Dreta, amb la mirada fixa i els llavis rectes, m'assalta la por d'estar davant una desconeguda. Per un moment no la reconec i així els hi dic: -Tinc la sensació d'haver-me perdut alguna cosa.

Cap de les dues ho nega.

Em poso a parlar amb els meus pensaments mentre elles parlen de les seves coses: Feia temps que no la veia.  Veritat, veritat. Però altres vegades n'ha fet el mateix. També és cert, sí. Desenganya't: ara és diferent. D'acord. Necessito tornar-me-la  a guanyar. Fer-la sentir a gust amb mi. Recuperar-la.

Al cap de poca estona, la cosa ja és diferent. Com si comencés a recordar qui coi sóc jo. I surt la nena manyaga de sempre, la que em vol ensenyar les coses que va descobrint i la que em demana si vol que també li faci unes arracades.

-No m'agrada que m'ensenyin. - diu ella amb un somriure espectacular. Parla de ser autodidacte, parla de no voler limitacions ni directrius, de la llibertat que dóna fer les coses per compte propi, sense cap tipus d'assessorament.

DEFINITIVAMENT: Té dues edats alhora: tant et pot mirar als ulls amb la seva cara seria i li posaries 14 anys, com posar-se a riure d'orella a orella i recuperar els 9 al moment.

I jo aprofito el moment, i com que no es queixa, me la menjo a patons al despedir-nos. Potser demà ja no es deixarà, però avui ja els hi enganxat tots a la galta perquè se'ls emporti amb ella. :)