dimecres, 16 de setembre de 2015

Hi havia una vegada, una princesa que es deia Purandot. Era una princesa a qui el seu pare volia casar i ella no volia. No volia un home al seu costat. Volia ser totalment lliure. El seu pare, en contra de la seva voluntat va decidir que aquell seria l'any del seu casament i va fer anunciar per totes les contrades que es rebria a palau a candidats. Primer ella va plorar. De fet, bastant. Però tampoc era de les que ploren eternament i va decidir prendre accions. Va anar a veure la bruixa que vivia al bosc i li va demanar un favor, que transformés la seva flor en una flor carnívora, de les que mosseguen i arrenquen en un obrir i tancar d'ulls. La bruixa primer hi va estar totalment en contra, no només perquè pensava en el dany aliè, sinó també perquè sabia que tard o d'hora la princesa se'n penediria.  Però tant i tant, Purandot va insistir, que va haver de fer l'encanteri.

Us podeu imaginar que Purandot, sincera i transparent com era, va fer un altre manifest en pergamí explicant els canvis en la seva anatomia i intentant persuadir a tots els possibles candidats d'una decisió que podrien acabar lamentant profundament en viva carn.

Cert és que el Rei s'enfadà molt amb ella. Però, no tenint cap altra filla, la va haver de perdonar, cal dir, molt al seu pesar.

La princesa i ell es reuniren a negociar i decidiren que informarien personalment a tots aquells agosarats que vinguessin a palau a presentar sol·licitud de matrimoni i que als que encara tot sabent fil per randa la realitat de les circumstàncies volguessin provar sort passant una nit amb la princesa, li passarien.

dimarts, 15 de setembre de 2015


-Què has dit? Bon cap de setmana? Si estem a dilluns!!!
-No no! que vaaaa! Bona setmana! Sencera! Tota! De dilluns a diumenge! Avui he decidit tirar la casa per la finestra! - va etzibar-li amb una riallada ampla i sorollosa. 

Que bonic és treballar quan et permets ser tu mateix.