Passejo pels carrers amb l'A., sense pressa i sense direcció. És molt d'hora i encara no fa la calor que fa amagar-te a casa. Davant del supermercat, ens reconeixem. A l'instant. Ell parla per telèfon, però em fa senyals amb el braç i amb la mà perquè no marxi. Malgrat semblar que anem en sentit contrari li pregunto si vol que m'esperi i em diu que sí. Escolto com li diu a la persona amb qui parla que li trucarà més tard. Penja. Ens mirem i ens somriem. Feia molt que no ens vèiem. És el primer que som capaços de dir i li recordo les vegades, perquè les sé i potser, perquè vull que sàpiga que les recordo. Dues. Ara, en calma i donant-hi unes quantes voltes, penso que és curiós. Que no puc posar la mà al foc, però que em sembla com si sempre que ens haguéssim vist hagués sigut en moments importants. Li recordo que ens vam trobar a la policia municipal, ell es feia el passaport i jo renovava el DNI. Aquell cop també ens vam apropar tímidament. Ell tenia uns... setze anys?, ho intueixo pel seu aspecte, però ara està igual. Era el primer cop que ens veiem d'ençà que potser ell tenia 4 o 5 anys. Vam intercanviar unes quantes frases. Recordo que aquella trobada em va alegrar el dia. Recordo que em va explicar que anava de viatge. Al cap d'uns anys ens vam trobar en una plaça. Ell estava treballant, no vam parlar gaire estona. I ahir, cap dels dos es volia perdre l'altra. Sí. De debò. "Tinc temps", em va dir. "Jo també", li vaig contestar. I després de presentar-se a l'A., ens vam posar a xerrar i caminar. L'A. no li va voler dir ni mu. Però tampoc em va reclamar gens ni mica. El mesurava amb la mirada. Vam parlar de la família, de les nostres opinions sobre els infants i la tecnologia, de les escoles, del seu pare, de feines, de viatges. Em va explicar que havia vingut per una boda i que feia un mes també, pel comiat de solter. No li vaig voler dir que en aquella ocasió també l'havia vist. Ell anava a peu amb algú altre i jo amb cotxe. Va ser un segon. Suficient per reconèixer-lo.
Va deixar caure que havia estat enamorat. "Però què dius!" li vaig dir jo, "Si em tractaves fatal!". No va contestar. Ell tenia uns 4 o 5 anys i jo, 18 o 19. Però recordo perfectament que quan entrava em posava nerviosa, era el fill del meu cap. I també recordo perfectament un dia que em va fer sentir fatal. Hi havia poca feina, era un divendres tarda i jo estava parlant amb un client tranquil·lament. Ell va seure en un tamboret i em va dir: "el meu pare et paga per treballar, no per xerrar" i se'n va anar. Cuions!, quin xàfec vaig sentir. Com si m'ho hagués dit son pare. Crec que poques vegades més vam parlar i, en canvi, sempre l'he recordat com algú important en la meva vida. Curiós, oi?
Caminem donant voltes per la ciutat. En fem tantes que ja no sé quanta estona ha passat. Li pregunto l'hora i em diu que ha quedat al cap de 10 minuts. L'acompanyo un trosset més. Arribem a unes escales mecàniques i em pregunta si les pujo. Li dic que no, que amb el cotxet algunes vegades ho he passat malament i aleshores ens acomiadem. Li faig saber que m'agrada trobar-lo per casualitat, que ens veiem a la nostra pròxima casualitat, em fa dos petons i puja les escales. Me'l quedo mirant mentre puja, esperant que es giri. No sé si per excés de romanticisme o per costum familiar (a casa encara som de sortir a la finestra a dir adeu i, clar, el que se'n va, s'ha d'anar girant cada dues passes per dir més adeus).
Amb l'A. continuem passejant una estoneta més i passem per davant de la imatge d'una Mare de Déu. Protegeix-lo, li demano de tot cor. I em quedo tranquil·la.
Quan veig a l'X. i li explico, li pregunto si ell s'hagués girat a les escales. Em respon que ell hagués caminat d'esquena per no deixar-me de mirar. No sé si és veritat, però em fa somriure. Em llegeix com un llibre obert ell.
Ara em pregunto que haurà pensat de mi, em sap greu no haver-me conjuntat millor, arreglat millor els cabells..., és igual. Mai sabem amb exactitud la qualitat ni la profunditat de la petjada que deixem en els altres. Però m'ha agradat sentir que per ell, jo també era important. I que bonic que és això, quan es dona aquesta reciprocitat.
