El mercat. Proposta de Relats conjunts.

 

Feia dies que tenia ganes de trucar-li, però no trobava el moment. Avui, al mercat, l'he vist de lluny. Primer he fet veure que no la veia. No sabia què dir-li. He canviat el meu recorregut per no haver-nos de topar. Però el cor em feia rau-rau. L'havia vist trista i apagada. I ara la volia trobar. He fet voltes i voltes pel mercat fins que per fi l'he vist. Estava asseguda en un banc. M'hi he acostat de front, sentint un nus al pit i a la gola. Ella m'ha saludat primer "Ei, Antònia!", "Hola Glòria, com estàs?".

A l'instant m'he penedit de la pregunta perquè se li han posat els ulls plorosos i ha començat a sanglotar. Tenia ganes d'abraçar-la, però tampoc m'atrevia. No hi havia lloc al seu costat per seure, perquè hi havia gent a banda i banda del banc i he optat per acotar-me al seu davant. "Ho sento molt" només em sortia de dir-li, "ho sento molt". A ell gairebé no el coneixia, segurament gens. Però a ella li tinc molta estima i veure-la patir em fa posar molt trista. És una de les coses que menys m'agrada de mi, que de vegades empatitzo molt amb el dolor dels altres. No és sa, penso. I tampoc hi tens dret, penso. Però no ho puc evitar. Sé que no vull preguntar-li res. Vull que m'expliqui el que em vulgui explicar. Vull saber escoltar sense donar consells ni dir frases sense saber de què parlo. Li dic que pot comptar amb mi pel que necessiti i em diu que ho sap. I sé que és sincera, que sí que ho sap de veritat. I això em fa sentir una mica millor perquè jo mai parlo per parlar quan són coses importants. Em fot que ella hagi de passar per això. Em fa tristesa i em cabreja al mateix temps. No sabria dir quin sentiment és més fort. Estem una estona callades sense dir-nos res. "Encara el trobo molt a faltar" em diu. I aleshores sí que m'aixeco i li estiro el braç per alçar-la i poder-li fer una forta i llarga abraçada.