Hi ha mirades que abracen. Són tendres i càlides i en un segon aconsegueixen canviar-te l'humor, de tinta de calamar a sol d'estiu. Ell estava allà, regalant-li una d'aquelles mirades sense demanar-li res a canvi. Evidentment la gent no va pel món demanant cobrar mirades, i gràcies a Déu!!! perquè mirades com aquella no tenen preu, i si en tinguessin et deixarien en deute per tota la vida o sent una mica llestos hauríem de dir allò de "jo no ho he demanat" o "si n'hagués sabut el preu no ho hauria pas volgut", malgrat la feina ja estigués feta  i tal i qual, ... però, com ja he dit, avui en dia encara són un regal. Regal. :) Regal preciós. 

La teva mirada un regal. Només de pensar-ho ja em sento afortunada. Més que res per allò de ser l'objecte. Ah! que dius que no? que miraves alguna cosa del meu darrera? Mecatxissssssssssssssss! Ja deia jooooooooooooooo....     :)

Era com si li haguessin tatuat amb foc la frase al cervell:

HAS D'AGAFAR SEMPRE EL CAMÍ MÉS DUR I DIFÍCIL, 

NOMÉS AQUEST ÉS EL CAMÍ PUR I VERITABLE.

No sap ni quan, ni com, ni perquè, va aprendre aquesta lliçó. Però ara, n'està absolutament convençuda que és errònia. Que li fa dedicar esforços absurds en lluites absurdes per raons absurdes; i que li fa veure la vida menys bonica (qui li veuria si tot és tan difícil i costa tan d'aconseguir?). El problema, segons ella, és que fins i tot havent detectat el problema (que ja és un gran què!) li costa agafar les dreceres. A vegades, encara ara menysprea el nou aprenentatge adquirit i s'enorgulleix dels camins costosos defensant-ne el resultat final que l'acompanya: "Segur que si ho hagués fet de l'altra manera no m'hagués sortit tan bé". S'autoenganya.

Però en dies com ahir, que sense voler acaba comparant el resultat del camí llarg amb el del camí curt, pla i bonic, es repeteix per dins que tenen molta raó aquells que diuen que ens compliquem la vida nosaltres mateixos.
Qui em va parir!! (perdó mama!) Fins i tot m'atreviria dir en veu baixeta, tossint una miqueta perquè no se senti el què dic, que em va agradar més el resultat del camí fàcil que el del camí turbulent (el què vaig escollir en plenes facultats mentals, per voluntat pròpia i sent plenament coneixedora dels meus actes, bla bla bla)!!!.

I no puc res més que repetir! COIONS!! n'acabaré aprenent?????

Per la Rits!
Perquè mai és tard...

:)

Et veig venir capcot i embalat.
No puc evitar preguntar-me què deus estar pensant.
És igual, no m'ho diràs ni per milions que et doni.
Somric, amb aquest posat cavil·lós també m'agrades.
Et parlo del llibre que llegeixo. Bé, de fet et parlo del llibre per poder-te explicar
un pensament meu que al final no t'acabo explicant.
No t'ho explico perquè amb els anys he après que hi han pensaments que estan molt millor ben guardats sense veure la llum que no a l'aire deixats a qualsevol part entre la gran distància que ens ocupa.

Ell afirma que estem molt units quan li parlo de tu.
"Units?" no crec que sigui units la paraula.
Li explico a la Pensadora tot això i em diu que ella creu que existeix Intimitat entre dues persones sempre i quan hi hagi material per pensar en l'altra persona quan no es té al davant. "Dona, pensat així, ja no sé què contestar-te, però potser tampoc la intimitat és recíproca."

Malgrat TOT sé que ahir va ser un dia important. Amb tu, amb ell i amb ella.

Amb tu, perquè vaig sentir que m'obries una mica la porteta. I això és un fet miraculós! :) O sigui, que no se m'oblidarà.

Amb ell, perquè anem construint. Perquè m'agrada veure que el què t'explico, ho escoltes, ho medites i ho tens en compte.

I amb ella, perquè des de fa algun temps ja, sé que em regala la seva mirada més amorosa, compartida per molts pocs. I em sento afortunada. I sé que és una cosa a cuidar i protegir. La meva preciosa Pensadora...

CADENA DE REFRANYS, DITES, GOIGS I ALTRES FORMES BLOGAIRES

Imatge presa de la xarxa

"Més val blog boig conegut, que blog savi per conèixer!"

I seguint la cadena de la súper RaT, la passo a la Glòria, a la Carme Rosanas, al Joan Gasull i al Pons.

Vinga va! i que creixi la cadena com un arbre!

Avui pensava que hi ha absències que ocupen més lloc 

que moltes presències.

I poden créixer i créixer si les deixem.

Neixen al cap i/o al cor.

Però si hi neixen també poden fer el contrari.

Aquest matí pensava això.

Volies quedar ahir, però no va poder ser. Quedem avui i me n'adono que per aquelles coses de la vida, Avui era el Dia. Tornem a ser Tu i Jo. I això em fa por, perquè he notat que obria la porta i jo quan l'obro nena, l'obro de bat a bat. I sí, per una banda em sento que estem tant bé com a l'Institut i això m'alegra i  em dóna sensació de pau però alhora també m'espanta. Et pregunto si estem bé, i em respons que sí amb la mateixa senzillesa que si t'hagués preguntat si estava bona la coca-cola. I t'ho torno a dir, perquè entenguis que és important, que jo ja havia renunciat a la nostra amistat, que ja havia entés que els nostres camins s'havien separat. Que havia après a viure sense tu. I que ara, sentir que tot torna a ser com fa 12 anys, sense secrets, sense necessitat de serrar les dents o desviar la mirada o de somriure i deixar pensaments amagats, m'acollona.