dimarts, 15 d’octubre de 2013

Jo no sé si ho haguéssim pogut fer millor.
Suposo que sí, tot es pot millorar per principi.
Però sé, que en aquells moments, en aquelles circumstàncies, ho fèiem el més bé que sabíem.
No hi cap CAP retret enlloc.
Però encara em dol el fracàs.
Com haver tingut un regal a les mans i haver-lo deixat caure.
I entenc que era un camí sense sortida, com a mínim així ho sentia jo. L'aire cada vegada més espès i irrespirable. Pels dos.
Però tu eres la cosa més important a la meva vida i encara no entenc com no vam ser capaços de trobar una solució.
Llegeixo al facebook: "EQUIVOCA'T! ÉS NECESSARI PER CRÉIXER"
I intento buscar el nostre error. O el més gran. Sobretot per no tornar a cometre'l. Em costa. Potser encara necessito més perspectiva.

I no ho dubtis mai, tu ets genial. Així ho penso i ho sento.
Un pató.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Estava asseguda al sofà quan va sentir el timbre de la porta.
-Digui?
-Paula?
-No, sóc la Gerònima, la seva germana.
-Mira, sóc la veïna de davant, hi ha un gat miolant aquí al carrer. Deu haver caigut d'alguna casa i estic preguntant pels veïns que tenen gats, com que sé que la Paula en té un, em volia assegurar que no fos el seu.
-Doncs si vols ara baixo i el miro.

Abans de baixar a l'entrada, va passar per casa la Paula per assegurar-se que hi hagués la seva gateta.
-Tupi?
La Tupi aparegué de seguida. Somrigué i tornar a tancar la porta amb doble clau.


-Hola, no és el gat de la Paula, acabo de veure la Tupi.
-Mira, si vols te l'ensenyo el gat, està aquí mateix, deu haver caigut i no vol ni menjar ni beure. -La dona que tenia al davant no l'havia vista mai. Era una dona de la seva estatura més o menys i feia cara de bona persona. -Porta tota la nit miolant. Li he posat una mica de menjar però ni el toca. És manso!!! pobra bèstia!
Maco, maco -diu mentre amanyaga al gatet passant les mans entre els barrots que ens separen d'ell. - Mira que manso! es deixa tocar! -Bonic! pobret! et fa mal oi?

-Hauríem de trucar a la protectora, si vol puc buscar el telèfon.

En aquell moment van veure una parella de l'altre cantó de l'acera que les estava mirant des del balcó.

-Sabeu de qui és?
-No.
-És que des d'anit que miola. I em fa una penaaaaa!!
-També l'hem sentit.
Era evident que no volien intervenir més enllà de mirar-se l'escena des del balcó.

Ella també es va acomiadar de la veïna preocupada. Tot va quedar molt a l'aire. Sí que li havia fet pena el gat però ni era seu, ni era el de la seva germana, ni tenia temps per dedicar-li, ...

A casa, un altre cop al sofà, va trucar a la Paula per explicar-li. Sabia que la Paula sabria com actuar.

-Gerònima, fes alguna cosa!!! jo no puc, no estic ni al poble. Ho has de fer tu! Agafa el gat i porta'l al veterinari. - La Paula és d'aquelles persones que posen les piles a qualsevol.
-Paula, però si a mi em fan mania els gats!
-Doncs supera-ho!!!!
-Tinc que fer el dinar encara, he de menjar i anar a treballar.
-Gerònima, perquè em truques? Actúa! Agafa el transportin del meu pis i ajuda el gat.

Plantejat així era inacceptable girar l'esquena a la bèstia. Ignorar el patiment d'un ésser viu no era una opció. No sé  que més es van dir però tot va quedar altre cop a l'aire. Va recordar la peli de Lo imposible, quan el nen no vol buscar d'on surten uns plors que se senten i la mare li diu una cosa similar a aquesta: "buscarem qui està plorant encara que sigui la última cosa que fem en aquesta vida" .

Des del menjador no sentia els miols. Però segur que existien. Va anar a l'habitació més propera a la posició del gat. Per la finestra va veure que la veïna se'l mirava. Ara estaven les dues mirant-se, una davant de l'altre. Ulls contra ulls.
-He trucat a la Paula, diu que em deixa el transportin per poder agafar el gat.
-Jo també en tinc de transportin, però... i aleshores què?
-Doncs el portem al veterinari.
-Valdrà diners.
-Doncs ho paguem a mitges.
-Sí?
-Sí. Agafo el transportin de la Paula?
-No, ja agafo el meu.
-Ok, som-hi.
En aquest moment ja se'n va adonar, que sense la Paula, aquell gat hagués estat perdut. Va sentir molt orgull de germana. I esperança.

5 minuts després ja estaven les dues dones davant el gat. El van fer entrar dins el transportin. No va costar gaire, el pobre gat estava esgotat, espantat i adolorit. La veïna anava fent indicacions: "va coix el pobre, veus com camina, està partit!!!" "té sang al nas i a la boca, ho veus??"
Ella no veia res, però creia la veïna i es feia una idea de la salut de l'animal. Més o menys. De fet creia que estava millor del què l'altra deia.

-El portem al veterinari ara?
-Estarà tancat. Ho sé per la meva gateta. Li portaré a les 5. No et preocupis.
-Ok.

Li va demanar el telèfon per poder-la mantenir al corrent de la situació i arreglar el tema de la despesa del veterinari. Intercanvi de telèfons i algun comentari més sobre el què haurien de pagar i l'esperança de poder-lo salvar.



Va trucar a la Paula per explicar-li la situació.
La Paula també es va posar contenta pel gat i li va demanar el telèfon de la veïna, doncs també volia estar al corrent.

Al vespre la va pujar a veure. Males notícies. No s'hi havia pogut fer res. Com a mínim li van estalviar el patiment.
L'endemà al migdia va trucar per telèfon a la veïna per passar comptes. Plorava desconsoladament, com si tingués una esponja humida al clatell.
A ella no li va caure ni una llàgrima. Que no significa que no li sabés greu. Ja s'imaginava a la Tupi i al gatet jugant junts pel pis de la Paula. Però això ja no podrà ser.