El venedor de fruita

Ell treballava en una fruiteria. De sol a sol. Alt, fornit, de cabell negre com el carbó i pell de xocolata amb llet. Ulls espectaculars, de grans, d'expressius. Somriure ample, com els que m'agraden.
Ella hi passava per davant quatre vegades al dia. Dues d'elles corrents, una, a pas ràpid, una altra, amb molta calma.

Sa germana va ser qui li va fer entrar. Potser per ella mai hi hagués entrat. Quina estretor de ment. Però hi va entrar un dia. I es van conèixer. Ell i ella. I alguna cosa va néixer. No parlo d'amor ni molt menys. Connexió.  Van parlar, van creuar mirades, van fer vincle.

Des de llavors, des d'aquelles quatre frases de verdures i d'euros, hi va anar entrant més o menys dia sí dia no. Ja havien creat el costum de veure's. Potser fins i tot les quatre frases es van duplicar. Res complicat, tot molt natural. Algun convit a cafè que va quedar en un no de bones a primeres. Alguna visita a la feina d'ella, però sense contacte, de lluny.

Un dia, ella no el va veure. I l'endemà, tampoc, i així, durant molts dies. Sempre hi havia el tomb de cap però no apareixia la imatge. Potser va passar més d'un mes. De vegades és difícil tenir precisió en un temps tant relatiu.

Un dia, ella el va tornar a veure a la fruiteria. I hi va entrar. Però ell estava distant. Diferent. L'endemà, també hi va entrar, però pitjor, més distant, fins i tot malhumorat. I ella hi va deixar d'anar.
Potser alguna cosa entremig va passar, és difícil saber-ho tot, potser algun comentari desafortunat d'algun client de la cua que creu que pot opinar sobre el que creu que veu entre una clienta i un dependent. Potser. O potser no hi va tenir res a veure; però tot acaba influint, si ho deixem fer, i ella va decidir que hi havia més fruiteries al poble.

De tant en tant, se saludaven, però amb serietat, sense la corba als llavis ni la mirada alegre,  i després ni això.
I va passar el temps, mesos i mesos. Mesos i mesos d'absència.

Fins ahir. Ella va passar com sempre per la fruiteria i hi va entrar. Potser va sentir que ja era hora, potser va sentir que la cosa aniria diferent. Potser ja estava cansada d'una relació encallada (sempre intenta desencallar relacions per si es morís d'imprevist, sempre ha tingut por de deixar temes pendents, coses no dites, relacions espatllades) i de l'angúnia que fa quan saps que hi ha coses a mitges. Ell estava  de bon humor, molt content de veure-la, va ser amable com als inicis i li va preguntar si l'havia enyorat i tot. "Una mica" va dir ella "i tu?" "también. Te veia correr. Siempre corres - i ho acompanya del gest amb els braços- y yo pensaba pobre chica claro que esta tan delgada!". Em va preguntar per la vida, em va somriure amb el somriure regal (el que surt del cor). Res, quatre paraules de cordialitat i d'euros, però el nus va desaparèixer. Es va restablir la calma. Ja es podia tornar a entrar a comprar mongeta tendra amb un somriure ampla a la cara i una motxilla  menys a l'esquena.


:)