Suposo que hi ha gent de tot, però de vegades creiem (o crec, millor dit) que el què ens passa és normal i parlant, te n'adones que no tant. Avui una companya de feina m'explicava la seva vida social i jo flipava, té molta vida social la noia, però es veu que no és l'única. Jo sóc l'extrem oposat, ho he sigut tota la vida però com més gran em faig, més se m'accentua.
Malgrat aquest pensament que m'ha sorprès, vull dir el pensar que la gent interactua més, quan hem arribat al cole i he vist el noi que neteja el cole, m'he alegrat molt de veure'l, com si d'ell sí que em vingués molt de gust acomiadar-me. I crec que a ell li ha passat igual. De fet, jo sempre he pensat com l'Elsa Punset "l'amor que no es manifesta no serveix de res" i aquí utilitzo la paraula amor com a sinònim d'efecte. I ell, en tres ocasions diferents al llarg d'aquests mesos, també m'ha deixat ben clar que em tenia efecte. De forma subtil però inequívoca. Com m'agrada a mi. I al creuar-nos al passadís només ha calgut que em digués: "sabia que vindries perquè he vist el teu cotxe allà dalt" i amb aquesta simple frase, demostrant-me que sabia quin cotxe condueixo, ja m'ha dit molt.
De fet, potser és una de les persones amb qui he fet més vincle aquests mesos que he estat al cole. No només per coincidir cada dia sinó també per la qualitat del tracte i l'atenció.
I quan he pujat al cotxe, el primer que he pensat/decidit és que si mai fes una escola, faria assamblees amb tot el personal del centre com un únic equip, amb el mateix dret a vot sigués del departament de direcció, de neteja, de professorat, de secretaria, etc. Perquè si l'important és fer pinya, com més gran sigui la pinya, millor.