Nit de setembre. Per Relats Conjunts.

-Mareeeeeeeee!!!

-Diguesssss!

-L'E ha destrossat el meu treball d'art.

L'O va entrar a la cuina amb la cara vermella de ràbia ensenyant-me una làmina mida gegant.

-Uiiiix... -només se'm va acudir dir.

Es va posar a plorar desconsoladament.

-Hi havia treballat moltes hores..., ja gairebé estava ... m'agradava molt com m'havien quedat els ulls i les seies...

-Mira O, tens raó. Crec que ja no sembla ni el primer pla d'una persona, però ... el tema era lliure oi?, i si el titules "Nit de setembre" i afegeixes unes quantes taques més?

Se'm va quedar mirant amb cara de voler-me matar (conec perfectament aquesta mirada). Després amb cara de dubte. Finalment va somriure i va dir:

-Mare, ets una gènia!

I eixugant-se les llàgrimes i els mocs amb el dors de la mà va tornar a marxar per allà on havia vingut.

Al cap d'unes setmanes em va dir, com si res, que li havien posat un 10. Li vaig posar cara de "oh! molt bé!" però no vaig voler obrir boca. Amb els adolescents, a vegades, menys és més.

Al cap d'uns dies va arribar a casa molt atrafegada:

-Mare, saps on és l'E?

-Bona tarda! - li vaig contestar jo una mica airada - està jugant al menjador.

Vaig afinar l'orella per sentir què li deia:

-Hola E! Vine, vine, que m'ajudaràs amb un altre treball avui ...

El mercat. Proposta de Relats conjunts.

 

Feia dies que tenia ganes de trucar-li, però no trobava el moment. Avui, al mercat, l'he vist de lluny. Primer he fet veure que no la veia. No sabia què dir-li. He canviat el meu recorregut per no haver-nos de topar. Però el cor em feia rau-rau. L'havia vist trista i apagada. I ara la volia trobar. He fet voltes i voltes pel mercat fins que per fi l'he vist. Estava asseguda en un banc. M'hi he acostat de front, sentint un nus al pit i a la gola. Ella m'ha saludat primer "Ei, Antònia!", "Hola Glòria, com estàs?".

A l'instant m'he penedit de la pregunta perquè se li han posat els ulls plorosos i ha començat a sanglotar. Tenia ganes d'abraçar-la, però tampoc m'atrevia. No hi havia lloc al seu costat per seure, perquè hi havia gent a banda i banda del banc i he optat per acotar-me al seu davant. "Ho sento molt" només em sortia de dir-li, "ho sento molt". A ell gairebé no el coneixia, segurament gens. Però a ella li tinc molta estima i veure-la patir em fa posar molt trista. És una de les coses que menys m'agrada de mi, que de vegades empatitzo molt amb el dolor dels altres. No és sa, penso. I tampoc hi tens dret, penso. Però no ho puc evitar. Sé que no vull preguntar-li res. Vull que m'expliqui el que em vulgui explicar. Vull saber escoltar sense donar consells ni dir frases sense saber de què parlo. Li dic que pot comptar amb mi pel que necessiti i em diu que ho sap. I sé que és sincera, que sí que ho sap de veritat. I això em fa sentir una mica millor perquè jo mai parlo per parlar quan són coses importants. Em fot que ella hagi de passar per això. Em fa tristesa i em cabreja al mateix temps. No sabria dir quin sentiment és més fort. Estem una estona callades sense dir-nos res. "Encara el trobo molt a faltar" em diu. I aleshores sí que m'aixeco i li estiro el braç per alçar-la i poder-li fer una forta i llarga abraçada.

Fins la nostra propera casualitat

Passejo pels carrers amb l'A., sense pressa i sense direcció. És molt d'hora i encara no fa la calor que fa amagar-te a casa. Davant del supermercat, ens reconeixem. A l'instant. Ell parla per telèfon, però em fa senyals amb el braç i amb la mà perquè no marxi. Malgrat semblar que anem en sentit contrari li pregunto si vol que m'esperi i em diu que sí. Escolto com li diu a la persona amb qui parla que li trucarà més tard. Penja. Ens mirem i ens somriem. Feia molt que no ens vèiem. És el primer que som capaços de dir i li recordo les vegades, perquè les sé i potser, perquè vull que sàpiga que les recordo. Dues. Ara, en calma i donant-hi unes quantes voltes, penso que és curiós. Que no puc posar la mà al foc, però que em sembla com si sempre que ens haguéssim vist hagués sigut en moments importants. Li recordo que ens vam trobar a la policia municipal, ell es feia el passaport i jo renovava el DNI. Aquell cop també ens vam apropar tímidament. Ell tenia uns... setze anys?, ho intueixo pel seu aspecte, però ara està igual. Era el primer cop que ens veiem d'ençà que potser ell tenia 4 o 5 anys. Vam intercanviar unes quantes frases. Recordo que aquella trobada em va alegrar el dia. Recordo que em va explicar que anava de viatge. Al cap d'uns anys ens vam trobar en una plaça. Ell estava treballant, no vam parlar gaire estona. I ahir, cap dels dos es volia perdre l'altra. Sí. De debò. "Tinc temps", em va dir. "Jo també", li vaig contestar. I després de presentar-se a l'A., ens vam posar a xerrar i caminar. L'A. no li va voler dir ni mu. Però tampoc em va reclamar gens ni mica. El mesurava amb la mirada. Vam parlar de la família, de les nostres opinions sobre els infants i la tecnologia, de les escoles, del seu pare, de feines, de viatges. Em va explicar que havia vingut per una boda i que feia un mes també, pel comiat de solter. No li vaig voler dir que en aquella ocasió també l'havia vist. Ell anava a peu amb algú altre i jo amb cotxe. Va ser un segon. Suficient per reconèixer-lo.

Va deixar caure que havia estat enamorat. "Però què dius!" li vaig dir jo, "Si em tractaves fatal!". No va contestar. Ell tenia uns 4 o 5 anys i jo, 18 o 19. Però recordo perfectament que quan entrava em posava nerviosa, era el fill del meu cap. I també recordo perfectament un dia que em va fer sentir fatal. Hi havia poca feina, era un divendres tarda i jo estava parlant amb un client tranquil·lament. Ell va seure en un tamboret i em va dir: "el meu pare et paga per treballar, no per xerrar" i se'n va anar. Cuions!, quin xàfec vaig sentir. Com si m'ho hagués dit son pare. Crec que poques vegades més vam parlar i, en canvi, sempre l'he recordat com algú important en la meva vida. Curiós, oi?

Caminem donant voltes per la ciutat. En fem tantes que ja no sé quanta estona ha passat. Li pregunto l'hora i em diu que ha quedat al cap de 10 minuts. L'acompanyo un trosset més. Arribem a unes escales mecàniques i em pregunta si les pujo. Li dic que no, que amb el cotxet algunes vegades ho he passat malament i aleshores ens acomiadem. Li faig saber que m'agrada trobar-lo per casualitat, que ens veiem a la nostra pròxima casualitat, em fa dos petons i puja les escales. Me'l quedo mirant mentre puja, esperant que es giri. No sé si per excés de romanticisme o per costum familiar (a casa encara som de sortir a la finestra a dir adeu i, clar, el que se'n va, s'ha d'anar girant cada dues passes per dir més adeus).

Amb l'A. continuem passejant una estoneta més i passem per davant de la imatge d'una Mare de Déu. Protegeix-lo, li demano de tot cor. I em quedo tranquil·la.

Quan veig a l'X. i li explico, li pregunto si ell s'hagués girat a les escales. Em respon que ell hagués caminat d'esquena per no deixar-me de mirar. No sé si és veritat, però em fa somriure. Em llegeix com un llibre obert ell.

Ara em pregunto que haurà pensat de mi, em sap greu no haver-me conjuntat millor, arreglat millor els cabells..., és igual. Mai sabem amb exactitud la qualitat ni la profunditat de la petjada que deixem en els altres. Però m'ha agradat sentir que per ell, jo també era important. I que bonic que és això, quan es dona aquesta reciprocitat.

I ACTUALITZA QUE FA FORT 2018!

Ja som al 2018, com passa el temps. Al 2017 vaig acabar llegint 10 llibres. A veure què tal aquest nou any.

Avui us ensenyo la primera lectura:





1) MIL SOLES ESPLÉNDIDOS, DE KHALED HOSSEINI

Ooh!!! quina delicadesa de llibre! quina sensibilitat! quines dones les protes! quins caràcters i quines vides! És un llibre que atrapa de principi a fi, que no et deixa indiferent. Parla d'una mica de tot, però sobretot d'amor, d'amistat i de lluita. Lluita per tirar endavant. Us el recomano mil.















2) L'ANIVERSARI, D'IMMA MONSÓ

M'ha agradat molt! sorprenent, intrigant, a voltes asfixiant! val molt la pena. I no només per les històries dels personatges sinó pel gust que et queda a la boca després d'acabar de llegir-la.

Hi ha dues històries que avancen en paral·lel i també m'ha sorprès el punt d'encreuament. Era com si esperés l'evident, però no. L'aniversari és una sorpresa de principi a fi!











3) SI NO PUC VOLAR, D'ESTEL SOLÉ


No m'ha desagradat però tampoc m'ha entusiasmat. Me'l va recomanar la bibliotecària i potser sí que és una fotografia de la societat actual però la veritat és que prefereixo llegir altres coses, potser per evadir-me de la realitat! ja ja ja!











4) L'ACABADORA, DE MICHELA MURGIA

Ufff! un gust de lectura, una novel·la entranyable. L'autora sap filar les paraules i els temes de la vida, de la mort, de la infantesa, de la vellesa i, com no, de l'amor, amb la mateixa gràcia de la millor modista.
Jo també la faria novel·la obligatòria.
















5) LA ESCRITORA, DE CARMEN CONDE


M'ha enganxat de principi a fi. Hi ha intriga i molta acció però el final m'ha decepcionat una mica i a més a més, he tancat el llibre amb la sensació de no haver acabat d'entendre bé els personatges.












6) COMETAS EN EL CIELO DE KHALED HOSSEINI



Si Mil soles espléndidos em va agradar, aquest llibre encara més.
Els personatges estan molt ben treballats, són molt tridimensionals i tenen una gran evolució dins la novel·la. L'argument no deixa de donar-te sorpreses i avança a bon ritme. No es fa gens pesada la lectura, tot el contrari, t'atrapa i et fa estimar els personatges. Pateixes amb ells quan ells pateixen i gaudeixes amb ells quan les coses els hi surten bé. El llibre està narrat en primera persona, per l'Amir, des de petit fins adult però qui em va robar el cor des de les primeres pàgines va ser el Hassan, el seu millor amic.  La relació entre ells dos és el pal de paller de la novel·la i fins i tot de les seves vides.

Un encant de novel·la. Per rellegir i rellegir i gaudir-la tornant-la a rellegir.

Suposo que hi ha gent de tot, però de vegades creiem (o crec, millor dit) que el què ens passa és normal i parlant, te n'adones que no tant. Avui una companya de feina m'explicava la seva vida social i jo flipava, té molta vida social la noia, però es veu que no és l'única. Jo sóc l'extrem oposat, ho he sigut tota la vida però com més gran em faig, més se m'accentua.
Malgrat aquest pensament que m'ha sorprès, vull dir el pensar que la gent interactua més, quan hem arribat al cole i he vist el noi que neteja el cole, m'he alegrat molt de veure'l, com si d'ell sí que em vingués molt de gust acomiadar-me. I crec que a ell li ha passat igual. De fet, jo sempre he pensat com l'Elsa Punset "l'amor que no es manifesta no serveix de res" i aquí utilitzo la paraula amor com a sinònim d'efecte. I ell, en tres ocasions diferents al llarg d'aquests mesos, també m'ha deixat ben clar que em tenia efecte. De forma subtil però inequívoca. Com m'agrada a mi. I al creuar-nos al passadís només ha calgut que em digués: "sabia que vindries perquè he vist el teu cotxe allà dalt" i amb aquesta simple frase, demostrant-me que sabia quin cotxe condueixo, ja m'ha dit molt.
De fet, potser és una de les persones amb qui he fet més vincle aquests mesos que he estat al cole. No només per coincidir cada dia sinó també per la qualitat del tracte i l'atenció.
I quan he pujat al cotxe, el primer que he pensat/decidit és que si mai fes una escola, faria assamblees amb tot el personal del centre com un únic equip, amb el mateix dret a vot sigués del departament de direcció, de neteja, de professorat, de secretaria, etc. Perquè si l'important és fer pinya, com més gran sigui la pinya, millor.

Ma germana està intentant trobar una nova casa pel Quico. El Quico és un gos molt maco que ara mateix té en acollida a casa seva. Ell vivia sempre lligat en un garatge i m'ha germana va creure que es mereixia una vida millor. 

Així va començar el seu projecte: se'l va emportar a casa seva amb el permís dels seus amos, el va esterilitzar perquè no ho estava i li ha ensenyat nous hàbits per viure dins una casa amb una família. El Quico no es porta molt bé amb gats i amb gossos i ma germana viu amb una gata i un gos. Fa molts dies que intenta trobar-li una nova família i no hi ha manera, ho ha mirat per moltíssimes webs, contactes, diferents països fins i tot, però sembla que ningú se n'enamora.

Ella ha començat una campanya literària per involucrar gent per la causa. Escriu contes on els gossos en són protagonistes i els fa llegir per veïns. Els grava la veu i publica els relats al facebook.

Us explico tot això per vàries raons: 

1) Per si algú té ganes d'augmentar la família i trobar distracció assegurada per temps.

2) Per si voleu col·laborar escrivint un relat que tracti sobre un gos. 

3) Per si en voleu fer publicitat als vostres amics, familiars i coneguts. Gent de confiança, si us plau.

Aquesta és la carta de presentació del Quico.

Letter from a dog to his future family:

I write to you, my dear future family, who has can see that I'm a unique felow, an expression of the nature's magic. Now I'm living with my friends, temporally. She caught me from the right hell where I lived barking, bitting all the belts that attached me during months, running like a electron arround the simple idea I wanted something better. There's nothing powerfull than an idea. She walking on not defining path with the same thought because she discover my firm conviction to be a part of a family and not a piece forgotten in a dark garage. I know what is the experience when demons caught you to the incomprehension. I wasn't crazy like they said, I was only wild. Nevertheless now I'm preparing to do the changes to be a member of your live, my dear future family.

She is looking everywhere my future, but like the whales become disorientated when there is too much noise, her message isn't successful. But I know that you are able to give me the love that makes me a free a dog and caught as a brother. She is able to cross the ocean to make sure this promise. However I'm learning as fast as I can the right balance, because I understand the diference between to love me actually and to can give me a new life, she is doing a lot of efforts.

I writte to you, who can appreciate that there is a full universe inside everyone, including me. So, I'm a mix of labrador, I'm blond, I'm 7 years old, I'm healthy, I'm vaccined, I've learned to keep my heart when they let me alone at home, I like play a lot, I do thousands of sympathies to thank you attention, I can smile with all my body. I can be calm a lot of time but I'm awaked on your first sign of activity. I can walk by your side but I love reading the full street. I can be fair with other dogs but I'm learning... I'm clever. I'm soft and I know the value of who love, I used to kiss with my tonge stealthily the hand that takes my strap, my plate, the hand that caress me.

Now, while I'm writting to you, I'm happy but, please, don't forget me.

Always yours,

Quico.

Vaig néixer un dia després que el meu pare. Del mateix mes. En 30 anys exactes de diferència. De fet, tinc consciència de saber aquest fet des de l'adolescència, quan un dia amb la resposta ja esperada en ment li vaig preguntar quin va ser el millor regal d'aniversari que li havien fet mai. Era evident quina resposta esperava jo, però, el meu pare, amb el cap a racons molt llunyans del meu, em digué: "ni idea". Devia estar ansiosa d'amor en aquells temps per fer aquella pregunta. La qüestió, és que fa poc temps vaig visitar la meva cosina petita, la filla petita de la germana del meu pare, que havia sigut mare d'un nen preciós. Parlant, vam acabar amb les dates dels aniversaris de la família i de la inqüestionable labor que fan les mares i els pares de recordar els aniversaris a la família en general i aleshores vaig descobrir que la meva cosina petita també havia nascut un dia després de la seva mare. Ara mateix, no sé amb quants anys de diferència. Em va sorprendre per curiós. Casualitat o causalitat? El que vulgueu.
Avui, he recordat tot això perquè estic llegint un llibre que es diu Dos Mujeres en Praga. Em va caure a les mans en una parada per dos euros i el vaig comprar perquè fa anys vaig anar a Praga amb una amiga, les dues soles. El llibre m'estava xisclant que l'agafés.  El vaig començar abans d'ahir crec, però ja m'ha atrapat. I he volgut veure si trastejant per Sant Google trobava més info de l'autor, doncs bé, aquí va la qüestió: va néixer avui. Però a l'any 1946.
He intentat felicitar-lo pensant que li podria enviar un missatge a través del face, però res.
Aquest post és per felicitar-lo:

 -Felicitats pel teu aniversari Juan José Millán!

Pel llibre, et felicitaré quan l'acabi. :)