On ets?

MÉS CLAR IMPOSSIBLE!!!

Fins abans d'ahir no vaig fer el pessebre. És un pessebre de 8 figures, que intento no posar en la mateixa posició cada any, per fer-lo diferent. Aquest any he col·locat el pastor al costat dels tres reis, en línia recta, formant el què he batejat com a Grup d'Adorar. :) És un tribut que em faig a mi mateixa donat que aquest any no he comprat regals. No crec que el Nadal siguin regals, malgrat que entenc que els petits sí que ho esperin i que per tant, al meu entendre, algun regalet hagin de tenir. Però sí, he col·locat el pastor amb les seves dues ovelles entremig del Gaspar, el Baltasar i Melcior, tots quatre fent pinya. Una bona pinya. Vénen a adorar, vénen a veure l'infant i sí els Reis porten grans presents, perfecte! però els regals és el de menys.

El meu Nadal d'aquest any el tinc més clar que mai:
Nadal és tornar a veure la meva iaia a casa seva després d'haver passat tota la setmana passada a l'hospital.
Nadal és la il·lusió que li continua fent any rera any al meu pare convidar-nos a sopar a casa seva la nit de cap d'any, és una cita obligatòria, però esperada amb molta il·lusió.
Nadal és el goig amb què el meu pare demana que li tirem fotos al seu pessebre: fa mesos que hi treballa, ha fet verdaderes obres d'art al meu entendre (us penjaré fotos més endavant, i ho podreu veure amb els vostres ulls). Ha perdut MOLTA vista, i per mi, tot el què ha fet, té un valor immens.
Nadal és l'alegria de ma mare quan li ensenyo fotos del seu nét.
Nadal és veure l'amor que sent ma germana pels seus companys de pis, que li porten moltíssima feina però ella té clar que els vol amb ella.
Nadal és quan Algú et diu "si tens plans, ja hi vindré jo" encara que ell també tingui plans.
Nadal és quan la princesa et diu a la cara que tens alguna cosa especial. Tu sí que ets especial preciosa!
Nadal és quan li explico a la companya de feina, un cop ja ha passat tot, que he tingut la iaia ingressada i et respon que li hagués agradat que li hagués dit abans, "perquè aquí es comparteixen les coses bones i les dolentes".
Nadal és quan la meva millor amiga, a qui fa mesos que no veig, em diu que ens veurem el 24, el 25 o el 26, "que ja sap que són dies de família, però que nosaltres ja som com de la família". (I tant carinyu! sense el com)
Nadal és quan li dic al meu home: "Abraça'm" i ell m'abraça, sense preguntar-me res.
Nadal, és rebre Nadales precioses com les de la Carme Rosanas.

Nadal és poder-vos desitjar unes Molt i Molt Bones Festes!


Però no, aquest any no he comprat regals.
Però sí, M'ENCANTA EL NADAL!

Se li va plantar al davant amb un gran somriure:
-Què tal?
-...
-Gràcies pel dia que has fet possible que visqués. T'ho agraeixo molt. En tenia moltes ganes i el necessitava de veritat.
-...
-Bé, sigui com sigui... GRÀCIES! ah! he menjat ànec!!! Mut!!! A veure si se m'enganxa alguna cosa!
La companyia? Fabulosa! Espero que vulgui repetir! malgrat les petites discrepàncies d'opinions! :P
Que sí, que sí! que ha sigut un dia genial. D'aquells que es recorden durant molt de temps pel bon record que deixen. Dels que ajuden a entendre més punts de vista més enllà dels propis nassos. Dels de converses tranquil·les i disteses.  De somriures i rialles.


:)

L'AIRE ÉS PLE D'AMOR, cortesia de LA PEGATINA

L'aire és ple d'amor,

allà on miris ho veuràs.

L'aire és ple d'amor,

fixa't bé i ho sentiràs.

I no sé si em passo de voltes.

No sé si és exagerat.

Però és això en tot el que vull creure,

i ho puc veure quan t'estic mirant.

L'aire és ple d'amor

i s'escampa al meu voltant.

L'aire és ple d'amor,

com la pluja enmig del mar.

I no sé si tot és un somni,

no sé si he perdut el nord.

Però és això en tot el que vull creure,

i ho puc creure quan dius el meu nom.

L'aire és ple d'amor,

l'aire és ple d'amor.

Des del primer raig de sol.

L'aire és ple d'amor

fins que el dia ja s'ha fos.

I no sé si és tot un miratge.

Si el que veig és veritat.

Però tu ets tot en el que vull creure.

I hi seràs quan et vingui a buscar.

by John Paul Young  / Vandenberg / Adapt: Marc Parrot J ALBERT AND SON PTY LTD (Ediciones Musicales Clipper's)

Sé que t'has pensat que me'n fotia de tu. 
No és veritat.
Espero que estiguis bé. 

"

-Tu rai. No t'has de preocupar. Encara que correguessis per aquí de nit i amb els ulls tancats no hi cauries mai. I mentre estigui amb tu, jo tampoc no hi cauré.

-¿Segur?

-Segur.

-¿Com ho saps?

-Perquè ho sé -  va respondre sense deixar d'estrenye'm la mà. Vam continuar caminant en silenci-. Aquestes coses les sé. No és que les entengui racionalment, sinó que les sento. Ara mateix, mentre estic amb tu, no tinc gens de por. No hi ha res dolent ni fosc que em tempti.

-Doncs és ben clar: el que hem de fer és estar sempre així - vaig dir.

-¿Ho dius de debò?

-És clar que sí.

La Naoko es va aturar en sec. Jo també. Em va posar les mans a les espatlles i em va mirar als ulls. Al fons de les pupil·les se li va formar un estrany remolí de líquid negre i espès. Els seus ulls preciosos van estar una bona estona mirant dintre meu. Llavors es va posar de puntetes i va posar la seva galta sobre la meva. Va ser un gest càlid i meravellós que va fer que el cor se m'aturés un instant. "

TÒQUIO BLUES de HARUKI MURAKAMI

                                                               FOTO TROBADA A GOOGLE!

Li encantava fer bombolles de sabó. En feia sempre que podia. Sa cunyada li explicà que amb cola d'empaperar, aigua i sabó, amb les quantitats adients es podien aconseguir unes bombolles gegants. "Guauuuuuuuuu! això s'haurà de provar". Ja s'imaginava dins una bombolla gegant donant voltes per la casa. "Para el carro nena! mentre no hi hagi cola, les petites van que ni pintades! :)"
Doncs això, que feia bombolles quan de sobte, ni va sortir una d'enorme. Enorme dins la mida estàndard, clar. La tenia sobre les dues mans. Se la mirava extasiada. No s'ho podia acabar de creure que no es petés de seguida. Es va fixar amb els colors preciosos que s'hi veien i li va semblar veure'l a Ell. Es va girar pensant que seria un reflex i que inexplicablement el tindria darrera, però no. A més de ser impossible que el tingués dins de casa, no hi era. Clar. Va tornar a mirar la bombolla, amb l'esperança que encara hi fos i que amb l'ensurt i al girar-se ràpid no l'hagués fet desaparèixer. Però no. :) Continuava allà. De la mateixa mida, amb els mateixos colors. Amb ell dins. Es va preguntar si tindria audio la bombolla. D'acord. Seria insòlit! però clar, el tenia dins una bombolla!!!  Ja no venia d'aquí! Hi va acostar una orella amb delicadesa, fixant-se a no tocar-la amb la cara, donant gràcies per portar una cua i no els cabells deixats anar, que li hagués fet més difícil l'acostament. No. No hi havia audio. "Ok. No perdem més temps doncs! que coi hi fa aquí dins??" Estava assegut en una taula. Escrivia en un full de paper. Us semblarà una tonteria però semblava que li escrivia a ella perquè aixecà el Dina4 amb les dues mans i se'l posà davant de la seva cara, com dient: "Llegeix això burinot!". Però clar, ella no podia veure que estava escrivint. I si s'acostava més? "Coi de miopia!!!" Va intentar acostar-s'hi més i més. A poc a poc. Ja casi veia les majúscules! "perquè coi la gent no escriurà sempre amb majúscules? TOT seria més fàcil!" Gairebé ho tenia. Entenent alguna lletra cada 5 o 6 més la seva imaginació... Ui!!!! quina por! s'hi hauria d'acostar més! i Puffffffff! sense voler, la va petar amb el nas! "Coi de nàpia!  coi de miopia!" Per una vegada que veia el futur i el veia borrós!!!! O... no era el futur?

No tenia previst morir-se aquell dia. Tampoc tenia previst suïcidar-se. Simplement va succeir. Va sorgir. Cosa del destí? El destí el fem. O el desfem. A mesura que vivim.
La cosa va anar així com us conto: feia els plats. Plats en sentit genèric. Hi havia de tot als cubells: plats, olles, coberts, tisores, etc. No sap molt bé com va anar la cosa. Recorda que feia els plats mentre pensava en la feina. Mal fet. Molt mal fet. S'estava cabrejant per moments. Si fos massatgista, el client s'hagués queixat perquè segurament en comptes d'un massatge relaxant l'estaria sotmetent a un massatge estressant i aquí hagués acabat tot. Però no, no feia massatges. Rentava plats. Rentava unes tisores molt afilades en aquell moment. No estava fent molt cas al què feien els seus dits. Amb les feines mecàniques ja se sap. Tenia la ment mooolt i molt lluny. Tot va anar molt ràpid, va veure que les tisores volaven pels aires i les va intentar agafar amb tanta mala sort que li van caure obertes sobre el canell. La sang va tardar uns segons a ser visible. Temps que va aprofitar per dir-se: "noooo passa res". De fet, aquestes van ser les seves últimes paraules. La sang sortia a borbolls. Va empal·lidir de cop, més per l'ensurt i l'angúnia que per la quantitat de sang que ja havia perdut. Va pensar a cridar al seu home, però no hi era. Va pensar a trucar-lo, a ell o algú altre, demanant ajuda, però no tenia bateria ni saldo al mòbil, ni telèfon fix. També va pensar en anar a auxiliar-se al forn del costat de casa, però clar, era diumenge. Després pensà en avisar a algun veí, però valia la pena deixar tota l'escala ensangonada? va veure el sofà i com que perdia tanta sang i es començava a trobar cansada, s'hi va estirar a l'espera d'una ajuda que no havia demanat. Clar que li sabia greu tacar el sofà, però que coi! bé l'havia pagat ella! qui més que ella es mereixia embrutar-lo? A  la tele no és que fessin gran cosa, però els canals de música amb videoclips sempre li feien passar una bona estona. De fet, tampoc se sentia tan malament. Potser, fins i tot, altres vegades s'havia sentit pitjor.

"Sempre hi ha un moment, abans de començar a llegir el relat, en el qual la meva ment s'agita, i em demano: S'esdevindrà avui? No ho sé pas, car mai no ho he sabut per endavant, i en el fons tant se val. És la possibilitat el que em fa tirar endavant, no pas la garantia, una mena de juguesca amb mi mateix. I per bé que em podreu considerar un somiador o un beneit, o qualsevol altra cosa, jo crec que tot és possible.
M'adono que les probabilitats, i també la ciència, van contra mi. Tanmateix, la ciència no és pas la resposta absoluta; això ho sé del cert, això ho he après en el decurs de la meva vida. I això em deixa amb la creença que els miracles, per inexplicables i increïbles que siguin, són reals i poden ocórrer a despit de l'ordre natural de les coses. Així, doncs, una vegada més, tal com faig cada dia, començo a llegir el quadern en veu alta, per tal que ella ho pugui sentir, amb l'esperança que el miracle que ha arribat a dominar la meva vida tornarà a prevaler.
I potser, només potser, es produirà."

8è E.

El monstre féu repicar les urpes sobre el mirall que subjectava, amb melodiosa melodia.
-Mira't nua dona - li ordenà.
Ella, vergonyosa de la seva nuesa es tapà amb les mans girant-se-li d'esquena. La caballera arrissada li queia sobre les espatlles de forma esvalotada com si els mateixos cabells fossin un reflex de la incomoditat que sentia la seva ànima.
-De què t'avergonyeixes dona? - li preguntà amb to curiós.- No veig res de què t'hagis d'avergonyir.
Ella, extremadament torbada i gens disposada a iniciar una conversa en aquelles circumstàncies no li contestà.
Al cap d'uns minuts, quan es veié en cor de plantar-li cara s'adonà que el monstre ja havia desaparegut.

Aquest fou el seu vuitè encontre.

Tardor. Per Relats Conjunts.

-Avi, com era de petita?
-De petita?
-Sí. No guardo gaires records de quan era petita. Com era?
-Feliç! Eres una nena molt feliç!
-Tots els nens són feliços!  Vull saber més coses. Explica'm detalls.
-Mira, recordo una vegada, eres xiqueta xiqueta, no aixecaves quatre pams de terra i venires cap a mi amb el teu somriure de "en porto alguna de cap". Ni així em vaig espantar! mira que et dic! Vas dir-me que havies tingut una idea genial, que volies "fer-me la pell fina" per treure'm les arrugues, i portant una bossa plena de fruites i verdures me les vas col·locar per tot el cap. Jo et deixava fer perquè et veia tan contenta col·locant-ho tot amb aquella cura que... no vaig gosar dir-te res. Al cap d'una estona em vas preguntar tota preocupada "avi? que has menjat molt per dinar? perquè t'estàs engreixant de cop!" I és que com que sóc al·lèrgic a vàries fruites, m'estava inflant a marxes forçades.
-Cony! i què va passar?
-Que et vaig fer avisar a ta mare! que vols que passés!
-Aiiiii aviii!!!

I se li tirà al coll per abraçar-lo.

Ostres! He arribat tard a l'Homenatge a la Roig. D'acord. No passa res.

Llegeixo alguns blogs amb la frase "Digues que m'estimes encara que sigui mentida".

I encara que m'encanti la cançó dels Pets preferiria mil vegades la frase:

DIGUES QUE M'ESTIMES I DIGUES QUE ÉS VERITAT!!!!

Que entenc perfectament que et poden estimar igual sense dir-t'ho, però... coi! no costa pas tant dir a algú:

T'ESTIMO!!!! AMB VERITAT DE LA BONA!!!! 

I TU FAS, QUE AL TEU COSTAT, ELS DIES SIGUIN MÉS BONICS!

"Yo siempre discreto miro
y bien donde me meto,
y al revés, tu siempre al revés.
Yo con mis respetos
pero llegas tu saltando el seto
y es que los dos estamos siempre igual.
Tu muy de soslayo
y yo a la mínima me extraño
de decir y de no callar.
Tu con el desmayo y yo que venga
ya y me parta un rayo,
y es que los dos estamos siempre igual,
siempre igual.
Vengo yo canalla
y tu cortando cual cizalla, digo yo
tu no dices na.
Yo que no te vayas y tu caminito de la playa
y es que los dos estamos siempre igual.
Tu muy responsable, yo que soy poco fiable,
tu que sí... yo con si con sa
Tu con los aceites yo bregando con uñas y dientes
y es que los dos estamos siempre igual,
siempre igual.
Siempre igual, siempre igual
Ando que si anduve y tú que si
con b o con v, yo que a cien...
tu que ni pa tras
Yo que no me sube y mientras tu viendo pasar las nubes,
y es que los dos estamos siempre igual
Yo que pelo suelto
y tu que un par de coletas
yo hasta aquí...
tu que un poco mas
Digo yo que aprietas
y tu que me vaya a hacer puñetas
y es que los dos estamos siempre igual,
siempre igual."

Parlàvem del canvi d'hora que va tenir lloc fa poquet. Tinc la sensació que els dos dèiem el mateix sense entendre'ns. El què us he deixat entre parèntesis no ho dèiem en veu alta, només ho pensàvem.

-A les dues (d'ara) eren les tres (d'abans).
-No! a les tres (d'abans) eren les dues (d'ara).

-Vols dir que no estem dient el mateix?
-No! és molt diferent.
-Ah!


:) En fi. I quantes vegades més ens deu passar el mateix i no ens en adonem?

El dia s'escurça. Amb això t'he de donar TOTA la raó!

Estava asseguda a la cadira, mirant endavant. Concentrada, no el va sentir acostar-se. Per tant, tampoc sap quanta estona feia que estava allà, al seu costat.
De cop el veié, i després de l'ensurt per la sorpresa, li somrigué. Aleshores s'adonà que li oferia la mà, oberta. Ella li donà sense saber que en faria. Donar per donar. Sense esperar-ne res.

Ell, al agafar-li la mà féu un pas enrere, obligant-la a aixecar-se de la cadira i acostant-la al seu cos. Calent i acollidor.

I es posà a ballar, lentament, amb moviments gairebé imperceptibles, mentre li xiuxiuejava a l'orella "que lindo que es soñar y no te questa nada más que tiempo! no és aquesta la cançó que cantaves?"

Aquests dies he estat provant microrelats de por. En vaig escriure tres, no són cap cosa, però a veure si endevineu quin és el què més m'agrada! :)

1.

Estava acabant d’escriure uns apunts a l'aula. Ja havia sonat el timbre i als pocs segons quedà completament sola. Una fiblada de fredor li travessà l’esquena. Es girà però no veié cap finestra oberta. “De vegades passa” pensà. Desà a corre-cuita totes les seves coses i d’un bot féu cap a la porta. Quan agafà la maneta la clau girà per l’altra banda. “Ei!” però la figura de darrera la porta ni s’immutà. A l’instant tots els llums s’apagaren. “Tranquil·la. Encara s’hi veu”. L’alarma d’incendis va començar a xisclar i ella a pantejar. Sentia com les veus del passadís s’anaven allunyant. Suava i notava com s’estava marejant. Intentà obrir la porta però era incapaç. Cridà i colpejà la porta. S’acostà a la finestra i cridà amb totes les seves forçes inútilment. Anava com boja de la porta a la finestra. De la finestra a la porta. Cada vegada li costava més respirar. El pànic l'innundà. Fins que ensopegà; i es colpejà la templa. No hi va haver sang. Només mort. Ràpida i neta.

2.

Portava un mapa fet a mà. Veia que cada vegada els carrers eren més solitaris i bruts, i s’anava angoixant per moments. “Qui em manava posar-me faldilla i talons per una entrevista de feina al cul del món?” però com que no era de la ciutat, no tenia ni remota idea d’on s’estava posant. En un carreró fosc i estret, malgrat creuar tots els dits perquè no sigués el carrer que buscava, l’esperava el seu destí. Dubtà uns moments si trucar al timbre o fer mitja volta, però després de 2 hores de camí no estava per deixar-ho córrer. Així que trucà al timbre. Sense testimonis. Sense que ningú pogués orientar més tard a la policia del lloc on havia desaparegut.

3.

L’havien ingressat feia unes hores, però a ella l’angoixava una altra cosa.

-Com la puc ajudar mare?

-En Tofu deu tenir gana.

-Qui és en Tofu?

Ella em clavà una mirada de pànic que em féu abraçar-la.

-D’acord. M’hi acostaré i l’alimentaré.

Al arribar-hi, els lladrucs em guiaren darrera el piano i al apartar-lo vaig descobrir un enorme forat a la paret. Vaig avançar a les palpentes, escoltant com els lladrucs es feien més i més rabiosos barrejant-se amb una espècie de miols llastimosos. De cop i sense avís, una bèstia de tres caps m’arrencà d’una mossegada mig coll. 

Certament. En Tofu tenia gana.

Li allargo la mà i ella no la vol agafar. Potser perquè es pensa que ho faig per ella, quan en realitat ho feia per mi. Perquè necessitava que me l'agafés.

Aquestes dues setmanes han sigut horribles però gràcies a Déu he hagut de treballar una barbaritat i així he mantingut la ment ocupada i poc disponible per la desesperació. Per sort, tot ha acabat bé. "Sempre t'equivoques quan es tracta d'assumptes de malalties" m'ha dit el meu home.

Vaig anar al metge per un petit bultet. Vaig tardar 2 mesos i una mica més a anar-hi. Tinc pànic a anar al metge. La metgessa no li va donar importància: "gangli inflamat, ja marxarà" però em va voler fer un anàlisis de sang quan va veure els resultats de l'últim, res que m'espantés, les tiroides boges. Els resultats van sortir prou bons, "per ara no t'has de medicar, però seria bo anar-ho controlant". Vaig marxar súper contenta. Al mateix dia ho vam anar a celebrar.

Al cap d'uns dies vaig començar a rebre trucades al mòbil d'un número llarguíssim. No les vaig agafar. Van arribar fins a set.
Tres o quatre dies després, vaig despenjar un mòbil desconegut: "Sóc la doctora, t'he estat trucant des del telèfon de l'ambulatori però no el deuries agafar per estrany. Ara et truco des del meu mòbil. He estat parlant del cas del teu gangli amb un company i s'hauria de fer un altre extracció de sang per mirar malalties de transmissió sexual. Només per quedar més tranquils. Ho hem de fer."

Jo no sé com us quedaríeu vosaltres però jo em vaig quedar de pasta de moniato. Literalment. Era incapaç d'aixecar-me del sofà.

Comences a donar voltes a la situació. Et pregunta si la persona que em va acompanyar a la primera visita era la meva parella estable. "Sí, sí, estabilíssima". Comences a fer memòria dels mesos treballats al laboratori. Sí, sí. Allà vaig treballar amb de tot! Començo a fer memòria de la clientela del bar. Tanta malasort hauria pogut tenir?? Em recordo a mi mateixa que em diuen GAFE.

Li dic a tot que sí. Sí a fer-me les proves. Sí a fer-les aviat. Sí a què l'imprès de l'extracció me la dónin a la centraleta. Sí a tot. I comença la por. I comença l'espera. I comença el pànic.

Li explico al meu home només arribar a casa. "T'he de dir una cosa i no sé com dir-te-la".
I ell, com sempre, manté la calma. "No passarà res". "Ja ho fa bé la doctora de voler-se'n assegurar".

Decideixo deixar-li de fer patonets fins a saber els resultats. Sempre tinc els llavis tallats. Una tonteria després de set anys junts? Potser. Però la idea de poder-li encomanar alguna tenint maneres d'evitar-ho passa per sobre de tot. Vaig estar a punt de deixar els raspalls de dents en pots separats.

Al final ha resultat que l'únic que tinc és Toxoplasmosis. No he de fer ni tractament. Ho vam anar a celebrar el mateix dimecres.

Però tot això no ho explico per posar-vos al dia de la meva vida. El què ara em fa donar voltes al cap és saber si he fet bé mantenint al marge la meva família. Als meus pares, als meus germans. Clar que sí hagués tingut alguna malaltia els hi hagués hagut d'explicar però mentre no tenia els resultats, calia preocupar-los?

No explicant els problemes t'aïlles. Ho sé. Et distancies dels teus. Però també els hi estalvies patiment "innecessari". Però també sé que compartint es guanya. I ara em pregunto. Quin ha sigut el balanç? Hi he sortit GUANYANT o PERDENT callant? I dubto sobre la resposta.





En fi. Una altra de passada.

"

En Genís li assegura que el Gran Raiximanu va descobrir millor que ningú com el caos precedeix l'ordre perfecte i que el va sorprendre amb aquesta barreja que li proposa.

...

Ara hi ha una pila de cartes que és una pila caòtica, un caos sense final.
-Sense final? No és veritat, n'hi ha un, però només un, perquè el caos del caos només acaba, si acaba, quan troba la perfecció de l'ordre.
"

Dilluns de molt matí sonava aquesta cançó i va ser un Gran Dilluns.
Avui, després de dinar, mentre els nervis em rossegaven l'ànima i les ungles, l'he tornat a sentir. D'immediat m'he tranquilitzat i he somrigut, com si pogués escoltar molt baixet a l'orella "-Tranquil·la nena, tot anirà bé".
I així ha sigut.
Avui toca brindar.

CAL QUE NEIXIN FLORS A CADA INSTANT

Jo crec que sí que havies pensat alguna cosa quan intentàvem fer l'aposta. Però no t'has atrevit a dir-ho. Llàstima.
Tenim els rols marcats. Jo sóc sempre qui parla massa i tu qui gairebé no parla.
I així ens va.
Però com ens va?
Ens va bé?
Si com a mínim n'estigués segura que a tu et va bé ja em conformaria.

Saps que m'hagués apostat jo? Ho vols saber de veritat?
M'haguessis dit que no. Però la cara a quadres que haguessis posat m'hagués divertit tota la tarda. O no! amb tu mai es pot estar segur de res.

:)

Clar que aleshores sempre em quedaria el dubte: ho ha fet perquè ha perdut l'aposta o perquè realment volia?
I aleshores jo mateixa em responc: ell només fa el què vol. Si no hagués volgut ja no ho hagués fet.
Pensament que em porta al següent merda-pensament: M'hagués dit que no.

:(

Conclusió: que amb el silenci hi he sortit guanyant. O no!

Notava que el vas s'omplia i s'omplia sense poder-ho evitar. No sabia ni ben bé de quin vas es tractava. Però de vegades tenia pensaments que l'espantaven.
L'odiava i al mateix temps l'estimava.
Li sobrava i al mateix temps li faltava amb desesperació.
"Em sap greu". "Perdona". "Ho sento". "T'estimo". Tot això li venia al cap contínuament. De vegades fins i tot ho deia en veu alta i se sobresaltava a sí mateixa, perquè se li escapava dels llavis en moments poc oportuns. Tampoc tenia molt clar a qui ho deia. A ell? A l'altre? A sí mateixa?
Sempre havia sigut una mica caòtica però ara...

Ell la ignorava. Ell la burlava. Ell l'esquivava. Ell la mirava. Ell li parlava amb duresa. Ell no li responia les preguntes.
Ell... Ell no l'estimava.

Hi ha persones que et donen el què necessites

just en el moment en què més ho necessites.

I sense saber-ho.

Gràcies preciosa!

Estic de ratxa! Estic SÚPER* enganxada.

"
Ostres, fins i tot en aquesta situació pensava en el Daniel. Però..., si estava en coma, perquè s'imaginava el meu cervell que era una formiga? Era a causa d'un trauma infantil? I en aquest cas: com ha de ser d'estúpid un trauma infantil perquè anys més tard, en coma, et pensis que ets una formiga?

"
Pàgina 41.

Maleït Karma, David Safier




* Súper
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició).
Molt bo, magnífic. S'han comprat un cotxe súper. El dinar ha estat súper. Una festa súper. Ens ho hem passat súper! (...)

Aquest és un fragment llarg, però val la pena.


"
-El que et diré...- va començar a dir amb un to molt baix, de manera que vaig haver d'apropar-me més-. El que et diré només et servirà si t'ho prens com el nord de la teva vida. Si ho barreges amb d'altres filosofies o principis, no aconseguiràs res.
Vaig assentir, obedient.
-Només són dos conceptes.- Va elevar el to de veu però no vaig voler apartar-me del seu costat-. D'una banda, has de recordar una cosa tan senzilla com que estimar és sempre més valuós que que t'estimin.
Estimar mou i atura mons. Que t'estimin, si tu no estimes, t'acabarà afeblint.
Va fer una pausa mentre el dia despuntava a Capri. Ni tan sols vaig intentar assimilar-ho. Tota la meva vida m'he deixat estimar, i potser allò era insuficient.
-El segon i més valuós per portar la teva vida endavant és que t'has d'adonar que ens hem passat la vida, des de petits, responent a la pregunta sobre què m'agrada.
Què m'agrada de menjar, de roba, de joguines, d'estudis, de feina, d'amistat, d'amor, de sexe...
I aquests "què m'agrada" marquen el nostre món. Fa la impressió que el fet que ens agradi alguna cosa és indicador d'un rumb o un desig, i has de saber que no és així.
El que ens agrada no és el nostre camí, com tampoc ho és allò que no ens agrada. De vegades, el nostre rumb pot estar en allò que ens provoca indiferència, en allò que no ens apassiona o en allò que avorrim.
Entén això: has de confiar en tu, no en el que creus que a tu t'agrada... La senda no la marca mai el que t'agrada, sinó que la marques tu...
Després d'allò em va tornar a abraçar i va dirigir-se cap a la casa, mentre taral·lejava: "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine".

"


ALBERT ESPINOSA.

Vas passar com un llampec per aquesta vida,

però el teu tro se sentirà per sempre.

PENSAMENTS

1. Si em repeteixo, em repeteixo. I punt.

2. "A la mañana siguiente, experimento una sensación cercana a la resaca." Pàg 313.
Gràcies a Déu! no sóc l'única a qui li passa! Però després d'aquest esclat d'alegria de no saber-me única en aquesta raresa, m'agradaria albirar una mica més de llum: què coi serà aquesta sensació? i com evitar-la?

3. "La quietud que sentimos cuando estamos solos, esa certeza de nosotros mismos en la serenidad de la soledad no son nada comparadas con este dejarse llevar, este dejarse llegar y dejarse hablar que se vive con otro, en cómplice compañía... " Pàg 310. Quan parles amb ella estàs molt més relaxat que quan parles amb mi (parles amb mi???). Ho veig moltíssimes vegades. La qual cosa em porta aquí: "Una tristeza inmensa se abate sobre mí a velocidad supersónica". I res més a dir.

4. Ah! M'oblidava de la millor:
"-No me han reconocido - comento.
Me detengo en mitad de la acera, del todo sobrecogida.
-No me han reconocido - repito.
Él se detiene a su vez; mi mano no se ha movido de su brazo.
-Es porque no la han visto nunca - me dice -. Yo la reconocería en cualquier circunstancia."

I tu? series capaç?

Li vaig regalar un àlbum de fotos a ma mare. Li vaig demanar que escrigués les referències de les fotos a mà (té una lletra preciosa) però el meu pare li va dir que a ordinador quedaria més bé. Vaig insistir però no hi va haver res a fer. Es va acabar fent a ordinador.
Més net.
Més elegant.
Més professional.

MENYS PERSONAL.
MENYS PROPER.
MENYS BONIC.
MENYS NOSTRE. MENYS MEU. MENYS SEU.

Em feia il·lusió que ho escrigués a mà. Pensava que el dia que ella ja no hi sigui (espero tenir mare 100 anys més encara, com a mínim!) podria agafar l'àlbum i veure-li la lletra acompanyant les fotos del seu nét. I aquesta idea m'agradava.

 

En fi.

Tenia un post començat sobre una peli que li havia encantat però, .... va pensar que ja el publicaria un altre dia.

Se li havia acudit la idea del mal que pot fer que algú et destrossi intencionadament el teu jardí preciós, no només pel dany material sinó també pel què pot significar per tu allò destrossat. Però tampoc era el dia de parlar de com fer mal.

Festa major: Expectatives 0. Sa mare és qui la pressionà per sortir de casa. Mandra. Molta mandra. Va allargar la sortida fins a l'extrem. Es va quedar enganxada a la sèrie i fins que no va acabar no es va moure: Se'ls hi van donar la una de la matinada al sofà. La seva millor amiga de viatge. Al seu home no li agrada ballar. Ella tampoc estava d'humor. Però també creu en el poder dels contraris (ho havia llegit en un gran llibre) "allò que et convé és el contrari al què et ve de gust".
"D'acord. Avui se surt."

Taxans i samarreta. I bambes. I avall. Volia passar per totes les places. Al final només es va quedar en una.
Va ser una veu. La va enamorar. Que bé que canta aquesta noia! i que guapa que és. Té veu, presència i molta energia positiva. Es va posar de bon humor de seguida. La nit brillava. Feia temps que no se sentia tan bé. Ni cansament, ni preocupacions, ... només música i ball. I una cerveseta. (Només una eh! :)   )
Després del meravellós concert es va deixar dur fins al sector dels joves. Tampoc li venia gens de gust. Però va començar a ballar i ...
Gent que la saludava content de veure-la: "-Tot bé Gerònima?" "-Perdona com saps el meu nom?"
Converses per somriure.
"-Ei! ahir no vas baixar no?" Si ho sabessin que des de fa anys gairebé no surt gens!

P E R D R E ' S.

Seguia el seu home que li portava el bolso (claus, mòbil, etc). Va saludar uns segons de no res i quan va tornar a mirar... el seu home havia desaparegut. Por? No. Va continuar caminant cap endavant entre multitud de persones que la fregaven. Va veure una cara coneguda i es va acostar. "-He perdut el meu home". Es va quedar amb ella sense ni tan sols haver-li de demanar. Es va guanyar un pató per això. :)
Li va deixar el seu mòbil per enviar-li un SMS. Tampoc tenia pressa. Estava a gust. Ja es trobarien. Se sentia molt bé amb ella mateixa. Tot està controlat. Tot està bé. No he de patir.

Va saludar a dos dels homes de la seva vida. Veritablement tothom estava allà. Dues converses ben diferents. Converses de gent del passat. Amb dos minuts se'n va adonar. Passat.
El seu home va aparèixer. Li va cargolar el bolso al coll ofegant-la amb carinyu. Ok. "No passa res - va pensar ella. Estava bé."

Al cap d'una estona la gent del passat va desaparèixer. Coses que passen.

Moment de transició. Era tard. Marxar o quedar-se? Un dia és un dia. Encara li quedaven forces. Quan tornaria a tenir la oportunitat de ballar?

"Tinc tantes ganes de ballar amb tu". Pensament profund que enterro ben al fons.

Ballava juntament amb uns altres formant un cercle. A pocs metres, una cara preciosa. Un noi. Més gran que ella.
Les mirades es van creuar. Va apartar la vista sense deixar de ballar. Als pocs segons el va tornar a mirar. Els dos es miraven. Això es va repetir unes ... quinze vegades? Potser més i tot.
Sentiment de culpabilitat per mirar un altre home quan el seu home preciós estava al seu costat? No. Ningú és indiferent a la bellesa. Però no només era per la bellesa. El què feia que es miressin repetidament és que els dos es miraven. És que ell la mirava. Amb la quantitat de noies guapes que hi havia, centenars molt més guapes que ella, perquè coi la mirava d'aquella manera? Això és el què feia que ella se'l tornés a mirar. No podia deixar de comprovar, de forma repetidament obsessiva, si encara se la mirava.
Finalment va desaparèixer de sobte. Va mirar, i ell ja no hi era. "Amb tot passarà igual? - es va preguntar".

A les sis de la matinada tornaven a casa.
Una molt i  molt bona nit.
El futur és incert. Però el present és molt bell a vegades.

"...Pero si se teme el mañana es porque no se sabe construir el presente, y cuando no se sabe construir el presente, uno se dice a sí mismo que podrá hacerlo mañana y entonces ya está perdido porque el mañana siempre termina por convertirse en hoy, ¿lo entendéis?

De modo que sobre todo no hay que olvidarlo. Hay que  vivir con la certeza de que envejeceremos y que no será algo bonito, ni bueno, ni alegre. Y decirse que lo que importa es el ahora: construir, ahora, a toda costa, con todas nuestras fuerzas. Tener siempre en mente la residencia de ancianos para superarse cada día, para hacer que cada día sea imperecedero. Escalar paso a paso cada uno su propio Everest y hacerlo de manera que cada paso sea una pizca de eternidad.
Para eso sirve el futuro: para construir el presente con verdaderos proyectos de seres vivos."

Pàgina 142. Muriel Barbery, La elegancia del erizo.

La va trucar per telèfon. A la sisena va contestar. Res, el just per dir-li un "no em truquis més" i penjar.
Va sentir l'intèrfon. Quan es va cansar de l'insistència el va despenjar de la paret deixant-lo a la seva sort de caiguda lliure.
-Gerònima! - sentí que la cridava des del carrer.
Va tancar la finestra amb ràbia per aconseguir el so sec desitjat, esperant que hagués sigut audible a 3 pisos cap a sota, just a nivell de carrer.
Quan ja no el sentí, plorà i s'adormí.

S'adormí molt. I somià molt.

La despertà el soroll del timbre de la porta. Sentí la veu de la seva germana i s'aixecà per obrir-la.
No era ella. Era ell. Bé, segur que havia sentit la seva veu però ara només hi era ell.
Intentà tancar la porta però no pogué. Es girà i se n'anà al llit deixant-lo allà palplantat.


Ell entrà a l'habitació. Ella estava estirada d'esquena a la porta.
-M'ignoraràs?
Silenci.
-No em penso moure d'aquí fins que no parlem.
Silenci..
-T'ho prometo. No em  mouré.

Silenci.

Més silenci.

Molt més silenci.

I s'assegué al terra. I esperà. I esperà. I s'adormí. I ella es llevà i es rigué del poc aguant d'ell, i menjà una mica i tornar al llit. I ell es despertà mentre ella dormia i no la volgué despertà i també inspeccionà la nevera i després tornà a seure al mateix lloc on estava assegut. I així van estar 3 dies sencers. Sense coincidir. Sense voler coincidir. Sense voler abandonar. Donant-se temps i espai.
Al quart dia, ell es llevà amb una manta a sobre; i ella, amb un cafè amb llet a la tauleta de nit.

"-Que se entere el mundo de una vez: tú eres mía y yo soy tuyo."

El secreto de Puente Viejo

(Evidentment estan parlant dels seus cors, de les seves ànimes)

Estava fent zàpping i he acabat enganxada a un reportatge de la menstruació. No crec que hagi de ser un tema tabú i sí que és cert que no se'n parla gaire. Ni a les novel·les, ni a les pelis, ni a les cançons se'n parla amb naturalitat. És necessari parlar-ne? Necessari? No ho sé. Útil? Sí. N'estic convençuda.
Si és una cosa natural en la dona, natural i imprescindible per la vida, també ha de ser natural parlar-ne.

Al documental, es deien moltes coses.
Algunes xocants, com un metge que defensava la idea de què la menstruació no és natural donat que no és indolora i que per tant, evitar la menstruació (amb hormones) fins que es vulgui procrear és una opció vàlida i defensable. No comparteixo aquesta opinió en absolut. Però totes les opinions són respectables.
Altres interessants, com la idea de practicar sexe (en solitud o en companyia) quan es té la regla per aconseguir disminuir els dolors menstruals (es veu que funciona).
Altres que et convidaven a pensar en si som completament conscients de com ens afecta en la nostra vida diària. Tothom sap que quan les dones tenim la regla estem més sensibles i amb el caràcter més fort (com a  mínim a mi em passa) però mai, mai, deixem de ser nosaltres i per tant, tots aquells sentiments i pensaments que afloren amb més violència en els dies de la regla continuen sent nostres i mereixen que els hi donem la mateixa importància que si els haguéssim tingut en un altre moment del mes.

M'esforço per entendre't. M'esforço per no cometre els mateixos errors.
I de vegades, em demostres que no estic sola. Que malgrat els malentesos, les discussions, les "engegades", els límits, etc. també t'importo.

I estimo aquests moments que em regales quan retalles distàncies.

Dibuix de Google!

Hauria d'anar a dormir. Però de cop m'he desvetllat totalment.

I aleshores...

Aquesta cançó em porta molts records.

Esperem que també em porti bons somnis...

Recordava el gust de la seva pell, i m'afirmava que havia valgut la pena, que encara que no arribés a veure un nou demà, gràcies a aquest moment preciós en els seus braços, la meva vida havia tingut sentit. Però tot i aquesta plaent sensació d'harmonia, amb el clar convenciment que havia sigut portat al món només per poder besar-la i acariciar-la i sentir-la en tota la seva essència, sabia que havia de fer tot el possible per mantenir-me en vida; per això, després d'una llarga inspiració, em vaig posar a córrer amb totes les meves forces sota la tempesta, allunyant-me d'aquella granja i dels homes que em volien avançar la visita amb el Totpoderós a aquella mateixa nit si els hi deixava. Em coneixia tots els topants del camí que tantes vegades havia recorregut de petit, però ara, gairebé a les palpentes, amb la suor que em cremava les ferides de les cames i de la cara, i amb la pluja que m'impedia enfocar a tres passes, em reconeixia a mi mateix que havia de creuar el riu abans que els gossos em donessin abast si no volia ser pell. Així que, traient forces de flaquesa, aïllant-me del dolor i de la por tot mossegant amb ràbia un tros de branca, vaig aconseguir arribar-hi. A l'instant l'ànima em va caure als peus, la pluja havia doblat el caudal del riu i endinsar-m'hi a creuar-lo per aquest punt seria confondre valentia amb estupidesa. Vaig resseguir el perfil del riu amb l'esperança de trobar un millor lloc per jugar-me la vida però els lladrucs aconseguien fer-me arrissar els pelets del clatell i sabent-me entre espasa i paret em vaig llançar a l'aigua.

AH! FOTO EXTRETA DE GOOGLE!

Et dibuixo sense roba.
Al natural.
Amb llapis i goma i amor.
Amb la il·lusió d'immortalitzar-te.
Amb les ganes d'apamar-me de les teves corbes,
dels teus gestos,
de no parar mai de descobrir-te.

           FOTO EXTRETA DE GOOGLE
(ja m'agradaria a mi saber dibuixar així!!)

 

El sol li feia brillar els cabells castanys. Des d'aquella prespectiva em va semblar que tenia el cap molt gros. Vaig riure per sota el nas mentre li anava tirant fulletes a la caballera. Ell s'estava menjant una poma amb tota la calma del món, completament aliè a la pluja de fulles que li decorava la melena.

-Pèètal!!! - em cridà entre mossegada i mossegada.
-Què?
-Baixa de l'arbre i fes-me un pató!
-Els patons no es demanen! ES ROBEN!!!
-Vés que vinc!!
I amb quatre salts ja el tenia dalt de l'arbre posant a prova el meu equilibri.

     FOTO EXTRETA DE GOOGLE

De vegades els somnis poden servir per veure més punts de vista a part del nostre.

...

"

-Hauràs d'espavilar Gerònima!
-Espavilar???? Jo ja hi vaig néixer espavilada!- et contesto cabrejada.
I de forma completament inusual i calmada em començes a explicar que has decidit anar-te'n a viure amb la teva xicota i que quan ja tens gairebé totes les teves coses al nou pis, ella et salta:
-T'importaria que abans d'anar a viure amb tu m'instal·li allà davant una temporada? - i com que això t'ho diu just en un moment que estàveu al vostre futur pis, et senyala el pis del davant del carrer.

"

Una paranoia total de somni, però la cosa no acaba aquí....

...


"
Tu li dius que "cap problema dona!!!" mentre a mi em dius que m'he d'espavilar perquè necessites buscar una nova feina que et paguin més per poder mantenir el pis que havíeu de pagar a mitges i que ara íntegrament et toca pagar a tu.

"
....


Jo començo a pensar que aquesta dona és mèdium o alguna cosa així, però això ho penso ara, desperta, sense raó. Imaginant-me-la asseguda amb les cames creuades i amb vestimenta estranya al menjador del davant del vostre/teu menjador, fent-te hola amb la mà de finestra a finestra. (Quina paranoia!)

En el somni, jo aprofitava que tu estaves telefonant un pèl allunyat de mi per preguntar-li a una noia que t'acompanyava (sense saber quin coi de relació teniu i si et coneix molt o no) si estàveu bé (em refereixo a tu i la teva xicota), si éreu feliços, si ella era bona persona, etc. I el què ara també em sembla força inquietant és que quan li vaig preguntar si era bona persona em contestés: "hi ha confiança!"
Què cony vol dir això?

En fi. Només és un somni. Segurament ni te l'explicaré. Segurament no s'ajusta a la realitat en res. Segurament només és una conseqüència a les ganes de trobar respostes.
Però mai somio. I si  ho faig, no me'n recordo.
I necessito saber que estàs bé. I si no ho estàs, també ho necessito saber.

Fred gelat a l'ànima.

Soledat.

Incomprensió.

Incomunicació.

No puc deixar de recordar una frase d'una cançó:

"Ella m'odia, el camí serà molt llarg".

LA VIDA DE LOS PECES

És fantàstica.

En tots els aspectes.

 

 

 

 

Per com es miren, ja es veu que s'estimen amb bogeria.

Per com es parlen, ja es veu que s'estimen amb bogeria.

 

 

Tota la peli passa en una estoneta.

En una festa. En una casa.

Durant tota la peli es busquen.

La necessitat l'un de l'altre traspassa la pantalla.

Moltes coses a aclarar, a dir, a fer saber.

El dubte de si encara hi són a temps.

La il·lusió de ser-hi a temps.

Estar a punt de deixar "alguna cosa" per res.

O per tot.

Estar-hi tan a punt que ho toquen amb els dits.

Sentir la necessitat inevitable de provar-ho, i... sentir el vertígen. 

 

 

"No es que esté mal, no es que no quiera lo que tengo. Es solo que no puedo evitarlo"

 

 

Potser, sinó li hagués deixat la mà...  o potser és que "alguna cosa" en realitat és "molta cosa" en aquest món de Déu on tot costa tant d'aconseguir.

 

 

"-Me podrás perdonar?

-Si no te puedo perdonar, es que no te merezco."

88 minutos.

Li havia demant que l'acompanyés, però l'havia enganyat en el més important.
I ara ja era massa tard.
Quan se'n va adonar que al tren quedaven sols i que a l'estació i als carrers, tampoc hi havia ningú més, va entendre que ja no tenia sentit explicar-li la veritat.
El mal era inevitable. 
I es va posar a plorar amb contingut plor.

El soroll dels seus desafortunats talons amagaren la seva desesperació al seu company. 

Surto de la feina petadíssima; cos, ment i ànima en concordància: TOT està PEL TERRA.
Et truco al mòbil:
-Ei! m'han deixat plantada, em passes a buscar?
-10 minuts i ens trobem al garatge.
-Ok.
Només pujar al cotxe ja et poso al dia de la situació:
-NO queden cerveses a casa. Anem al supermercat?

Malgrat que no beus cervesa i l'establiment és a punt de tancar em fas feliç i hi fem cap. Se m'acut una idea! Busco glaçons, tòniques, llimones i ginebra (i per descomptat les meves cervesetes màgiques que converteixen un dia de pena en un gran dia).

-Carinyo, si em fas el sopar... aquesta nit tornaré a ser la teva barwoman preferida! :)

I ale! A LES PENES.... PUNYALADES!

Com un llampec

Es va aixecar del sofà com un llampec i es va posar a donar voltes sobre sí mateixa com una boja. "-Què sóc???"
Els seus pares se la miraven i flipaven. "-Una baldufa?"
"-Noooo! Una pizza al microones!" - i es petà de riure sola, com si li acabessin d'explicar el millor acudit de l'any.

I és que així era ella. No necessitava gran cosa per divertir-se ni ser feliç.