Entra decidit per la porta i ens diu de pujar les escales fins al primer pis. Fulleja uns papers d'una carpeta quan està a dalt. Entra dins una classe. S'hi està una estona. Tots els que el seguim esperem tranquils. Surt i torna a mirar papers. Entra a una altra classe i en surt més content. Se li veu. Abans que digui res ja sabem quina li ha agradat més. TRANSPARÈNCIA. Ens diu que ens esperem i baixa les escales ràpidament. Torna a pujar i ens fa entrar a la segona classe.
És singular. No penso definir-lo però la idea és SINGULARITAT en majúscules. Per ser sincera m'espero a emetre el judici. A decidir si m'agrada o no m'agrada. Necessito sentir-lo parlar, veure com s'expressa i escoltar-lo. El temps corre i jo estic contenta perquè em continua agradant. Això és molt bo perquè amb les persones amb passa com amb els personatges de les pel·lícules, als pocs minuts ja sé si em cauen bé i la peli m'agradarà o, si no m'hi cauen, i millor passar a una altra cosa. I amb les persones, doncs, .... Per això, cada minut estava més contenta, perquè el temps jugava molt al meu favor. I sí, el tio és singular, però em cau de puta mare. Diu frases com "les normes estan per saltar-se-les" i com "yo soy muy exigente pero tenéis mucha suerte de tenerme como profesor". Sí, sí, va intercalant català i castellà. Però també hi començo a estar acostumada i tampoc em molesta. També s'emociona fàcilment i no li fa vergonya confessar-ho. I a més a més, tinc la sensació, que quan creu que ha d'ajudar, posa tota la carn a la graella.
Resumint: Intentaré ser com els nens, esponges de coneixements, habilitats i energia.