Joc Literari Especial Pere Calders

L'Antaviana ens proposa celebrar els 100 anys del naixement de Pere Calders canviant el final a un dels seus microcontes:

Discreció:

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, 

que ja pensaria a casa.

Aquests són els meus:

Vergonya:

Van convidar-lo a pensar i s'excusà dient que mai ho feia en públic.

Anar per feina:

Van convidar-lo a pensar i els respongué: "Ja ho he fet i ara què?"

Prenent-se el seu temps:

Van convidar-lo a pensar i al cap de dues hores encara pensava.

Buscant negoci:

Van convidar-lo a pensar i ell després els hi volia cobrar els seus pensaments.

De vegades les coses no surten com una planeja.
No passa res.
T'estimo igual. No ho dubtis mai.

Em costa trobar les paraules. Per sort tu saps tot el que sento i tot el que penso i tot el que t'estimo. I això m'ajuda.
Tu ets únic. I el que hem tingut també. I el que tindrem també.
Perquè no m'importa el què els demés diguin i opinin. La opinió dels demés està de més com li deia l'altre dia als meus pares. Aquí els únics que importem som Tu i Jo.


No et mereixes retrets. Cap ni un. M'has fet molt feliç aquests vuit anys i m'has ensenyat moltíssimes coses, sobretot a estimar.

Et mereixes una bonica declaració d'amor. De les que no sé escriure. Però de les que saps que sento.
Et deixo la del Noah: :)

El mejor tipo de amor es aquel que despierta el alma 

y nos hace aspirar a más, 

nos enciende el corazón 

y nos trae paz a la mente: 

eso es lo que tú me has dado y lo que yo esperaba darte siempre. 

Te quiero. 

Ya nos veremos.

Reinventarem la nostra història, improvitzarem com sempre hem fet. I m'esforçaré perquè no surtis de la meva vida mentre tu hi vulguis estar. 

T'estimo. Un pató.

Feia una tarda preciosa. Totes les terrassetes estaven plenes de gom a gom. A ella li encantava aquell passeig. Potser perquè no era el seu. Potser pels bons records que l'acompanyaven. Potser per una mica de tot. El cas és que amb les mans a les butxaques caminava tranquil·la i a gust. Veié davant seu un home assegut en una de les taules. Tenia una bona aura. Sí senyors! Tenia una molt bona aura. :) Veié el número que es recolzava sobre la seva taula. Defecte de professió? :D Li passà pel seu costat sense aturar-se però quan arribà davant el bar que donava servei a aquelles taules escoltà una conversa:

-Una estrella per la 6! 

-Per quina taula?

-Per la 6!

-Has dit la 6?

-Sí!!!! la sisssssssssssssssssssssssssssss!

I no s'ho pensà dos cops.

-Perdoni! jo porto l'Estrella per la 6 i si en cinc minuts no m'he aixecat ja me'n pot portar una altra! ah! i una bossa de patates! que m'estic morint de gana!

I sense deixar que ni s'ho pensés (aquesta és la clau moltes vegades) va agafar la plata amb l'Estrella i au! a provar sort!

:)