dilluns, 29 de setembre del 2014

La vida de Marianne
De Marivaux.

"Soy mujer y cuento mi historia.
Entre los jóvenes de los que atraigo las miradas hay uno en particular que yo misma distinguí y sobre el que mis ojos cayeron más voluntariosos que sobre los otros. Me encantaba verlo sin ser consciente del placer que me producía, coqueteaba con otros y no lo hacía con el. Se me olvidaba gustarle, solo quería observarle.
Por lo visto cuando uno se enamora por primera vez comienza con esta inocencia. Puede que la dulzura de amar interrumpa el deseo de querer gustar.
Este joven en cambio me examinaba de manera muy diferente a los otros, de forma más modesta y sin embargo más atenta.
Sin embargo puedo asegurar que había algo más serio entre él y yo. Los demás aplaudían abiertamente mis encantos,  me parecía que a él no le eran indiferentes, al menos yo lo notaba algunas veces, pero tan confusamente que no podía decir lo que pensaba de él y menos, lo que pensaba él de mi.
Al final salimos de la iglesia y recuerdo que salí lentamente, que ralentizaba mis pasos, que me arrepentía de dejar ese lugar y que me iba con un corazón al que le faltaba algo y que no sabía lo que era. Creo que él tampoco lo sabía, puede que sea mucho decir porque al irme giré varias veces la cabeza  para ver una vez más al joven que dejaba atrás, pero no pensaba que me girara por él."


Encara no l'estic llegint, però tinc pensat fer-ho. Aquest tros l'he mecanografiat directament de la peli La vida de Adele. És un llibre que llegeix l'Adele a l'institut i que el comenten a classe. Em va cridar l'atenció de bon principi.
Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula i no m'ha decepcionat en absolut, tot el contrari. És una peli de 3 hores que no aconsegueix fer-se llarga. Que va narrant el dia a dia de l'Adele, des de l'adolescència fins a la maduresa de l'edat adulta i que aconsegueix que l'estimem i que l'entenguem. Bé, mireu-la i opineu si voleu.  



dimarts, 23 de setembre del 2014

NADER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ


Simin vol marxar d'Iran.

-¿Por qué quiere divorciarse?
-No quiere venir conmigo.

Nader vol quedar-se per cuidar el seu pare malalt.

-Ni siquiera sabe que eres su hijo.
-Pero sé que es mi padre.


Ella no entén com ell es capaç de deixar-la anar sense resistència i això l'entristeix i ajuda a crear distància entre ells dos. I ell no entén com ella pot proposar el divorci sabent-li la raó que l'impedeix marxar d'Iran amb ella. Fins i tot el jutge els hi diu al principi que el que tenen és un "problemilla". Però les coses fàcilment es compliquen i aquesta vegada tampoc és l'excepció.

Diàlegs molt clars i directes com els que m'agraden.
Veritats que costen de sortir i que porten grans conseqüències.
Interpretacions genials dels actors, grans i petits.
Gran pel·lícula en tots els sentits.


Difícil és fer el primer pas, el segon ja és més fàcil i de seguida s'ha caminat una gran distància. Jo no crec que ella es volgués divorciar. Ella el que volia era marxar. Però el fet que sembli que a Nader no li importi que ella marxi, fa que ella cregui que potser no és tan mala idea el divorci, malgrat que en algun moment torna a casa amb les maletes al maleter del cotxe esperant que ell digui alguna cosa que ho canviï tot.


Si en teniu la oportunitat, no us la perdeu.


diumenge, 14 de setembre del 2014

-Com trona...
-M'encanta que troni.
-Sí oi? - sa mare li atropella les paraules amb un somriure. A les dues els hi agraden els llamps i els trons.
Es recolzen a la barana contemplant el cel.

La veïna de sota també surt al terrat.
-Està tronant molt.
-Sí. Però m'agrada.
-Espero que no troni al tros. (Sempre pensa en ella. :) )
És tempesta de pedra.
-Coi nena! - diuen mare i filla.
-Què??
-I com ho saps?
-Pel volum, el color, l'altura que tenen....


Em meravella la meva veïna... És la llesta de la seva família, no n'hi ha cap dubte.

"La cara de l'Anna deu ser un cromo. El Teo li acosta els ulls. Les pestanyes superiors són una pinzellada.
-Si no parles em costa més, t'aviso.
-Com?
El noi riu alçant la vista a un sostre imaginari. Arran de coll li gira un pam de trena, fina com un cordill.  Ella torna a no entendre res. Però com, de sord? Per què parla ... normal?
-Tu també ets sorda, oi?
Si li hagués preguntat si era idiota, hauria sigut una pregunta procedent. L'Anna s'espavila, és imperatiu un aterratge d'emergència:
-Perdona, no ho sabia.
-Òndia, em pensava que t'ho haurien dit."


L'altra de Marta Rojals. 
Pàg. 91