CADENA DE REFRANYS, DITES, GOIGS I ALTRES FORMES BLOGAIRES

Imatge presa de la xarxa

"Més val blog boig conegut, que blog savi per conèixer!"

I seguint la cadena de la súper RaT, la passo a la Glòria, a la Carme Rosanas, al Joan Gasull i al Pons.

Vinga va! i que creixi la cadena com un arbre!

Avui pensava que hi ha absències que ocupen més lloc 

que moltes presències.

I poden créixer i créixer si les deixem.

Neixen al cap i/o al cor.

Però si hi neixen també poden fer el contrari.

Aquest matí pensava això.

Volies quedar ahir, però no va poder ser. Quedem avui i me n'adono que per aquelles coses de la vida, Avui era el Dia. Tornem a ser Tu i Jo. I això em fa por, perquè he notat que obria la porta i jo quan l'obro nena, l'obro de bat a bat. I sí, per una banda em sento que estem tant bé com a l'Institut i això m'alegra i  em dóna sensació de pau però alhora també m'espanta. Et pregunto si estem bé, i em respons que sí amb la mateixa senzillesa que si t'hagués preguntat si estava bona la coca-cola. I t'ho torno a dir, perquè entenguis que és important, que jo ja havia renunciat a la nostra amistat, que ja havia entés que els nostres camins s'havien separat. Que havia après a viure sense tu. I que ara, sentir que tot torna a ser com fa 12 anys, sense secrets, sense necessitat de serrar les dents o desviar la mirada o de somriure i deixar pensaments amagats, m'acollona.

Qui s'apunta a una Ruta literària de novel·la negra per Barcelona el 27 de Gener?

:)

Mireu aquest enllaç i dieu-me si no pinta xulo!! 

http://sebastiabennasar.wordpress.com/2013/01/03/65/

Decidit tinc d'anar-hi, però qui m'hi vulgui acompanyar, 

feliç em farà! 

La taula parada, el llit desfet i plats per rentar a l'aigüera.
Però ja no m'inquieta.
Tant; diria.
Pensava anar a dormir, però us llegeixo i em vénen ganes d'escriure.
De res en particular de fet, però tampoc de res en general. Escriuria sobre petits moments, polsim d'estels, que encara que ara mateix crec que potser els recordaré tota la vida, no voldria pas que se m'oblidessin. Malgrat tot, decideixo no compartir-los, però sí que els repasso amb la ment i el cor i em treuen un somriure.
Moments així m'ajuden. Avui en parlava amb un desconegut. Els deso en lloc segur i quan els necessito agafo un trosset de bon record i aleshores sento la onada, i somric, i el dolent s'esborra. I si no s'esborra, es difumina, que també està bé. Prou bé.