dilluns, 25 de setembre del 2023

Nit de setembre. Per Relats Conjunts.





-Mareeeeeeeee!!!

-Diguesssss!

-L'E ha destrossat el meu treball d'art.

L'O va entrar a la cuina amb la cara vermella de ràbia ensenyant-me una làmina mida gegant.

-Uiiiix... -només se'm va acudir dir.

Es va posar a plorar desconsoladament.

-Hi havia treballat moltes hores..., ja gairebé estava ... m'agradava molt com m'havien quedat els ulls i les seies...

-Mira O, tens raó. Crec que ja no sembla ni el primer pla d'una persona, però ... el tema era lliure oi?, i si el titules "Nit de setembre" i afegeixes unes quantes taques més?

Se'm va quedar mirant amb cara de voler-me matar (conec perfectament aquesta mirada). Després amb cara de dubte. Finalment va somriure i va dir:

-Mare, ets una gènia!

I eixugant-se les llàgrimes i els mocs amb el dors de la mà va tornar a marxar per allà on havia vingut.

Al cap d'unes setmanes em va dir, com si res, que li havien posat un 10. Li vaig posar cara de "oh! molt bé!" però no vaig voler obrir boca. Amb els adolescents, a vegades, menys és més.

Al cap d'uns dies va arribar a casa molt atrafegada:

-Mare, saps on és l'E?

-Bona tarda! - li vaig contestar jo una mica airada - està jugant al menjador.

Vaig afinar l'orella per sentir què li deia:

-Hola E! Vine, vine, que m'ajudaràs amb un altre treball avui ...

dijous, 17 d’agost del 2023

El mercat. Proposta de Relats conjunts.

 

Feia dies que tenia ganes de trucar-li, però no trobava el moment. Avui, al mercat, l'he vist de lluny. Primer he fet veure que no la veia. No sabia què dir-li. He canviat el meu recorregut per no haver-nos de topar. Però el cor em feia rau-rau. L'havia vist trista i apagada. I ara la volia trobar. He fet voltes i voltes pel mercat fins que per fi l'he vist. Estava asseguda en un banc. M'hi he acostat de front, sentint un nus al pit i a la gola. Ella m'ha saludat primer "Ei, Antònia!", "Hola Glòria, com estàs?".

A l'instant m'he penedit de la pregunta perquè se li han posat els ulls plorosos i ha començat a sanglotar. Tenia ganes d'abraçar-la, però tampoc m'atrevia. No hi havia lloc al seu costat per seure, perquè hi havia gent a banda i banda del banc i he optat per acotar-me al seu davant. "Ho sento molt" només em sortia de dir-li, "ho sento molt". A ell gairebé no el coneixia, segurament gens. Però a ella li tinc molta estima i veure-la patir em fa posar molt trista. És una de les coses que menys m'agrada de mi, que de vegades empatitzo molt amb el dolor dels altres. No és sa, penso. I tampoc hi tens dret, penso. Però no ho puc evitar. Sé que no vull preguntar-li res. Vull que m'expliqui el que em vulgui explicar. Vull saber escoltar sense donar consells ni dir frases sense saber de què parlo. Li dic que pot comptar amb mi pel que necessiti i em diu que ho sap. I sé que és sincera, que sí que ho sap de veritat. I això em fa sentir una mica millor perquè jo mai parlo per parlar quan són coses importants. Em fot que ella hagi de passar per això. Em fa tristesa i em cabreja al mateix temps. No sabria dir quin sentiment és més fort. Estem una estona callades sense dir-nos res. "Encara el trobo molt a faltar" em diu. I aleshores sí que m'aixeco i li estiro el braç per alçar-la i poder-li fer una forta i llarga abraçada.

dissabte, 29 de juliol del 2023

Fins la nostra propera casualitat

Passejo pels carrers amb l'A., sense pressa i sense direcció. És molt d'hora i encara no fa la calor que fa amagar-te a casa. Davant del supermercat, ens reconeixem. A l'instant. Ell parla per telèfon, però em fa senyals amb el braç i amb la mà perquè no marxi. Malgrat semblar que anem en sentit contrari li pregunto si vol que m'esperi i em diu que sí. Escolto com li diu a la persona amb qui parla que li trucarà més tard. Penja. Ens mirem i ens somriem. Feia molt que no ens vèiem. És el primer que som capaços de dir i li recordo les vegades, perquè les sé i potser, perquè vull que sàpiga que les recordo. Dues. Ara, en calma i donant-hi unes quantes voltes, penso que és curiós. Que no puc posar la mà al foc, però que em sembla com si sempre que ens haguéssim vist hagués sigut en moments importants. Li recordo que ens vam trobar a la policia municipal, ell es feia el passaport i jo renovava el DNI. Aquell cop també ens vam apropar tímidament. Ell tenia uns... setze anys?, ho intueixo pel seu aspecte, però ara està igual. Era el primer cop que ens veiem d'ençà que potser ell tenia 4 o 5 anys. Vam intercanviar unes quantes frases. Recordo que aquella trobada em va alegrar el dia. Recordo que em va explicar que anava de viatge. Al cap d'uns anys ens vam trobar en una plaça. Ell estava treballant, no vam parlar gaire estona. I ahir, cap dels dos es volia perdre l'altra. Sí. De debò. "Tinc temps", em va dir. "Jo també", li vaig contestar. I després de presentar-se a l'A., ens vam posar a xerrar i caminar. L'A. no li va voler dir ni mu. Però tampoc em va reclamar gens ni mica. El mesurava amb la mirada. Vam parlar de la família, de les nostres opinions sobre els infants i la tecnologia, de les escoles, del seu pare, de feines, de viatges. Em va explicar que havia vingut per una boda i que feia un mes també, pel comiat de solter. No li vaig voler dir que en aquella ocasió també l'havia vist. Ell anava a peu amb algú altre i jo amb cotxe. Va ser un segon. Suficient per reconèixer-lo.

Va deixar caure que havia estat enamorat. "Però què dius!" li vaig dir jo, "Si em tractaves fatal!". No va contestar. Ell tenia uns 4 o 5 anys i jo, 18 o 19. Però recordo perfectament que quan entrava em posava nerviosa, era el fill del meu cap. I també recordo perfectament un dia que em va fer sentir fatal. Hi havia poca feina, era un divendres tarda i jo estava parlant amb un client tranquil·lament. Ell va seure en un tamboret i em va dir: "el meu pare et paga per treballar, no per xerrar" i se'n va anar. Cuions!, quin xàfec vaig sentir. Com si m'ho hagués dit son pare. Crec que poques vegades més vam parlar i, en canvi, sempre l'he recordat com algú important en la meva vida. Curiós, oi?

Caminem donant voltes per la ciutat. En fem tantes que ja no sé quanta estona ha passat. Li pregunto l'hora i em diu que ha quedat al cap de 10 minuts. L'acompanyo un trosset més. Arribem a unes escales mecàniques i em pregunta si les pujo. Li dic que no, que amb el cotxet algunes vegades ho he passat malament i aleshores ens acomiadem. Li faig saber que m'agrada trobar-lo per casualitat, que ens veiem a la nostra pròxima casualitat, em fa dos petons i puja les escales. Me'l quedo mirant mentre puja, esperant que es giri. No sé si per excés de romanticisme o per costum familiar (a casa encara som de sortir a la finestra a dir adeu i, clar, el que se'n va, s'ha d'anar girant cada dues passes per dir més adeus).

Amb l'A. continuem passejant una estoneta més i passem per davant de la imatge d'una Mare de Déu. Protegeix-lo, li demano de tot cor. I em quedo tranquil·la.

Quan veig a l'X. i li explico, li pregunto si ell s'hagués girat a les escales. Em respon que ell hagués caminat d'esquena per no deixar-me de mirar. No sé si és veritat, però em fa somriure. Em llegeix com un llibre obert ell.

Ara em pregunto que haurà pensat de mi, em sap greu no haver-me conjuntat millor, arreglat millor els cabells..., és igual. Mai sabem amb exactitud la qualitat ni la profunditat de la petjada que deixem en els altres. Però m'ha agradat sentir que per ell, jo també era important. I que bonic que és això, quan es dona aquesta reciprocitat.