Estava asseguda amb el portàtil a les cames quan va sentir un terrabastall a l’habitació i va entendre que havia arribat. Potser de cul i tot. Somrigué i s’aixecà d’una revolada del sofà per anar-s’hi a trobar.
El monstre després de fregar-se una mica posant cara de dolor la mirà i s'arronsà d'espatlles.
Ja no calien preguntes. Perquè tampoc tenien respostes. Li feia cosa tocar-lo però amb un moviment de cap el convidà al menjador amb ella.
Li explicà tot el què no li podia explicar a ningú. Era una sort tenir un monstre de vegades! Bé, tenir tenir, no és la paraula, però crec que tothom ha entès que aquí, tenir, significa "tenir una amistat", "poder comptar amb".
Ell l'escoltava i anava canviant l'expressió de la cara segons el què sentia. Ella sabia que moltes coses se li escapaven, que no les entenia, però alguna cosa sí que li arribava, ja que les expressions que ell feia esqueien força a les que un bon humà entenedor li regalaria.
Quan es va quedar amb el pap buit sentí una gana immensa. Com si sempre hagués estat allà però les preocupacions i la tristesa l'haguessin amagat i, ara, després de la lletania que li havia fotut al pobre monstre, la gana tingués lloc per sortir.

De fet aquesta sempre era la rutina, veure'l aparèixer, estar una estona junts i acabar a la cuina.
:)

Volia una cervesa, tenia una cervesa, de fet dues, però al no saber com se li posaria va preferir semblar maleducada (que no ho era) i no oferir-li. Li va sortir malament. Al cap de pocs segons  la va imitar tot solet obrint-se ell mateix la nevera i agafant-ne una. No el va voler interrompre donat que els experiments sempre li han agradat, i de reüll l'espiava per veure si se'n sortia d'obrir-se la llauna. Digueu-li dolentota, però amb experiements així, sense maldat, la vida se li feia més divertida. :)