El venedor de fruita

Ell treballava en una fruiteria. De sol a sol. Alt, fornit, de cabell negre com el carbó i pell de xocolata amb llet. Ulls espectaculars, de grans, d'expressius. Somriure ample, com els que m'agraden.
Ella hi passava per davant quatre vegades al dia. Dues d'elles corrents, una, a pas ràpid, una altra, amb molta calma.

Sa germana va ser qui li va fer entrar. Potser per ella mai hi hagués entrat. Quina estretor de ment. Però hi va entrar un dia. I es van conèixer. Ell i ella. I alguna cosa va néixer. No parlo d'amor ni molt menys. Connexió.  Van parlar, van creuar mirades, van fer vincle.

Des de llavors, des d'aquelles quatre frases de verdures i d'euros, hi va anar entrant més o menys dia sí dia no. Ja havien creat el costum de veure's. Potser fins i tot les quatre frases es van duplicar. Res complicat, tot molt natural. Algun convit a cafè que va quedar en un no de bones a primeres. Alguna visita a la feina d'ella, però sense contacte, de lluny.

Un dia, ella no el va veure. I l'endemà, tampoc, i així, durant molts dies. Sempre hi havia el tomb de cap però no apareixia la imatge. Potser va passar més d'un mes. De vegades és difícil tenir precisió en un temps tant relatiu.

Un dia, ella el va tornar a veure a la fruiteria. I hi va entrar. Però ell estava distant. Diferent. L'endemà, també hi va entrar, però pitjor, més distant, fins i tot malhumorat. I ella hi va deixar d'anar.
Potser alguna cosa entremig va passar, és difícil saber-ho tot, potser algun comentari desafortunat d'algun client de la cua que creu que pot opinar sobre el que creu que veu entre una clienta i un dependent. Potser. O potser no hi va tenir res a veure; però tot acaba influint, si ho deixem fer, i ella va decidir que hi havia més fruiteries al poble.

De tant en tant, se saludaven, però amb serietat, sense la corba als llavis ni la mirada alegre,  i després ni això.
I va passar el temps, mesos i mesos. Mesos i mesos d'absència.

Fins ahir. Ella va passar com sempre per la fruiteria i hi va entrar. Potser va sentir que ja era hora, potser va sentir que la cosa aniria diferent. Potser ja estava cansada d'una relació encallada (sempre intenta desencallar relacions per si es morís d'imprevist, sempre ha tingut por de deixar temes pendents, coses no dites, relacions espatllades) i de l'angúnia que fa quan saps que hi ha coses a mitges. Ell estava  de bon humor, molt content de veure-la, va ser amable com als inicis i li va preguntar si l'havia enyorat i tot. "Una mica" va dir ella "i tu?" "también. Te veia correr. Siempre corres - i ho acompanya del gest amb els braços- y yo pensaba pobre chica claro que esta tan delgada!". Em va preguntar per la vida, em va somriure amb el somriure regal (el que surt del cor). Res, quatre paraules de cordialitat i d'euros, però el nus va desaparèixer. Es va restablir la calma. Ja es podia tornar a entrar a comprar mongeta tendra amb un somriure ampla a la cara i una motxilla  menys a l'esquena.


:)

Segur que no llegiràs això. Que ni te'n deus recordar que existeix aquest blog. Però malgrat tot aquí ho vull deixar escrit.
Surto de la feina i et llegeixo al mòbil. Se m'escapa una rialla i et truco el primer. "Vinga va! quedem avui" em dic a mi i a tu. Tu pots i jo puc. Per a què posposar? I 15 minuts més tard m'alegro de veure't. M'alegro de recordar-me que existeixes. M'alegro d'haver-te conegut als 16 anys. M'alegro de què ni el temps ni la distància, ni les opinions dels demés, hagi fet desaparèixer l'abraçada al veure'ns.

Ella em diu, viu el moment, aprofita les oportunitats. Sigues conscient "del moment" en tot moment. No sempre és fàcil practicar-ho. Però amb tu ahir ho va ser. Vaig gaudir tant! i quan em vas dir que em portaves a casa en moto, ni ho vaig dubtar. El no, no era una opció.

Jo crec que a la vida hi ha persones que marquen. Que apareixen per algun motiu i fan que siguis diferent al que series si no les haguessis conegut. Potser i fins i tot, acaben condicionant a la gent que coneixeràs. Vull dir que gent amb qui mai t'hi hauries fixat, t'hi acabes fixant gràcies a haver-los conegut. Tu a mi m'has marcat d'una manera increïble. Amb tu puc parlar de tot, fins i tot de nosaltres. Però no només m'has marcat pel que tenim sinó també pel simple fet de la persona que ets i has sigut sempre. Per la franquesa i senzillesa que caracteritza a la teva ànima.

També penso, divergint de quan era adolescent, que l'amor no és el mitjà per aconseguir altres coses sinó que la raó d'estimar és l'amor en si mateix. Estimar-te ja és el tot, és el principi i el final. No espero res. Sentir que ets el meu amic ja m'omple del tot.

Gràcies per voler formar part de la meva vida.

"Sea bajo la medicina convencional o bajo la alternativa, el mejor de los médicos o de los terapeutas no tiene nada que hacer con un ser humano que ha perdido la ilusión por la vida. El origen y motor del proceso de sanación parte de nosotros mismos.
Somos HUMANOS. Nacemos. Morimos. Y más...
Atravesamos diferentes fases. Crecemos. En el trascurso de nuestra vida apostamos y renunciamos. En la apuesta podemos vencer o perder, en la renuncia podemos torturarnos o liberarnos. Pero cada una de esas dos voluntades nos pertenece única y exclusivamente a nosotros.
Este libro habla del proceso de una firme decisión. Nunca hubiera podido llevarla a cabo bajo el manto humano y traicionero del miedo. Con el máximo respeto ante la fragilidad de mi estado, pero el miedo no lo quise cerca en ningún momento. Ni en mí, ni en los que deposité mi confiança. El miedo paraliza y derrocha nuestra energía. Independientemente de cuál sea el resultado final, de lo que nos anuncien los números, las estadísticas y los irreversibles, confiemos. En la sabiduría de nuestro latido y en la asombrosa capacidad de nuestra mente.

Si dentro de nuestro trauma o dificultad sentimos que tenemos ganas de intentarlo..., adelante con nuestro impulso. Para retirarnos siempre estamos a tiempo. Para apostar, no."


Pàgina 149-150.

Acabes enganxat al whatsaap quan es ben bé això el què no volies. Que tu no hi creies en aquestes coses. Que ets de cara a cara. Màxim de mails. Potser de xats. Però no de whatsapps. No. Perquè consideres que es diuen vajanades. Que creen una addicció falsa a una persona, perquè no quedes addicte a la persona, sinó a la immediatesa del KAS com sempre t'ha agradat definir a l'atenció de l'altre. Però no. Tu no volies això. Tu només li vas donar el teu número de telèfon per poder quedar en persona. Perquè seria més fàcil trobar un dia, un moment per compartir un cafè o un passeig, amb el número de l'altre a l'agenda.

I ara, després d'un mes ple d'hores de xerrera, (que sí, que et vas equivocar, que també es poden tenir converses interessants pel whats dels coions) t'adones que encara no heu quedat. I plas! bufetada. L'objectiu no era quedar??? Com a mínim, el teu, sí. I res millor que una absència radical (temporal??) de whats per reflexionar i considerar una micona les teves voluntats. Que s'ha acabat el bròquil!

Saps amor?

A vegades conduir és com escriure a mà.

Lliscant lletres sobre la carretera.

Saps amor?

A vegades conduir és com resseguir el teu cos amb els ulls.

Comences i no vols parar.

Sempre m'han agradat les corbes.

Que les llums ens acompanyin i facin fora les ombres.

Dreta, amb la mirada fixa i els llavis rectes, m'assalta la por d'estar davant una desconeguda. Per un moment no la reconec i així els hi dic: -Tinc la sensació d'haver-me perdut alguna cosa.

Cap de les dues ho nega.

Em poso a parlar amb els meus pensaments mentre elles parlen de les seves coses: Feia temps que no la veia.  Veritat, veritat. Però altres vegades n'ha fet el mateix. També és cert, sí. Desenganya't: ara és diferent. D'acord. Necessito tornar-me-la  a guanyar. Fer-la sentir a gust amb mi. Recuperar-la.

Al cap de poca estona, la cosa ja és diferent. Com si comencés a recordar qui coi sóc jo. I surt la nena manyaga de sempre, la que em vol ensenyar les coses que va descobrint i la que em demana si vol que també li faci unes arracades.

-No m'agrada que m'ensenyin. - diu ella amb un somriure espectacular. Parla de ser autodidacte, parla de no voler limitacions ni directrius, de la llibertat que dóna fer les coses per compte propi, sense cap tipus d'assessorament.

DEFINITIVAMENT: Té dues edats alhora: tant et pot mirar als ulls amb la seva cara seria i li posaries 14 anys, com posar-se a riure d'orella a orella i recuperar els 9 al moment.

I jo aprofito el moment, i com que no es queixa, me la menjo a patons al despedir-nos. Potser demà ja no es deixarà, però avui ja els hi enganxat tots a la galta perquè se'ls emporti amb ella. :)