dimarts, 15 de novembre de 2016

Vaig descobrir aquesta cançó a l'estiu. A la terrassa del restaurant. Era última hora i hi havia una taula amb 4 bascos. Més grans que jo. Parlaven fort i reien molt. Però no m'importava. Em van caure bé de seguida. Un d'ells no cridava l'atenció, no parlava alt ni gesticulava, ni res d'això, però va venir a la barra i uauuuu!!! quins ulls, dels que fan por de tan bonics perquè t'hi perdries dins. Em conec. No sé si mirava a totes les dones com em mirava a mi però em feia posar molt nerviosa. El que parlava més alt ens va demanar que poséssim aquesta cançó. Em va encantar de seguida. Ens demanava que li poséssim sense parar. I jo encantada de la vida. La jefa no tant i com que ja era l'hora de plegar i no feien intenció de moure's vam començar a recollir cadires i taules. El dels ullassos em va venir a ajudar de seguida i jo ja em vaig posar nerviosa. El tenia massa a prop. I una cosa és que m'agradés mirar-lo, però l'altre que deixés que ell em mirés a mi. Jo també en sé de posar distància i puc ser molt contundent a vegades. Li vaig deixar ben clar amb la veu, les paraules i el to que no volia que m'ajudés i ell es va apartar. Al cap d'una estona em va dir adéu des de lluny i amb timidesa. Amb els dies vaig oblidar aquells ulls però només ha calgut tornar a escoltar la cançó per tornar-los a veure. Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual, però reconec que va ser la por, la por a un desconegut i la por a mi mateixa el que em va fer ser tan brusca.