Tenia un post començat sobre una peli que li havia encantat però, .... va pensar que ja el publicaria un altre dia.

Se li havia acudit la idea del mal que pot fer que algú et destrossi intencionadament el teu jardí preciós, no només pel dany material sinó també pel què pot significar per tu allò destrossat. Però tampoc era el dia de parlar de com fer mal.

Festa major: Expectatives 0. Sa mare és qui la pressionà per sortir de casa. Mandra. Molta mandra. Va allargar la sortida fins a l'extrem. Es va quedar enganxada a la sèrie i fins que no va acabar no es va moure: Se'ls hi van donar la una de la matinada al sofà. La seva millor amiga de viatge. Al seu home no li agrada ballar. Ella tampoc estava d'humor. Però també creu en el poder dels contraris (ho havia llegit en un gran llibre) "allò que et convé és el contrari al què et ve de gust".
"D'acord. Avui se surt."

Taxans i samarreta. I bambes. I avall. Volia passar per totes les places. Al final només es va quedar en una.
Va ser una veu. La va enamorar. Que bé que canta aquesta noia! i que guapa que és. Té veu, presència i molta energia positiva. Es va posar de bon humor de seguida. La nit brillava. Feia temps que no se sentia tan bé. Ni cansament, ni preocupacions, ... només música i ball. I una cerveseta. (Només una eh! :)   )
Després del meravellós concert es va deixar dur fins al sector dels joves. Tampoc li venia gens de gust. Però va començar a ballar i ...
Gent que la saludava content de veure-la: "-Tot bé Gerònima?" "-Perdona com saps el meu nom?"
Converses per somriure.
"-Ei! ahir no vas baixar no?" Si ho sabessin que des de fa anys gairebé no surt gens!

P E R D R E ' S.

Seguia el seu home que li portava el bolso (claus, mòbil, etc). Va saludar uns segons de no res i quan va tornar a mirar... el seu home havia desaparegut. Por? No. Va continuar caminant cap endavant entre multitud de persones que la fregaven. Va veure una cara coneguda i es va acostar. "-He perdut el meu home". Es va quedar amb ella sense ni tan sols haver-li de demanar. Es va guanyar un pató per això. :)
Li va deixar el seu mòbil per enviar-li un SMS. Tampoc tenia pressa. Estava a gust. Ja es trobarien. Se sentia molt bé amb ella mateixa. Tot està controlat. Tot està bé. No he de patir.

Va saludar a dos dels homes de la seva vida. Veritablement tothom estava allà. Dues converses ben diferents. Converses de gent del passat. Amb dos minuts se'n va adonar. Passat.
El seu home va aparèixer. Li va cargolar el bolso al coll ofegant-la amb carinyu. Ok. "No passa res - va pensar ella. Estava bé."

Al cap d'una estona la gent del passat va desaparèixer. Coses que passen.

Moment de transició. Era tard. Marxar o quedar-se? Un dia és un dia. Encara li quedaven forces. Quan tornaria a tenir la oportunitat de ballar?

"Tinc tantes ganes de ballar amb tu". Pensament profund que enterro ben al fons.

Ballava juntament amb uns altres formant un cercle. A pocs metres, una cara preciosa. Un noi. Més gran que ella.
Les mirades es van creuar. Va apartar la vista sense deixar de ballar. Als pocs segons el va tornar a mirar. Els dos es miraven. Això es va repetir unes ... quinze vegades? Potser més i tot.
Sentiment de culpabilitat per mirar un altre home quan el seu home preciós estava al seu costat? No. Ningú és indiferent a la bellesa. Però no només era per la bellesa. El què feia que es miressin repetidament és que els dos es miraven. És que ell la mirava. Amb la quantitat de noies guapes que hi havia, centenars molt més guapes que ella, perquè coi la mirava d'aquella manera? Això és el què feia que ella se'l tornés a mirar. No podia deixar de comprovar, de forma repetidament obsessiva, si encara se la mirava.
Finalment va desaparèixer de sobte. Va mirar, i ell ja no hi era. "Amb tot passarà igual? - es va preguntar".

A les sis de la matinada tornaven a casa.
Una molt i  molt bona nit.
El futur és incert. Però el present és molt bell a vegades.