Joc Literari Especial Pere Calders

L'Antaviana ens proposa celebrar els 100 anys del naixement de Pere Calders canviant el final a un dels seus microcontes:

Discreció:

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, 

que ja pensaria a casa.

Aquests són els meus:

Vergonya:

Van convidar-lo a pensar i s'excusà dient que mai ho feia en públic.

Anar per feina:

Van convidar-lo a pensar i els respongué: "Ja ho he fet i ara què?"

Prenent-se el seu temps:

Van convidar-lo a pensar i al cap de dues hores encara pensava.

Buscant negoci:

Van convidar-lo a pensar i ell després els hi volia cobrar els seus pensaments.

De vegades les coses no surten com una planeja.
No passa res.
T'estimo igual. No ho dubtis mai.

Em costa trobar les paraules. Per sort tu saps tot el que sento i tot el que penso i tot el que t'estimo. I això m'ajuda.
Tu ets únic. I el que hem tingut també. I el que tindrem també.
Perquè no m'importa el què els demés diguin i opinin. La opinió dels demés està de més com li deia l'altre dia als meus pares. Aquí els únics que importem som Tu i Jo.


No et mereixes retrets. Cap ni un. M'has fet molt feliç aquests vuit anys i m'has ensenyat moltíssimes coses, sobretot a estimar.

Et mereixes una bonica declaració d'amor. De les que no sé escriure. Però de les que saps que sento.
Et deixo la del Noah: :)

El mejor tipo de amor es aquel que despierta el alma 

y nos hace aspirar a más, 

nos enciende el corazón 

y nos trae paz a la mente: 

eso es lo que tú me has dado y lo que yo esperaba darte siempre. 

Te quiero. 

Ya nos veremos.

Reinventarem la nostra història, improvitzarem com sempre hem fet. I m'esforçaré perquè no surtis de la meva vida mentre tu hi vulguis estar. 

T'estimo. Un pató.

Feia una tarda preciosa. Totes les terrassetes estaven plenes de gom a gom. A ella li encantava aquell passeig. Potser perquè no era el seu. Potser pels bons records que l'acompanyaven. Potser per una mica de tot. El cas és que amb les mans a les butxaques caminava tranquil·la i a gust. Veié davant seu un home assegut en una de les taules. Tenia una bona aura. Sí senyors! Tenia una molt bona aura. :) Veié el número que es recolzava sobre la seva taula. Defecte de professió? :D Li passà pel seu costat sense aturar-se però quan arribà davant el bar que donava servei a aquelles taules escoltà una conversa:

-Una estrella per la 6! 

-Per quina taula?

-Per la 6!

-Has dit la 6?

-Sí!!!! la sisssssssssssssssssssssssssssss!

I no s'ho pensà dos cops.

-Perdoni! jo porto l'Estrella per la 6 i si en cinc minuts no m'he aixecat ja me'n pot portar una altra! ah! i una bossa de patates! que m'estic morint de gana!

I sense deixar que ni s'ho pensés (aquesta és la clau moltes vegades) va agafar la plata amb l'Estrella i au! a provar sort!

:)

He estat tota la setmana fent-te fotos amb la mirada.  Les necessitava per la què comença. 
Algunes són clares, se't veu tranquil, treballant, davant l'ordinador. Mig cos. Una és divertida, estàs dret davant un altre ordinador, estàs guapo, concentrat en el què fas. Una et tinc just al davant, primer pla. És d'aquelles en què em costa interpretar la mirada. D'acord. No interpretarem mirades. Doncs és d'aquelles que em fan rumiar, deixem-ho així.
Altres són borroses, aquestes m'encanten. No només se't veu a tu, sinó a més a més, en ple moviment. Molen moltíssim!  La meva preferida també  hi surto jo, la recordes? ens estem somrient així per les bones. Però em regales un dels millors somriures. Dels que a mi m'agraden. Aquesta és la foto estrella. La cirereta del pastís.


Et desitjo un gran dimarts. De veritat. De veritat de la bona. 

Forgotten sunglasses

Formaven part de l'uniforme de treball, no hi  havia opció de no portar-les: Se les havia de posar.
Eren negres i  bastant fosques.  A ella no li agradaven gens ni mica però com moltes altres coses: "qui paga mana". No eren unes ulleres qualsevulles i per tant, a més a més d'odiar-les les havia de tractar amb cura. Donaven una imatge en blanc i negre i en quadrícula. Els gerents de l'empresa apostaven per aquest nou mètode en pro d'aconseguir que els treballadors es distraguessin menys i fossin més efectius, més productius. Per ells, els colors no eren res més que una distracció no només innecessària sinó també contraproduent per l'economia de l'empresa. De la quadrícula no n'acabava ben bé d'entendre els avantatges però treure-la tampoc era negociable. "A moviments més precisos" crec que deien que portava veure el món quadriculat. "Minimitzar el temps i l'energia inefectiva invertida en moviments maldestres i erronis".
Als primers mesos se li feia bastant pesat, restava el temps fins l'hora de plegar per poder treure-se-les, recuperant així la seva vida multicolor.
Després d'un any, ja s'hi començava a sentir còmode. Fins i tot alguns dies les portava posades fora les hores de treball. Ella també volia aconseguir més efectivitat en el seu temps lliure.
No va ser fins als quatre o cinc anys treballant a l'empresa quan se'n va començar a donar que la seva alegria particular i innata anava més cap a caiguda que un paracaigudista sense paracaigudes. Tot era tan gris i quadriculat que no acabava trobant el perquè de tot plegat, si és que alguna vegada n'hi havia hagut.
Així que decidí, de forma absolutament resolutiva i en defensa a la seva alegria perduda, boicotejar l'empresa posant-se unes ulleres normals, semblants exteriorment, però normals. :)
Amb poc més de sis mesos va recuperar el seu tarannà habitual. Treballava interpretant el paper de persona amb visió grisa i quadriculada i no se li donava gens malament. El seu canvi de caràcter, però, no passà desapercebut per ningú i contínuament se sentia vigilada i observada. Començava a témer a ser descoberta en qualsevol instant. Al no haver-hi precedents, no sabia què serien capaços de fer-li si la descobrissin, però  estava disposada a acceptar-ne les conseqüèncieses. Es deia a si mateixa que sigués el què sigués, la seva vida multicolor bé s'ho valia.
Tot va ocórrer el dia 7 de juliol del 2010. L'havia vingut a veure una amiga i es deixà anar en la conversa de la forma més innocent i irresponsable possible. Mai oblidarà la gran frase que atragué a totes les mirades:
"-Que guapa que estàs! el color rosa sempre t'afavoreix!". A l'instant de deixar anar la frase, notà com la gola i l'estómac se li tancaven a la vegada. No hi havia marxa enrere ni dubtes a resoldre: direcció ho havia sentit tot.

És evident que no li deixaren endur les súper ulleres, de fet no les hagués volgut ni regalades. Malgrat això, no pogué evitar, al veure's sense feina, d'anar a passejar per la platja i deixar abandonades les seves súper ulleres de mentida. No volia més ulleres. Volia veure el món a la seva manera. 

Muerta en el sofá. Y triste. Se había sentido aislada. Sola. Desquerida si la palabra existiera. Prefería esto a "la habían echo sentir..." mejor pensar que nosotros tenemos el poder de cambiar, que nosotros podemos decidir cómo ver la vida y cómo los demás nos hacen sentir.... En todo caso, la sensación siempre tardaba en irse. Horas, incluso días, a veces.
-Nos vamos a la cama?
-Piti y nos vamos.
El costumbre imborrable de su hombre. Un día os hablaré de costumbres. Pero hoy no es ese día.
Ella se incorpora un poco en el sofá, semidesnuda, por el calor y por las ganas de sentir su piel en "su" piel.
Más tiros en la tele. Asquío y derrota, menuda combinación para un sábado noche.
De repente, oye unos golpecitos en el cristal. Su cristal. Él entreabre un poco la ventana, sólo un poco, para privarle la entrada al humo de su cigarro.
-Nena! hoy es el día. Ahora es el momento!
-Hoy? ahora?
En su cerebro todo se amontona. Hoy? Ahora? Pero...?

La decisión. La aceptación. Hoy es el día.
-De acuerdo.
Se viste su camiseta y se pone otra vez las bambas.
Él coge su cámara y el trípode.

La carretera parece tres veces más amplia que de costumbre. No pasa ni un solo coche. Los relámpagos dan a la noche una vista espectacular.
Y ella sonríe.
Ya se lamentará otro día. Ya se compedirá de ella misma otro día. Ahora no hay tiempo. Ahora toca disfrutar.

Escucha el grito del cielo. Admira la immensidad de la naturaleza.
Como le gusta esto!!!!!
Bajaría del coche y se pondría a gritar como una loca.
Como una loca.
Como una loca.
Como una loca.

-Ja vurem com ho fem. Pero no pateixis per la muntanya.

...

-Ja m'encarregare d'estar alla.

I després diuen que el facebook no serveix de res.

I això li diu algú amb qui no ha passat més d'una hora seguida des dels 13 anys.

I somriu. Sempre ha tingut bon ull per les persones.

Estan planejant fugir junts. Bé, només és una opció. Però sap que si s'aixeca aquell dia de la taula no ho farà sola. Que no l'importaria, però creu que ell s'aixecaria amb ella.

Ell li deia que li feia il·lusió el sopar.

Ella li contesta que li fa una muntanya increïble.

Però ell s'encarregarà de ser allà. I això li fa pensar que tot anirà bé. I pensar-ho la tranquil·litza. I més tranquil·la ho pot afrontar diferent.

Tot va bé. Tot està bé. Tot va bé. Tot està bé. Tot va bé. Tot està bé.