Hi havia una vegada una nena que jugava en una plaça. Més que jugar, passava la tarda, menjant pipes i estant bé amb la seva colla. Aquell dia va aparèixer una bici a tota pastilla. La conduïa una cabellera rossa i llisa a altura d'orella. Ella només va veure això: velocitat, energia i cabells rossos. Va resultar que la personeta va baixar de la bici perquè coneixia la gent amb qui la nena estava i això va fer que la nena s'hi fixés més. Ulls clars, somriure ampla. Això, i tot el d'abans.
Encara ara, després de molts i molts anys, la nena recorda el primer pensament que va tenir, que de fet va ser una decisió: "si és un tio me'l lligo i si és una tia la faré la meva millor amiga". Així de clar.

És fort, la nena no tenia clar si la personeta era un nen o una nena, però sabia que volia que formés part de la seva vida.





Al final no és important tenir les coses clares, sinó tenir clares les coses importants.

Que trobeu l'essència de Nadal aquestes festes

i que la pogueu gaudir 

amb aquells qui estimeu.

"...

Aunque ya no tengamos  aquella fuerza

que antaño removía cielo y tierra

Seguimos siendo lo que somos

El mismo temple en nuestros heroicos  corazones

Debilitados por  el tiempo y el destino

Pero con la firme voluntad

De pelear, de buscar, de encontrar

Y de nunca rendirse."

Ulises de Alfred Lord Tennyson

Si voleu llegir el poema sencer, aquí. 

1 de Desembre

D'Antònia Font a Replay.

De Replay a tu.

De tu a aquell moment de la meva vida relacionada amb el llaç vermell. 

Pel llaç vermell  al partit de futbol que està jugant ma germana al poble on treballa.

De l'esforç i les ganes de ma germana a l'amor que mou muntanyes.

De l'amor a l'esperança i a l'importància de posar-hi ganes a tot.

De les ganes a l'autoobligació de fer projectes.

Dels autoprojectes a l'acció.

De l'acció a tancar l'ordinador i actuar.

Que tingueu un gran dia 1 de Desembre.

Em mires quiet. Sento que s'ha aturat el temps. Que sóc mestressa i senyora de tota aquella bellesa i m'acosto mig passet més cap a tu. Amb compte i lentament per si el temps es tornés a engegar de cop i volta i sense solta, deixo que el dors dels meus dits et tremolin sobre la teva galta i la  teva barba. Tu, absent a tot, em continues penetrant amb la mirada. Mai he vist un blanc dels ulls tan blanc com el teu. Mai. 

Sento la persiana del garatge com puja i baixa i sé al moment que ella ha arribat. M'espero una mica, encara, a aixecar-me i obrir la porta, i de cop em trobo la bèstia a sobre que em fot un ensurt de ca l'ample! Ella es posa a riure com si jo m'hagués espantat per l'evidència! Li dono un brick de brou, un cul de pasta de lletres i una llauna de paté i l'envio al pis de sota. Li dic que em poso el pijama i baixo però en veritat em torno a posar l'ordinador a la falda una estona més. :)
Després baixo a corre cuita, la bestieta menja i no em fa ni cas. Passa una gana de por, em mira amb aquella careta de: "no te la creguis, jo no sóc vegetarià com us ha explicat!!!" però al cap de no res ja s'ha acabat tot el sopar i torna a remenar la cua. Nosaltres mentrestant xerrem una mica del dia i ella m'explica com s'organitza per ajudar-me a organitzar-me a mi. Intento fer-la riure ficant-me amb ella. I ho aconsegueixo. Ella sempre diu que només dues persones al món aconsegueixen fer-la riure tot criticant-la i jo en sóc una. Això m'encanta. No té preu. Ens emportem la sopa al sofà i continuem xerrant. Quan es cansa em diu: "ja hem xerrat prou, ara mirem la tele" i engegem la tele mentre ens tapem amb la manta. Així de senzill.

Avui mirava un vídeo d'aquells que parla de com aconseguir ser feliç i parlava sobretot d'intentar gaudir al màxim de cada moment; no esperar ser feliç "després" sinó intentar ser feliç amb l'"ara" i amb el què es té en aquell moment.
Amb els meus veïns és mooooooooolt fàcil sentir que s'està vivint un bon moment.

Jo no sé si ho haguéssim pogut fer millor.
Suposo que sí, tot es pot millorar per principi.
Però sé, que en aquells moments, en aquelles circumstàncies, ho fèiem el més bé que sabíem.
No hi cap CAP retret enlloc.
Però encara em dol el fracàs.
Com haver tingut un regal a les mans i haver-lo deixat caure.
I entenc que era un camí sense sortida, com a mínim així ho sentia jo. L'aire cada vegada més espès i irrespirable. Pels dos.
Però tu eres la cosa més important a la meva vida i encara no entenc com no vam ser capaços de trobar una solució.
Llegeixo al facebook: "EQUIVOCA'T! ÉS NECESSARI PER CRÉIXER"
I intento buscar el nostre error. O el més gran. Sobretot per no tornar a cometre'l. Em costa. Potser encara necessito més perspectiva.

I no ho dubtis mai, tu ets genial. Així ho penso i ho sento.
Un pató.