dilluns, 17 d’octubre de 2016

Ara estic contenta. Estic contenta perquè acabo d'acabar la lectura d'un llibre que m'ha encantat. M'ha enganxat un munt i ho enyorava. Enyorava la sensació de no voler-lo deixar per res. D'emportar-te'l agafat de la mà per tot arreu. Perquè saps que si tens un segon, en llegiràs un fragment. Ja no recordava aquesta sensació, de petita llegia moltíssim, però hi va haver un dia que la màgia va desaparèixer, ja no m'enganxava a enlloc. I avui, (crec que el llibre el vaig començar abans-d'ahir) de seguida al sentir-la, al ser conscient que estava enganxadíssima, he pensat que deu ser la mateixa sensació que tenen els peques quan estan jugant amb jocs d'ordinador, o plays o coses per l'estil. I també he pensat que aquests jocs estan creats expressament per atrapar-te, per enganxar-te; i que un llibre pugui tenir el mateix efecte, trobo que és espectacular.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Avui em venia de gust explicar-vos que aquest matí he agafat la bici (la meva no, que no en tinc, la d'un altre) i sortir a donar una volta amb ella. Això també podria semblar super normal, gens digne de ser explicat, un fet vulgar, comú, però RES MÉS LLUNY!! Perquè era la primera vegada que agafava una bici en ciutat i que agafava una bici en l'edat adulta, doncs... podria contar les vegades amb les dues mans. I primer m'ha passat com amb el cotxe (he tingut que superar una fòbia per conduir, dic fòbia, perquè no li puc dir trauma, sembla que si utilitzes la paraula trauma ha d'haver-hi un fet traumàtic darrera, un accident o jo que sé, però no, en el meu cas tenia pànic de conduir sense ser-ne molt conscient del motiu; ara ja no és pànic, és por i prou, o potser respecte a aquestes altures i depenent del dia) m'he decidit quan encara portava el pijama, després de dutxar-me ja no ho tenia tant clar, al cap d'una estona m'he tornat a envalentir, i quan ja era al garatge davant la bici m'ha tornat a venir la cagarel·la. Tot i així, he baixat el seient tant com he pogut i he començat a fer voltes en cercle al voltant del meu cotxe. I quan ja estava a punt de tornar a pujar a casa perquè no ho veia gens clar (la ment fa en mi meravelles; i sí, és ironia), la Gerònima valenta ha dit a la Gerònima poruga "-D'acord! d'acord!! doncs la trauràs a passejar! agafada pel manillar, tu caminaràs al seu costat, això sí que ho pots fer oi?" I sí, ha resultat que s'han posat d'acord i a l'instant la respiració se m'ha tornat a calmar. I he fet això, però a la mínima que ho he vist clar he pujat sobre la bici i ha sigut increïble! potser és cert que molts moments anava sobre la vorera, que ja sé que no s'hi pot anar, però anava molt a poquet a poquet i, a més a més, quan no ho veia clar feia un saltiró i tornava a anar a peu al seu costat i després de l'obstacle que m'havia fet baixar de la bici altre cop amunt. I així, malgrat que he triat un dia ennuvolat, grisot i una mica plujós ha sigut un diumenge lluminós! :)
p.d. Escrivint em dóno compte de com parlo de malament: no dic cagarel·la sinó cagalera, que es veu que és incorrecte. I tampoc dic seient sinó sillint que tampoc és correcte. I a casa meva també diem envalentonar, que curiosament tampoc ho he trobat al diccionari. Mil milions de llamps i trons!!! :D

divendres, 7 d’octubre de 2016

I al final avui hem penjat la cortina al menjador, o les cortines millor dit, perquè en vam comprar 3. Pot semblar una cosa insignificant però a casa meva no n'hi ha hagut mai de cortina al menjador i fa una bona pila d'anys que hi visc. Jo crec que tot es basava en una falta d'imaginació: no aconseguia trobar la cortina dins el meu cervell que conjuntés amb mi i amb el menjador. No concebia cortina. I com que no era essencial, no n'hi vaig posar. Tampoc és que en aproximadament 10 anys no ho intentés més cops o que algun dia no acabés fullejant catàlegs o anant a veure botigues en busca d'una cortina perfecta per casa, però no la vaig trobar. I com que no compro a desgrat, no en vaig comprar cap. I ara mateix, no sé com va anar la cosa, no sé com va ser que sortíssim a la caça de la cortina, però ho vam fer amb il·lusió i amb decisió i la vaig trobar de seguida, em va agradar, tenia tot el que ahir jo volia (blanca, no molt gruixuda, de tacte suau, amb forats a la part de dalt com les de la dutxa) i va ser facilíssim. Avui ha vingut el meu pare a ajudar-nos a col·locar el pal i els agafadors, a fer els forats i tota la pesca, i ara, penjades, fan un goig espaterrant. La casa sembla més Casa. "Hogar" que es diria en castellà. I no entenc com he tardat tant en posar-la. Potser és que tot té un moment a la vida. I aquesta reflexió em fa sentir bé.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Té calor i es treu el jersei costosament. Ahir la van convidar a una classe de bodynoséquè i avui està baldada. A qui se li acut si no és carn de gimnàs començar amb una classe frenètica de peses??? Doncs a ella! que sempre es deixa convèncer perquè en realitat l'objctiu no és el gimnàs, ni fer musculitus (que també en vol fer una micona) sinó passar una estona amb ella. I li diu que sí i avui li fa mal tot. I tot és tot eh!! Respira profundament. Pensaments positius: "això d'avui passarà en uns dies", es diu. I s'autoabraça (per autoamor i per fer-se cruixir l'esquena, que li convé). L'episodi illenc es va acabar. Valoració positiva. Va aconseguir donar la volta a la situació (s'olora que potser també amb ajuda externa, però una cosa no treu l'altre i encara que pensi que potser algú va parlar-li a la jefa bé d'ella el treball que ella va fer per ben resoldre la situació no té preu) i n'està molt satisfeta de tot plegat. Que el que no et mata et fa més fort homes i dones! i potser és veritat i tot! :)