-Jo no sóc de patons - li diu al acomiadar-se.
-Ja et vaig dir que no et tornaria a fer petons l'últim cop que ens vam acomiadar.
Ella no ho recorda pas això. Però no diu res.

S'hi sent a gust amb ell. Malgrat sap que amb ell, el seu cor no trota. Només hi ha amistat. Que ja és molt per ella.

L'endemà torna amb una amiga.
-Ho sap ell això? - li pregunta l'amiga quan estan les dues a soles - Que només sou amics?
-Suposo. Perquè creus que no ho sap?
-Per com us mireu. Jo et conec i sé que només és el teu amic, però... ell ho sap?


I ell torna, amb un granissat de llimona a la mà, que no s'acaba. Li passa convidant-la a acabar-se'l. Però després de la conversa ja no sap si ho vol fer. Ja no sap com els demés interpreten les seves accions i malgrat saber que ha de ser sempre ella mateixa, no vol acabar-se el granissat de la seva copa. El deixa. Expressament. El deixo tal com l'ha deixat ell.

Però més tard l'amiga li confessa que l'ha tirat a terra. I ella es pregunto si ha sigut una bona idea per la seva part.