dilluns, 16 de juny del 2014

Hi ha gent a qui no se li dóna bé la ortografia. Ella, es defensa. Hi ha gent a qui no se li dóna bé la matemàtica. Ella, també es defensa. Sempre hi quant no sigui càlcul mental. Ho necessita veure tot escrit. Com els desordres ordenats de les coses que l'envolten. Però això és una altra història. El que se li dóna francament malament és dormir. Aquesta pot haver sigut una gran sort o no!
Dormia i es despertava, donava voltes al llit, es tapava amb el llençol, es destapava, ara un peuet, ara la cuixa, ara es treia el jersei, ara se'l tornava a posar, ara de cap per amunt, ara de cap per avall, ... (sense exagerar, que no exagero, això durant hores. Esgotador).
Aquella nit però, no sap que va ser abans, si despertar-se o sentir la veu, el cas és que la va sentir. Una veu robòtica, que li anunciava un compte enrere. Es va fotre dreta d'un salt i va anar cap a la cuina d'on provenia la veu. Al lloc on hi havia d'haver el microones  hi havia una ¿bomba? amb un compte enrere que ja anava pels 37 segons i avall!
Gràcies a que té mal dormir, molt dormida no estava, és a dir, que no estava desperta al 100% però vora el 95.
El primer que va pensar va ser que si la bomba estava enxufada al lloc del microones potser baixant el diferencial de tota la casa.... Ho va provar corrent i va tornar a veure el rellotge. Encara anava. Merda.

Aleshores va pensar en posar la bomba dins el congelador i amb una cadena ... però clar, tampoc tenia cadenes ni candaus a casa.

El rellotge, encara no us ho he dit, era analògic, sí sí, un putu rellotge despertador. Va pensar que potser frenant les agulles... entén que no frenaria el temps, però la bomba....? la seva intel·ligència no arribava per tant, no sabia la resposta, però tampoc li quedava gaires segons. S'havia de decidir. Va agafar un bolígraf, celo i va frentar la segundera. Va agafar la bomba i la va posar a dins el congelador (està just al costat). I se'n va anar directe al llit, no pas perquè volgués morir al llit sinó perquè és el cantó més allunyat de la cuina.


I va creuar els dits.

dilluns, 9 de juny del 2014

Quan es va enamorar a l'institut no tenia cap dubte que el seu amor havia de ser correspost:
"-Déu no voldria que l'estimés tant si ell no m'estima de la mateixa manera".

Aquest pensament de la seva forma de sentir i de pensar evidentment no demostrava ni la premisa:
1.- Déu existeix

Ni demostrava la conclusió:
2- Ell m'estima.
.

No.

De fet, de la conclusió n'estic segura que és falsa. Li va dir ell mateix. :)

El què sí que demostra és la premisa següent:
3. Ella creu en l'existència de Déu.

Ella no pensava:
"- Déu no existeix perquè ell no m'estima..."
o altres que ara no se m'acudeixen...
no...

Ella pensava i sentia d'una determinada manera i això la definia, entre altres coses, com a persona única. Us explico tot això per vàries raons, una potser és que ella encara ara pensa una mica així (malgrat el cantó racional que també té, evidentment), l'altre és que una de les protas d'Anatomía de Grey li intentava explicar al seu marit que no la pot estimar "encara que cregui en Déu", sinó que la seva fe forma part de la seva essència. Suposo que per una persona que no creu és difícil d'entendre, però jo la vaig entendre de seguida. Entenia perquè per ella era tant important entendre com ell la veia i el què pensava de la seva fe.

No sé si he aconseguit explicar molt bé el què us volia explicar però si haguéssiu vist el capítol, amb la discussió de la parella i tot el què va portar... va ser molt gràfic.




diumenge, 1 de juny del 2014

Ahir va ser un dia important i emocionant.
Treballar fins passats dos quarts de nou per ell (sense que m'ho demanessis, només perquè em va donar la gana) i anar corrent a la sortida de la cursa, que començava a les 9. La nena m'havia de venir a buscar a la feina a dos quarts. A tres quarts menys 5 encara no havia arribat, vaig marxar, jo no tenia mòbil i ella no tenia rellotge (quin parell!!!). Ella em va trobar per la samarreta xillona (gràcies a la compi). Quina alegria al veure-la! pensava que seria impossible trobar-nos però no! amb ella tot és possible. 5 minuts per l'inici. Els peus matant-me de mal, malgrat les plantilles de muntanya russa que em fan sentir i caminar incòmode però que es veu que he de portar perquè suportant els llims evitaré caure a l'infern. D'acord. Res a dir. La cursa a punt de començar, tothom dret i jo a la gatzoneta (m'ajuda pels peus). I en punt: Començar a córrer. Amb tres samarretes perquè no les havia pogut deixar enlloc, amb la pistolera i una jaqueta a la cintura, amb aigua, les claus, el mòbil, diners...
Començar a córrer i deixar de pensar. Per fi. Només respirar i córrer. Que simple i que bé! Enyorava tant córrer. Feia més d'un any que no corria, la última vegada a la cursa de "El Corte Inglés" on em vaig tornar a lesionar els putus peuets.

Tenia tanta por de no ser capaç d'abandonar i necessitar-ho. Tenia tanta por d'acabar la cursa i avui no poder posar els peus a terra. Però no. No vaig parar. Malgrat el flat (els peus es van portar molt millor del què em pensava, gairebé m'atreviria a dir que em fan més mal de peu parada o caminant, que no pas corrent, ja té ous la cosa!)

I arribar! D'acord, només eren 5 km! però coions! no em tregueu mèrit! :) I després, de celebració! Tampoc necessito gaire per ser feliç. Pren-ne nota: Una cursa de 5km, un frankfurt, una estrella i 1/2 mojito. I ella. Per descomptat. Amb això ja sóc la persona més feliç del món. Oi tant! Oi tant!

De fet crec que la vida és el que aconseguim colar entre el moment de sortir de la feina i el moment de tornar a la feina. Doncs ahir li vaig colar un gol a la vida! Bravo! ja tocava!



Quin rotllo que us he fotut oi? :) Però ho havia de fer. De vegades escric de ment, o sigui, no escric però us explico coses mentre em dutxo, mentre camino, mentre faig els plats o faig el sopar. Després, quan estic davant de l'ordinador, ja no és el mateix, perquè si ho tornés a escriure, no seria capaç de transmetre la mateixa emoció que la primera vegada que us ho he explicat. O que m'ho he explicat a mi mateixa. Però avui és diferent.


Gràcies. A ella per obligar-me a apuntar-m'hi.
Als que estaven allà i em van animar.
I a vosaltres que heu llegit els meus pensaments fets lletres.
Moltes gràcies! i Bon diumenge!