dijous, 19 de gener del 2017

100 RELATS CONJUNTS: SOIR BLEU DE HOPPER

Va sortir de casa decidit a agafar el millor lloc. Era tan d'hora que segur que ningú més li faria la competència. I així va ser. Se sentia orgullós i feliç. Esperançat. Va col·locar-se en situació i va esperar pacient que arribessin els primers encuriosits. Sabia que era bo fent mim, però al cap d'unes hores la maleta negra que sempre l'acompanyava encara era buida. "No passa res, no és preocupant, la crisi i el fred fan que sigui mala època" va pensar, però quan l'Spider-man li va passar per davant i somrigué sorneguerament veient-li la maleta buida es va posar vermell de fúria. Tothom sabia que l'Spider-man era un dels preferits. D'acord, era un ballarí excepcional, però coi! ell també era molt bo!! A les tres de la tarda la rambla estava buida, no passava ningú, i ell estava fregit de son i desanimat. Haver-se llevant tan d'hora li estava passant factura i els pocs beneficis que havia tingut li evaporaven la moral. Va pensar en fer una migdiadeta de deu minuts en el banc de darrera seu i va caure en un son profund que li va durar dues hores. Es va despertar sobresaltat amb una brisa freda que li travessava l'espinada i amb un cel que semblava molt més tard del que era en realitat. De sobte, però, veié que al seus peus reposava una bossa de plàstic plena de monedes. La bossa ni tan sols era seva, però estava clar que les monedes li havien tirat a ell. Va quedar tan sorprès que es va asseure al banc i va contar els diners: "54,68 euros! Per l'amor de Déu!" Es va posar contentíssim i va decidir entrar al restaurant pijo de davant a menjar el plat que més ràbia li fes. Per avui havia acabat. Es va asseure en una taula de fusta de roure preciosa i estava pletòric quan aparegueren dos xafarders a increpar-lo. Tan content que estava i només van faltar quatre preguntes per fer-lo adonar del seu error. Es va aixecar d'una revolada i va demanar a la guapa cambrera que li preparessin el que havia demanat per emportar. Va sortir disparat del restaurant perquè tenia por de no trobar-lo i quan per fi el va veure encara treballant se li va plantar al davant. L'Spider-man va quedar astorat. -Té! això és per tu! Segur que avui t'ho has guanyat molt més que jo. -No necessito res de tu. -Va! deixa-ho estar! estem al mateix vaixell! i si no ho vols acceptar de mi, accepta-ho en nom de l'art. Està calent encara i té una pinta d'ous. Li va deixar la bossa al terra. També és cert que li va costar una mica deixar-la perquè no sabia molt bé si acabaria a la basura o bé l'acabaria acceptant i menjant-se-la. Quan ja s'havia allunyat uns metres va sentir que el cridaven. -Ei! Pallasso! Pallassooooo!! Es va girar una mica confós. -Si t'esperes ... que desi les coses ... et convido a casa i ens ho cruspim els dos. Tinc unes llaunes de cervesa per amanir-ho també. No són gaire bones però sempre baixen millor que l'aigua. El nostre pallasso va somriure, va moure el cap i se li va tornar a acostar.

11 comentaris:

artur ha dit...

A la fi es van fer amics i tot !
Bo és , compartir !!
Felicitats !!

Carme Rosanas ha dit...

M,agrada molt... res millor que compartir!!! Tots dos van gaudir del menjar...

M. Roser ha dit...

Molt bonic, unes estàtues mim, ben solidàries...
Petonets.

Elfreelang ha dit...

uauuuua bona aquesta i amb final feliç ,compartir sempre és bo!

Garbí24 ha dit...

sempre millor dos que la soledat, segur que acaben entenent-se de mil maneres.

Unknown ha dit...

El costat bó es sempre el que ens dona pau interior. Molt macu!! i molt bona parella jejeje!!

Peix ha dit...

Molt bonic! Gràcies, m'ha agradat llegir aquesta bona història :)

Lluís Martí ha dit...

M'ha agradat molt el final!

Rafel ha dit...

Un relat que desfà els tòpics de la rivalitat entre estàtues.

Alfonso Robles Motos ha dit...

Al final sempre triomfa la solidaritat dels que no tenen res, només cor

xavier pujol ha dit...

Que un pallasso somrigui és el més natural. I si té motius per fer-ho millor.