divendres, 24 d’agost del 2012



Fragment de la peli:


"Mi abuela, Luz del amanecer, era una india kikapúe ella,
decía que todos nacemos con una caja de cerillas en nuestro interior y que no las podemos encender nosotros solos
necesitamos de oxígeno y de la ayuda de una vela
solo que en nuestro caso, el oxígeno debe provenir por ejemplo, del aliento de la persona amada.
La luz de la vela puede ser cualquier cosa, una melodía, una palabra, una caricia, un sonido, just anything!
algo que dispare el detonador y encienda una de las cerillas.
Cada persona tiene entonces que descubrir cuales son sus detonadores para poder vivir
ya que la combustión que se realiza al encenderse una de ellas, eso, es lo que nutre de energía al alma
si no hay detonador para los fósforos, entonces la caja de cerillas se humedece y entonces nunca podremos encender uno solo de ellos.
Hay muchas maneras de poner a secar una caja de cerillas húmeda,
puede estar segura de que si tiene remedio,
claro que también es muy importante encender las cerillas una por una
ya que si por una inmensa emoción llegamos a encender todas de un solo golpe,
se produce un resplandor tan fuerte que aparece ante nuestros ojos un túnel,
esplendoroso, que nos muestra el camino que olvidamos al nacer y que a la vez nos llama para encontrar nuestro perdido origen divino. "

Como agua para chocolate.
pel·lícula dirigida per  Alfonso Arau, basada en la novel·la de Laura Esquivel.


dimarts, 21 d’agost del 2012

He tornat!


"Sen metafísica poética digo o meu mensaxe: 
vivide.
Sen berros que cheguen ás entrañas: vivide. 
Vivir sempre.
Vivir agora, denantes e despois."

MANUEL MARÍA FERNANDEZ TEIXIERO
(1929-2004)

















dilluns, 13 d’agost del 2012





GENT MACA! ME'N VAIG DE VACANCES!
SALUT I BONA VIDA!






Foto trobada aquí.
Ara puc netejar perquè ja no sento l'angoixa constant adherida a la pell i a l'ànima.

Ara puc netejar perquè només queda la tristesa i estic aprenent a trampejar-la.

Ara puc sóc més activa i independent a casa perquè entre tu i jo em solucionat el tema que em tenia paralitzada com una estàtua de cera inútil.

Miro la casa i em sento orgullosa. No només perquè es viu millor entre netedat sinó perquè significa que estic millor per dins.
Soluciono els problemes que em van sortint al dia i dia i em sento orgullosa. No només perquè torno a ser menys depenent sinó perquè li dono la benvinguda amb patons i abraçades a l'energia perduda i tan necessària per viure.

PERÒ NO PUC CONSENTIR QUE EM DIGUIS QUE ESTIC MILLOR SENSE TU.
AIXÒ NO M'HO TORNIS A DIR MÉS SI US PLAU.
PERQUÈ TOT EL QUÈ HE AGUANTAT I SUPORTAT DURANT TANTS MESOS, EL SEGÜENT SEMPRE PITJOR QUE L'ANTERIOR, NOMÉS HO HE FET PERQUÈ NOSALTRES, COM A UNITAT SIMPLE INDISSOLUBLE, ÉREM LA MEVA PRIORITAT.
VOLIA QUE TROBÉSSIM UNA SOLUCIÓ. NO HA ESTAT POSSIBLE. NO PASSA RES. ENTENC QUE NO ÉS CULPA DE CAP DELS DOS. PERÒ NO EM TORNIS A DIR QUE SENSE TU ESTIC MILLOR. PERQUÈ TREUS EL VALOR A TOT EL MEU ESFORÇ. I AIXÒ NO HO PUC CONSENTIR. NO EM PENEDEIXO DE RES. O SIGUI QUE TORNARIA A FER EL MATEIX QUE HE FET.

ARA MATEIX NO TINC RES MÉS A DIR.

I no estic enfadada, és simplement que no vull sentir aquesta frase.
Només dues persones al món són capaces d'entendre aquesta foto.  
I jo en sóc una!
:)





diumenge, 5 d’agost del 2012

Avui la meva iaia m'ha regalat aquest poema de la Pilar Cabot. L'ha llegit i ha pensat amb mi, m'ha dit. M'agrada el poema. I el volia compartir amb vosaltres.


DÉU N'HI DO...

Déu n'hi do, la lluita per surar
entre mirades circumspectes,
gestos paternalistes,
consells que no calcen el número,
etcètera, etcètera, etcètera.
Com si no fos prou
la feina estricta de viure,
d'estar bé amb tu mateix;
com si no fos prou
guanyar-se el pa de cada dia sense fotre ningú
i tenir, encara,
la bona fe d'escriure versos.

PILAR CABOT




(qui diu escriure versos, diu fer fotos, o fer dibuixos o escriure contes, o un llarg etcètera.)

dimecres, 1 d’agost del 2012

Et veig. T'abraço i et beso. Potser és una mala idea però per mi és com robar temps al temps.
T'agafo de la mà perquè caminar al teu costat i agafar-te-la és tot u. Et demano si et molesta i em dius que no.
Somric.
Ens trobem amb uns amics i em dius baixet "ho saben". Ens deixem de les mans. Ben bé no sé perquè. Potser perquè hi han coses difícils d'explicar. I tampoc cal donar explicacions.
De seguida me n'adono per les respostes que estan sorpresos de veure'ns, d'haver-nos vist agafats i de què anem a sopar junts.
Als tres segons després de dir-los adéu ens tornem a agafar. Les nostres mans s'acoplen perfectament. Així ho crec. Així ho sento.
Parlem. T'explico coses amb la mateixa naturalitat de sempre. Em continues ajudant amb tot. T'explico que encara no he tret el teu raspall de dents del pot. Que no ho he fet perquè estic acostumadíssima a veure els dos junts i crec que encara serà pitjor si el trec i només en veig un. Em dius que tiri el teu a la bassa i que en compri un de nou. M'agrada la idea. Et faré cas. Crec que serà bo.
I així amb tot. M'escoltes i m'ajudes. Em fas somriure. Ens posem al dia. Ens en enfotem de mig món i enviem a pastar fang a mig altre. Estem a gust. :)

Allarguem la nit tant com podem, primer gelat i després whisky. Trenquem amb la tradició i t'acompanyo a casa jo a tu. Ho agraeixo.
Arribo a casa menys trista que l'última vegada. Però amb poques ganes de dormir. Malgrat tot escriure em fa plorar una mica.
Recordo al migdia, quan ma mare m'ha dit "que vagi bé el sopar aquesta nit" i jo l'hi he contestat: "quedo amb ell, és impossible que no vagi bé."

:)

Entro al facebook i algú em fa pensar amb les relacions tòxiques. D'acord. N'hi ha de tòxiques. Però també n'hi  ha de guaridores, gràcies a Déu. Com la nostra.
I en faig un nou propòsit per la meva nova vida. Ara ja en tinc dos:

· Ser feliç i fer feliç als demés sent jo mateixa.
· Arreglar les relacions tòxiques i mantenir les guaridores. :)


Tot és proposar-s'ho.