"El fet d'explicar l'absència de quantitat mitjançant un nombre no és una evidència en si. Ho vaig llegir a l'enciclopèdia de ciències que tinc. L'absència d'un objecte o d'un subjecte s'explica millor amb la frase "No n'hi ha" (o "ja no n'hi ha"). Els nombres es converteixen en una abstracció i el zero no expressa ni l'absència ni la tristesa.
Vaig aixecar el cap i em vaig adonar que el Lucas em mirava, perquè escric amb la mà esquerra amb el puny girat i això sempre sorprèn tothom, tanta complicació per agafar el bolígraf. Em mirava mentre pensava com podia ser que una cosa tan petita hagués pogut arribar fins allí. El professor Marin va passar llista i després va començar la seva primera classe. En aquell silenci atent, vaig pensar que el Lucas Muller era del tipus de persona a qui la vida no fa por. Continuava amb l'esquena enganxada al respatller i no prenia apunts.


Ara ja em sé tots els noms, els cognoms i conec els costums de la classe, les afinitats i les rivalitats, el riure de la Léa Germain i els xiuxiueigs de l'Axelle, les cames interminables del Lucas que sobresurten entremig de les files, l'estoig brillant de la Lucielle, la llarga trena de la Corinne, les ulleres del Gauthier. A la foto que ens van fer al cap de no gaire de començar el curs, jo sóc davant, allà on posen els més petits. Per damunt meu, ben amunt, el Lucas està dret, enfurrunyat. Si admetem que per dos punts passa una única recta, un dia la traçaré, d'ell cap a mi i de mi cap a ell. "


NO I JO. DE DELHINE DE VIGAN. Pàgines 19 i 20.


Aquesta és una de les joies que va tornar a casa amb mi ahir a la nit. Bé, vull dir avui de matinada. No. Clar que no és el més important. Evidentment. Ho sé. Però era un llibre que buscava des de fa molt i molt temps. Fins i tot un dia vaig entrar a una llibreria per comprar-lo però en aquell moment, no el tenien. I ahir, em va caure a les mans. Caure tampoc és la paraula més justa. Però sí que és veritat que me'l vaig trobar a les mans.
Ara cada vegada que l'agafi i el toqui, pensaré amb tots vosaltres. :)
Tenia moltíssimes ganes de parlar amb molts. Tenia una llista mental de tots els noms que volia saludar i comentar i xerrar i ...
Quanta gent amb qui em vaig perdre de parlar! Això és el què més greu em sap de la vetllada. No haver tingut temps per tothom. Això i perdre'm el conte, les lectures, els discursos, etc. etc. etc. Quan curta se'm fa fer la nit!
I van haver retrobaments esperats. I també descobriments. I moments d'aquells que sé que no oblidaré.
Moltíssimes gràcies a tothom. Em feia una mica de cangeli arribar tant i tant tard. Però de seguida la gent maca em va venir a donar la benvinguda i a fer-me sentir que aquell també era el meu lloc.
Que macos que sou tots!
Un plaer enorme haver-vos conegut!