El primer dia de les nostres vides

" I massa vegades ens n'anàvem a dormir sense entendre'ns, procurant no traspassar la línia invisible que ens separava sota els llençols. Repartir en lloc de compartir. Aquesta actitud, la seva, la meva, va marcar la diferència."


"Teníem una conversa pendent, una situació destapada per resoldre. Però tots dos evitàvem recordar-ho, parlar-ne de nou. Com qui ignora la roba estesa sota la pluja i el vent. Convivíem en un mutisme gairebé perenne, cobrint de tant en tant els mínims més absurds, topant-nos en una casa que semblava buida, fins i tot amb nosaltres a dins."

Pàg. 124-125.


"I en veu baixa, com dient-s'ho a si mateixa, va recitar una frase que jo també coneixia. Una frase que, amb el temps, ha tingut més sentit del que imaginava.
-Deixa anar el que estimes; si al final torna, és que així havia de ser, si no... és que no et pertanyia des del principi."

Pàg. 147.

Bon Sant Jordi a tothom!!!!

Joc de Sant Jordi de Tumateix Llibres:

La Rosa havia estat assassinada jugant a la gallina cega. 

Els seus companys de joc li havien saltat a sobre com una granota i li havien deixat el cocodril que portava tatuat al pit com un colador.

Mai sabrem si la Rosa va endevinar algun nom.

Animeu-vos i participeu!! Instruccions aquí.

L'home gran de mirada cansada se la mirava amb sorpresa.
-Potser ja estic prou bé, no?
Ella, continuava donant-li a la plumilla i a la cera blanca.
-Paciència, una mica més no et farà mal i baixa la seia! que em despistes!. - Ho va dir amb veu baixeta, perquè no ho pogués sentir ningú més i així, no aixecar sospites.

Quan va quedar bastant satisfeta se n'apartà una mica. La visió a mig metre sempre era molt enrriquidora i li permetia una valoració més global. Així va ser com se n'adonà que la mirada de l'ancià estava ancorada en la punta del seu nas.

-Ai és veritat! - cridà sense voler-  M'he descuidat el brillo de nas!

-Doncs ho fas i ja està dona! - li digué la professora de dibuix.

-Ara, ara.... - somrigué.

Després d'arreglar el nas, l'ancià ja no semblava borni. I potser, fins i tot, m'atreviria a dir que feia cara de complagut.

Feina feta. A per un altre!

8 de març

Li explico l'escena. Li explico que alguna cosa no quadrava. Que me'n vaig adonar. Ella em diu que no tothom és capaç d'adonar-se d'aquestes coses. Jo no ho entenc. Em sembla impossible que els demés no se n'adonin dels petits detalls significatius. Penso que sí que reben la mateixa informació que jo, però que potser no li donen una resposta. De fet, jo tampoc la vaig donar en el moment oportú, que era en el mateix moment en què estava passant l'acció. Ma germana em diu "amb més franquesa, s'havia d'aclarir l'error allà mateix",  quan l'escolto sempre sento que té raó (havia escrit "veig", "sempre veig que té raó", però no és "veig", és "sento" en el meu cas), quan li explico les angúnies, els malsentesos, hi posa llum. Clar! ho havia de dir llavors! A veure si la pròxima vegada ho faig millor.

Desgranar. Aclarir. Solucionar-ho al moment.  Aprendre a fer-ho senzill.

Conec els meus vicis. Les meves addiccions. Les meves obsessions. Algunes les porto millor que d'altres.
Conec la sensació de pensar "ara no en tinc la necessitat... només em ve de gust" però acabar fent-ho igual i aleshores sents el vertigen i te n'adones que tot torna a començar. No parlo de drogues. Que ningú es preocupi. :)
Per això, quan sé que malgrat no tenir-ne molta necessitat (he escrit molta????), em ve de gust, ... em freno. No vull tornar a l'espiral, no vull tornar al lloc fosc que després costa Déu i ajuda sortir-ne. I ara, encara que sàpiga exactament què et vull dir i que sàpiga que ho puc dir, no ho faig. Però ara mateix, t'asseguro que et preguntaria com pot ser que t'agradi tant aquesta cançó si mai dels mais parles d'amor.

Clar està, que NO t'ho preguntaré.