Jo crec que sí que havies pensat alguna cosa quan intentàvem fer l'aposta. Però no t'has atrevit a dir-ho. Llàstima.
Tenim els rols marcats. Jo sóc sempre qui parla massa i tu qui gairebé no parla.
I així ens va.
Però com ens va?
Ens va bé?
Si com a mínim n'estigués segura que a tu et va bé ja em conformaria.

Saps que m'hagués apostat jo? Ho vols saber de veritat?
M'haguessis dit que no. Però la cara a quadres que haguessis posat m'hagués divertit tota la tarda. O no! amb tu mai es pot estar segur de res.

:)

Clar que aleshores sempre em quedaria el dubte: ho ha fet perquè ha perdut l'aposta o perquè realment volia?
I aleshores jo mateixa em responc: ell només fa el què vol. Si no hagués volgut ja no ho hagués fet.
Pensament que em porta al següent merda-pensament: M'hagués dit que no.

:(

Conclusió: que amb el silenci hi he sortit guanyant. O no!