dijous, 29 de desembre del 2011
dimecres, 21 de desembre del 2011
Fins abans d'ahir no vaig fer el pessebre. És un pessebre de 8 figures, que intento no posar en la mateixa posició cada any, per fer-lo diferent. Aquest any he col·locat el pastor al costat dels tres reis, en línia recta, formant el què he batejat com a Grup d'Adorar. :) És un tribut que em faig a mi mateixa donat que aquest any no he comprat regals. No crec que el Nadal siguin regals, malgrat que entenc que els petits sí que ho esperin i que per tant, al meu entendre, algun regalet hagin de tenir. Però sí, he col·locat el pastor amb les seves dues ovelles entremig del Gaspar, el Baltasar i Melcior, tots quatre fent pinya. Una bona pinya. Vénen a adorar, vénen a veure l'infant i sí els Reis porten grans presents, perfecte! però els regals és el de menys.
El meu Nadal d'aquest any el tinc més clar que mai:
Nadal és tornar a veure la meva iaia a casa seva després d'haver passat tota la setmana passada a l'hospital.
Nadal és la il·lusió que li continua fent any rera any al meu pare convidar-nos a sopar a casa seva la nit de cap d'any, és una cita obligatòria, però esperada amb molta il·lusió.
Nadal és el goig amb què el meu pare demana que li tirem fotos al seu pessebre: fa mesos que hi treballa, ha fet verdaderes obres d'art al meu entendre (us penjaré fotos més endavant, i ho podreu veure amb els vostres ulls). Ha perdut MOLTA vista, i per mi, tot el què ha fet, té un valor immens.
Nadal és l'alegria de ma mare quan li ensenyo fotos del seu nét.
Nadal és veure l'amor que sent ma germana pels seus companys de pis, que li porten moltíssima feina però ella té clar que els vol amb ella.
Nadal és quan Algú et diu "si tens plans, ja hi vindré jo" encara que ell també tingui plans.
Nadal és quan la princesa et diu a la cara que tens alguna cosa especial. Tu sí que ets especial preciosa!
Nadal és quan li explico a la companya de feina, un cop ja ha passat tot, que he tingut la iaia ingressada i et respon que li hagués agradat que li hagués dit abans, "perquè aquí es comparteixen les coses bones i les dolentes".
Nadal és quan la meva millor amiga, a qui fa mesos que no veig, em diu que ens veurem el 24, el 25 o el 26, "que ja sap que són dies de família, però que nosaltres ja som com de la família". (I tant carinyu! sense el com)
Nadal és quan li dic al meu home: "Abraça'm" i ell m'abraça, sense preguntar-me res.
Nadal, és rebre Nadales precioses com les de la Carme Rosanas.
Nadal és poder-vos desitjar unes Molt i Molt Bones Festes!
Però no, aquest any no he comprat regals.
Però sí, M'ENCANTA EL NADAL!
El meu Nadal d'aquest any el tinc més clar que mai:
Nadal és tornar a veure la meva iaia a casa seva després d'haver passat tota la setmana passada a l'hospital.
Nadal és la il·lusió que li continua fent any rera any al meu pare convidar-nos a sopar a casa seva la nit de cap d'any, és una cita obligatòria, però esperada amb molta il·lusió.
Nadal és el goig amb què el meu pare demana que li tirem fotos al seu pessebre: fa mesos que hi treballa, ha fet verdaderes obres d'art al meu entendre (us penjaré fotos més endavant, i ho podreu veure amb els vostres ulls). Ha perdut MOLTA vista, i per mi, tot el què ha fet, té un valor immens.
Nadal és l'alegria de ma mare quan li ensenyo fotos del seu nét.
Nadal és veure l'amor que sent ma germana pels seus companys de pis, que li porten moltíssima feina però ella té clar que els vol amb ella.
Nadal és quan Algú et diu "si tens plans, ja hi vindré jo" encara que ell també tingui plans.
Nadal és quan la princesa et diu a la cara que tens alguna cosa especial. Tu sí que ets especial preciosa!
Nadal és quan li explico a la companya de feina, un cop ja ha passat tot, que he tingut la iaia ingressada i et respon que li hagués agradat que li hagués dit abans, "perquè aquí es comparteixen les coses bones i les dolentes".
Nadal és quan la meva millor amiga, a qui fa mesos que no veig, em diu que ens veurem el 24, el 25 o el 26, "que ja sap que són dies de família, però que nosaltres ja som com de la família". (I tant carinyu! sense el com)
Nadal és quan li dic al meu home: "Abraça'm" i ell m'abraça, sense preguntar-me res.
Nadal, és rebre Nadales precioses com les de la Carme Rosanas.
Nadal és poder-vos desitjar unes Molt i Molt Bones Festes!
Però no, aquest any no he comprat regals.
Però sí, M'ENCANTA EL NADAL!
diumenge, 18 de desembre del 2011
Se li va plantar al davant amb un gran somriure:
-Què tal?
-...
-Gràcies pel dia que has fet possible que visqués. T'ho agraeixo molt. En tenia moltes ganes i el necessitava de veritat.
-...
-Bé, sigui com sigui... GRÀCIES! ah! he menjat ànec!!! Mut!!! A veure si se m'enganxa alguna cosa!
La companyia? Fabulosa! Espero que vulgui repetir! malgrat les petites discrepàncies d'opinions! :P
Que sí, que sí! que ha sigut un dia genial. D'aquells que es recorden durant molt de temps pel bon record que deixen. Dels que ajuden a entendre més punts de vista més enllà dels propis nassos. Dels de converses tranquil·les i disteses. De somriures i rialles.
:)
diumenge, 11 de desembre del 2011
L'AIRE ÉS PLE D'AMOR, cortesia de LA PEGATINA
L'aire és ple d'amor,
allà on miris ho veuràs.
L'aire és ple d'amor,
fixa't bé i ho sentiràs.
I no sé si em passo de voltes.
No sé si és exagerat.
Però és això en tot el que vull creure,
i ho puc veure quan t'estic mirant.
L'aire és ple d'amor
i s'escampa al meu voltant.
L'aire és ple d'amor,
com la pluja enmig del mar.
I no sé si tot és un somni,
no sé si he perdut el nord.
Però és això en tot el que vull creure,
i ho puc creure quan dius el meu nom.
L'aire és ple d'amor,
l'aire és ple d'amor.
Des del primer raig de sol.
L'aire és ple d'amor
fins que el dia ja s'ha fos.
I no sé si és tot un miratge.
Si el que veig és veritat.
Però tu ets tot en el que vull creure.
I hi seràs quan et vingui a buscar.
by John Paul Young / Vandenberg / Adapt: Marc Parrot J ALBERT AND SON PTY LTD (Ediciones Musicales Clipper's)
dijous, 8 de desembre del 2011
"
-Tu rai. No t'has de preocupar. Encara que correguessis per aquí de nit i amb els ulls tancats no hi cauries mai. I mentre estigui amb tu, jo tampoc no hi cauré.
-¿Segur?
-Segur.
-¿Com ho saps?
-Perquè ho sé - va respondre sense deixar d'estrenye'm la mà. Vam continuar caminant en silenci-. Aquestes coses les sé. No és que les entengui racionalment, sinó que les sento. Ara mateix, mentre estic amb tu, no tinc gens de por. No hi ha res dolent ni fosc que em tempti.
-Doncs és ben clar: el que hem de fer és estar sempre així - vaig dir.
-¿Ho dius de debò?
-És clar que sí.
La Naoko es va aturar en sec. Jo també. Em va posar les mans a les espatlles i em va mirar als ulls. Al fons de les pupil·les se li va formar un estrany remolí de líquid negre i espès. Els seus ulls preciosos van estar una bona estona mirant dintre meu. Llavors es va posar de puntetes i va posar la seva galta sobre la meva. Va ser un gest càlid i meravellós que va fer que el cor se m'aturés un instant. "
TÒQUIO BLUES de HARUKI MURAKAMI
FOTO TROBADA A GOOGLE!
Li encantava fer bombolles de sabó. En feia sempre que podia. Sa cunyada li explicà que amb cola d'empaperar, aigua i sabó, amb les quantitats adients es podien aconseguir unes bombolles gegants. "Guauuuuuuuuu! això s'haurà de provar". Ja s'imaginava dins una bombolla gegant donant voltes per la casa. "Para el carro nena! mentre no hi hagi cola, les petites van que ni pintades! :)"
Doncs això, que feia bombolles quan de sobte, ni va sortir una d'enorme. Enorme dins la mida estàndard, clar. La tenia sobre les dues mans. Se la mirava extasiada. No s'ho podia acabar de creure que no es petés de seguida. Es va fixar amb els colors preciosos que s'hi veien i li va semblar veure'l a Ell. Es va girar pensant que seria un reflex i que inexplicablement el tindria darrera, però no. A més de ser impossible que el tingués dins de casa, no hi era. Clar. Va tornar a mirar la bombolla, amb l'esperança que encara hi fos i que amb l'ensurt i al girar-se ràpid no l'hagués fet desaparèixer. Però no. :) Continuava allà. De la mateixa mida, amb els mateixos colors. Amb ell dins. Es va preguntar si tindria audio la bombolla. D'acord. Seria insòlit! però clar, el tenia dins una bombolla!!! Ja no venia d'aquí! Hi va acostar una orella amb delicadesa, fixant-se a no tocar-la amb la cara, donant gràcies per portar una cua i no els cabells deixats anar, que li hagués fet més difícil l'acostament. No. No hi havia audio. "Ok. No perdem més temps doncs! que coi hi fa aquí dins??" Estava assegut en una taula. Escrivia en un full de paper. Us semblarà una tonteria però semblava que li escrivia a ella perquè aixecà el Dina4 amb les dues mans i se'l posà davant de la seva cara, com dient: "Llegeix això burinot!". Però clar, ella no podia veure que estava escrivint. I si s'acostava més? "Coi de miopia!!!" Va intentar acostar-s'hi més i més. A poc a poc. Ja casi veia les majúscules! "perquè coi la gent no escriurà sempre amb majúscules? TOT seria més fàcil!" Gairebé ho tenia. Entenent alguna lletra cada 5 o 6 més la seva imaginació... Ui!!!! quina por! s'hi hauria d'acostar més! i Puffffffff! sense voler, la va petar amb el nas! "Coi de nàpia! coi de miopia!" Per una vegada que veia el futur i el veia borrós!!!! O... no era el futur?
dimecres, 7 de desembre del 2011
No tenia previst morir-se aquell dia. Tampoc tenia previst suïcidar-se. Simplement va succeir. Va sorgir. Cosa del destí? El destí el fem. O el desfem. A mesura que vivim.
La cosa va anar així com us conto: feia els plats. Plats en sentit genèric. Hi havia de tot als cubells: plats, olles, coberts, tisores, etc. No sap molt bé com va anar la cosa. Recorda que feia els plats mentre pensava en la feina. Mal fet. Molt mal fet. S'estava cabrejant per moments. Si fos massatgista, el client s'hagués queixat perquè segurament en comptes d'un massatge relaxant l'estaria sotmetent a un massatge estressant i aquí hagués acabat tot. Però no, no feia massatges. Rentava plats. Rentava unes tisores molt afilades en aquell moment. No estava fent molt cas al què feien els seus dits. Amb les feines mecàniques ja se sap. Tenia la ment mooolt i molt lluny. Tot va anar molt ràpid, va veure que les tisores volaven pels aires i les va intentar agafar amb tanta mala sort que li van caure obertes sobre el canell. La sang va tardar uns segons a ser visible. Temps que va aprofitar per dir-se: "noooo passa res". De fet, aquestes van ser les seves últimes paraules. La sang sortia a borbolls. Va empal·lidir de cop, més per l'ensurt i l'angúnia que per la quantitat de sang que ja havia perdut. Va pensar a cridar al seu home, però no hi era. Va pensar a trucar-lo, a ell o algú altre, demanant ajuda, però no tenia bateria ni saldo al mòbil, ni telèfon fix. També va pensar en anar a auxiliar-se al forn del costat de casa, però clar, era diumenge. Després pensà en avisar a algun veí, però valia la pena deixar tota l'escala ensangonada? va veure el sofà i com que perdia tanta sang i es començava a trobar cansada, s'hi va estirar a l'espera d'una ajuda que no havia demanat. Clar que li sabia greu tacar el sofà, però que coi! bé l'havia pagat ella! qui més que ella es mereixia embrutar-lo? A la tele no és que fessin gran cosa, però els canals de música amb videoclips sempre li feien passar una bona estona. De fet, tampoc se sentia tan malament. Potser, fins i tot, altres vegades s'havia sentit pitjor.
La cosa va anar així com us conto: feia els plats. Plats en sentit genèric. Hi havia de tot als cubells: plats, olles, coberts, tisores, etc. No sap molt bé com va anar la cosa. Recorda que feia els plats mentre pensava en la feina. Mal fet. Molt mal fet. S'estava cabrejant per moments. Si fos massatgista, el client s'hagués queixat perquè segurament en comptes d'un massatge relaxant l'estaria sotmetent a un massatge estressant i aquí hagués acabat tot. Però no, no feia massatges. Rentava plats. Rentava unes tisores molt afilades en aquell moment. No estava fent molt cas al què feien els seus dits. Amb les feines mecàniques ja se sap. Tenia la ment mooolt i molt lluny. Tot va anar molt ràpid, va veure que les tisores volaven pels aires i les va intentar agafar amb tanta mala sort que li van caure obertes sobre el canell. La sang va tardar uns segons a ser visible. Temps que va aprofitar per dir-se: "noooo passa res". De fet, aquestes van ser les seves últimes paraules. La sang sortia a borbolls. Va empal·lidir de cop, més per l'ensurt i l'angúnia que per la quantitat de sang que ja havia perdut. Va pensar a cridar al seu home, però no hi era. Va pensar a trucar-lo, a ell o algú altre, demanant ajuda, però no tenia bateria ni saldo al mòbil, ni telèfon fix. També va pensar en anar a auxiliar-se al forn del costat de casa, però clar, era diumenge. Després pensà en avisar a algun veí, però valia la pena deixar tota l'escala ensangonada? va veure el sofà i com que perdia tanta sang i es començava a trobar cansada, s'hi va estirar a l'espera d'una ajuda que no havia demanat. Clar que li sabia greu tacar el sofà, però que coi! bé l'havia pagat ella! qui més que ella es mereixia embrutar-lo? A la tele no és que fessin gran cosa, però els canals de música amb videoclips sempre li feien passar una bona estona. De fet, tampoc se sentia tan malament. Potser, fins i tot, altres vegades s'havia sentit pitjor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)