LA VIDA DE LOS PECES
És fantàstica.
En tots els aspectes.
Per com es miren, ja es veu que s'estimen amb bogeria.
Per com es parlen, ja es veu que s'estimen amb bogeria.
Tota la peli passa en una estoneta.
En una festa. En una casa.
Durant tota la peli es busquen.
La necessitat l'un de l'altre traspassa la pantalla.
Moltes coses a aclarar, a dir, a fer saber.
El dubte de si encara hi són a temps.
La il·lusió de ser-hi a temps.
Estar a punt de deixar "alguna cosa" per res.
O per tot.
Estar-hi tan a punt que ho toquen amb els dits.
Sentir la necessitat inevitable de provar-ho, i... sentir el vertígen.
"No es que esté mal, no es que no quiera lo que tengo. Es solo que no puedo evitarlo"
Potser, sinó li hagués deixat la mà... o potser és que "alguna cosa" en realitat és "molta cosa" en aquest món de Déu on tot costa tant d'aconseguir.
1 comentari:
I te la vaig dir jo, sabia que t'agradaria.
Cada una de las canciones escuchadas en la película estaban perfectamente pensadas para cada escena, desde la primera de las melodías hasta la que despide a los personajes en los minutos finales. Tristes pianos y melancólicos violines, acompañados por guitarras, voces y otros instrumentos lograron que cada momento transmitiese una sensación palpable y especial.
Publica un comentari a l'entrada