"Sempre hi ha un moment, abans de començar a llegir el relat, en el qual la meva ment s'agita, i em demano: S'esdevindrà avui? No ho sé pas, car mai no ho he sabut per endavant, i en el fons tant se val. És la possibilitat el que em fa tirar endavant, no pas la garantia, una mena de juguesca amb mi mateix. I per bé que em podreu considerar un somiador o un beneit, o qualsevol altra cosa, jo crec que tot és possible.
M'adono que les probabilitats, i també la ciència, van contra mi. Tanmateix, la ciència no és pas la resposta absoluta; això ho sé del cert, això ho he après en el decurs de la meva vida. I això em deixa amb la creença que els miracles, per inexplicables i increïbles que siguin, són reals i poden ocórrer a despit de l'ordre natural de les coses. Així, doncs, una vegada més, tal com faig cada dia, començo a llegir el quadern en veu alta, per tal que ella ho pugui sentir, amb l'esperança que el miracle que ha arribat a dominar la meva vida tornarà a prevaler.
I potser, només potser, es produirà."

8è E.

El monstre féu repicar les urpes sobre el mirall que subjectava, amb melodiosa melodia.
-Mira't nua dona - li ordenà.
Ella, vergonyosa de la seva nuesa es tapà amb les mans girant-se-li d'esquena. La caballera arrissada li queia sobre les espatlles de forma esvalotada com si els mateixos cabells fossin un reflex de la incomoditat que sentia la seva ànima.
-De què t'avergonyeixes dona? - li preguntà amb to curiós.- No veig res de què t'hagis d'avergonyir.
Ella, extremadament torbada i gens disposada a iniciar una conversa en aquelles circumstàncies no li contestà.
Al cap d'uns minuts, quan es veié en cor de plantar-li cara s'adonà que el monstre ja havia desaparegut.

Aquest fou el seu vuitè encontre.

Tardor. Per Relats Conjunts.

-Avi, com era de petita?
-De petita?
-Sí. No guardo gaires records de quan era petita. Com era?
-Feliç! Eres una nena molt feliç!
-Tots els nens són feliços!  Vull saber més coses. Explica'm detalls.
-Mira, recordo una vegada, eres xiqueta xiqueta, no aixecaves quatre pams de terra i venires cap a mi amb el teu somriure de "en porto alguna de cap". Ni així em vaig espantar! mira que et dic! Vas dir-me que havies tingut una idea genial, que volies "fer-me la pell fina" per treure'm les arrugues, i portant una bossa plena de fruites i verdures me les vas col·locar per tot el cap. Jo et deixava fer perquè et veia tan contenta col·locant-ho tot amb aquella cura que... no vaig gosar dir-te res. Al cap d'una estona em vas preguntar tota preocupada "avi? que has menjat molt per dinar? perquè t'estàs engreixant de cop!" I és que com que sóc al·lèrgic a vàries fruites, m'estava inflant a marxes forçades.
-Cony! i què va passar?
-Que et vaig fer avisar a ta mare! que vols que passés!
-Aiiiii aviii!!!

I se li tirà al coll per abraçar-lo.

Ostres! He arribat tard a l'Homenatge a la Roig. D'acord. No passa res.

Llegeixo alguns blogs amb la frase "Digues que m'estimes encara que sigui mentida".

I encara que m'encanti la cançó dels Pets preferiria mil vegades la frase:

DIGUES QUE M'ESTIMES I DIGUES QUE ÉS VERITAT!!!!

Que entenc perfectament que et poden estimar igual sense dir-t'ho, però... coi! no costa pas tant dir a algú:

T'ESTIMO!!!! AMB VERITAT DE LA BONA!!!! 

I TU FAS, QUE AL TEU COSTAT, ELS DIES SIGUIN MÉS BONICS!

"Yo siempre discreto miro
y bien donde me meto,
y al revés, tu siempre al revés.
Yo con mis respetos
pero llegas tu saltando el seto
y es que los dos estamos siempre igual.
Tu muy de soslayo
y yo a la mínima me extraño
de decir y de no callar.
Tu con el desmayo y yo que venga
ya y me parta un rayo,
y es que los dos estamos siempre igual,
siempre igual.
Vengo yo canalla
y tu cortando cual cizalla, digo yo
tu no dices na.
Yo que no te vayas y tu caminito de la playa
y es que los dos estamos siempre igual.
Tu muy responsable, yo que soy poco fiable,
tu que sí... yo con si con sa
Tu con los aceites yo bregando con uñas y dientes
y es que los dos estamos siempre igual,
siempre igual.
Siempre igual, siempre igual
Ando que si anduve y tú que si
con b o con v, yo que a cien...
tu que ni pa tras
Yo que no me sube y mientras tu viendo pasar las nubes,
y es que los dos estamos siempre igual
Yo que pelo suelto
y tu que un par de coletas
yo hasta aquí...
tu que un poco mas
Digo yo que aprietas
y tu que me vaya a hacer puñetas
y es que los dos estamos siempre igual,
siempre igual."

Parlàvem del canvi d'hora que va tenir lloc fa poquet. Tinc la sensació que els dos dèiem el mateix sense entendre'ns. El què us he deixat entre parèntesis no ho dèiem en veu alta, només ho pensàvem.

-A les dues (d'ara) eren les tres (d'abans).
-No! a les tres (d'abans) eren les dues (d'ara).

-Vols dir que no estem dient el mateix?
-No! és molt diferent.
-Ah!


:) En fi. I quantes vegades més ens deu passar el mateix i no ens en adonem?

El dia s'escurça. Amb això t'he de donar TOTA la raó!

Estava asseguda a la cadira, mirant endavant. Concentrada, no el va sentir acostar-se. Per tant, tampoc sap quanta estona feia que estava allà, al seu costat.
De cop el veié, i després de l'ensurt per la sorpresa, li somrigué. Aleshores s'adonà que li oferia la mà, oberta. Ella li donà sense saber que en faria. Donar per donar. Sense esperar-ne res.

Ell, al agafar-li la mà féu un pas enrere, obligant-la a aixecar-se de la cadira i acostant-la al seu cos. Calent i acollidor.

I es posà a ballar, lentament, amb moviments gairebé imperceptibles, mentre li xiuxiuejava a l'orella "que lindo que es soñar y no te questa nada más que tiempo! no és aquesta la cançó que cantaves?"