L'home gran de mirada cansada se la mirava amb sorpresa.
-Potser ja estic prou bé, no?
Ella, continuava donant-li a la plumilla i a la cera blanca.
-Paciència, una mica més no et farà mal i baixa la seia! que em despistes!. - Ho va dir amb veu baixeta, perquè no ho pogués sentir ningú més i així, no aixecar sospites.

Quan va quedar bastant satisfeta se n'apartà una mica. La visió a mig metre sempre era molt enrriquidora i li permetia una valoració més global. Així va ser com se n'adonà que la mirada de l'ancià estava ancorada en la punta del seu nas.

-Ai és veritat! - cridà sense voler-  M'he descuidat el brillo de nas!

-Doncs ho fas i ja està dona! - li digué la professora de dibuix.

-Ara, ara.... - somrigué.

Després d'arreglar el nas, l'ancià ja no semblava borni. I potser, fins i tot, m'atreviria a dir que feia cara de complagut.

Feina feta. A per un altre!

8 de març

Li explico l'escena. Li explico que alguna cosa no quadrava. Que me'n vaig adonar. Ella em diu que no tothom és capaç d'adonar-se d'aquestes coses. Jo no ho entenc. Em sembla impossible que els demés no se n'adonin dels petits detalls significatius. Penso que sí que reben la mateixa informació que jo, però que potser no li donen una resposta. De fet, jo tampoc la vaig donar en el moment oportú, que era en el mateix moment en què estava passant l'acció. Ma germana em diu "amb més franquesa, s'havia d'aclarir l'error allà mateix",  quan l'escolto sempre sento que té raó (havia escrit "veig", "sempre veig que té raó", però no és "veig", és "sento" en el meu cas), quan li explico les angúnies, els malsentesos, hi posa llum. Clar! ho havia de dir llavors! A veure si la pròxima vegada ho faig millor.

Desgranar. Aclarir. Solucionar-ho al moment.  Aprendre a fer-ho senzill.