insonoritzada. No vull dir que visquessin dins la mateixa caixa. No. Vull dir que cadascú vivia dins la seva pròpia caixa. I de tant en tant les caixes xocaven.
Però ells mai se sentien. Molt menys s'entenien. De vegades es cridaven. Moltes vegades es cridaven. Però mai s'entenien. Tenien les caixes molt ben decorades per dins, s'hi sentien molt còmodes. Protegits, segurs. I si per algun descuit detectaven la presència d'una fuita, un petit tall al cartró o a la ouera, aleshores cames ajudeu-me buscaven d'apedaçar-la, amb cel·lo, cinta aïllant o el què convingués. L'imprescindible era mantenir l'aïllament.

Un dia hi va haver un incendi.
Van haver de sortir de les seves caixes per ous.