-Mareeeeeeeee!!!
-Diguesssss!
-L'E ha destrossat el meu treball d'art.
L'O va entrar a la cuina amb la cara vermella de ràbia ensenyant-me una làmina mida gegant.
-Uiiiix... -només se'm va acudir dir.
Es va posar a plorar desconsoladament.
-Hi havia treballat moltes hores..., ja gairebé estava ... m'agradava molt com m'havien quedat els ulls i les seies...
-Mira O, tens raó. Crec que ja no sembla ni el primer pla d'una persona, però ... el tema era lliure oi?, i si el titules "Nit de setembre" i afegeixes unes quantes taques més?
Se'm va quedar mirant amb cara de voler-me matar (conec perfectament aquesta mirada). Després amb cara de dubte. Finalment va somriure i va dir:
-Mare, ets una gènia!
I eixugant-se les llàgrimes i els mocs amb el dors de la mà va tornar a marxar per allà on havia vingut.
Al cap d'unes setmanes em va dir, com si res, que li havien posat un 10. Li vaig posar cara de "oh! molt bé!" però no vaig voler obrir boca. Amb els adolescents, a vegades, menys és més.
Al cap d'uns dies va arribar a casa molt atrafegada:
-Mare, saps on és l'E?
-Bona tarda! - li vaig contestar jo una mica airada - està jugant al menjador.
Vaig afinar l'orella per sentir què li deia:
-Hola E! Vine, vine, que m'ajudaràs amb un altre treball avui ...
