Hi ha persones que et donen el què necessites

just en el moment en què més ho necessites.

I sense saber-ho.

Gràcies preciosa!

Estic de ratxa! Estic SÚPER* enganxada.

"
Ostres, fins i tot en aquesta situació pensava en el Daniel. Però..., si estava en coma, perquè s'imaginava el meu cervell que era una formiga? Era a causa d'un trauma infantil? I en aquest cas: com ha de ser d'estúpid un trauma infantil perquè anys més tard, en coma, et pensis que ets una formiga?

"
Pàgina 41.

Maleït Karma, David Safier




* Súper
Font Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició).
Molt bo, magnífic. S'han comprat un cotxe súper. El dinar ha estat súper. Una festa súper. Ens ho hem passat súper! (...)

Aquest és un fragment llarg, però val la pena.


"
-El que et diré...- va començar a dir amb un to molt baix, de manera que vaig haver d'apropar-me més-. El que et diré només et servirà si t'ho prens com el nord de la teva vida. Si ho barreges amb d'altres filosofies o principis, no aconseguiràs res.
Vaig assentir, obedient.
-Només són dos conceptes.- Va elevar el to de veu però no vaig voler apartar-me del seu costat-. D'una banda, has de recordar una cosa tan senzilla com que estimar és sempre més valuós que que t'estimin.
Estimar mou i atura mons. Que t'estimin, si tu no estimes, t'acabarà afeblint.
Va fer una pausa mentre el dia despuntava a Capri. Ni tan sols vaig intentar assimilar-ho. Tota la meva vida m'he deixat estimar, i potser allò era insuficient.
-El segon i més valuós per portar la teva vida endavant és que t'has d'adonar que ens hem passat la vida, des de petits, responent a la pregunta sobre què m'agrada.
Què m'agrada de menjar, de roba, de joguines, d'estudis, de feina, d'amistat, d'amor, de sexe...
I aquests "què m'agrada" marquen el nostre món. Fa la impressió que el fet que ens agradi alguna cosa és indicador d'un rumb o un desig, i has de saber que no és així.
El que ens agrada no és el nostre camí, com tampoc ho és allò que no ens agrada. De vegades, el nostre rumb pot estar en allò que ens provoca indiferència, en allò que no ens apassiona o en allò que avorrim.
Entén això: has de confiar en tu, no en el que creus que a tu t'agrada... La senda no la marca mai el que t'agrada, sinó que la marques tu...
Després d'allò em va tornar a abraçar i va dirigir-se cap a la casa, mentre taral·lejava: "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine".

"


ALBERT ESPINOSA.

Vas passar com un llampec per aquesta vida,

però el teu tro se sentirà per sempre.

PENSAMENTS

1. Si em repeteixo, em repeteixo. I punt.

2. "A la mañana siguiente, experimento una sensación cercana a la resaca." Pàg 313.
Gràcies a Déu! no sóc l'única a qui li passa! Però després d'aquest esclat d'alegria de no saber-me única en aquesta raresa, m'agradaria albirar una mica més de llum: què coi serà aquesta sensació? i com evitar-la?

3. "La quietud que sentimos cuando estamos solos, esa certeza de nosotros mismos en la serenidad de la soledad no son nada comparadas con este dejarse llevar, este dejarse llegar y dejarse hablar que se vive con otro, en cómplice compañía... " Pàg 310. Quan parles amb ella estàs molt més relaxat que quan parles amb mi (parles amb mi???). Ho veig moltíssimes vegades. La qual cosa em porta aquí: "Una tristeza inmensa se abate sobre mí a velocidad supersónica". I res més a dir.

4. Ah! M'oblidava de la millor:
"-No me han reconocido - comento.
Me detengo en mitad de la acera, del todo sobrecogida.
-No me han reconocido - repito.
Él se detiene a su vez; mi mano no se ha movido de su brazo.
-Es porque no la han visto nunca - me dice -. Yo la reconocería en cualquier circunstancia."

I tu? series capaç?

Li vaig regalar un àlbum de fotos a ma mare. Li vaig demanar que escrigués les referències de les fotos a mà (té una lletra preciosa) però el meu pare li va dir que a ordinador quedaria més bé. Vaig insistir però no hi va haver res a fer. Es va acabar fent a ordinador.
Més net.
Més elegant.
Més professional.

MENYS PERSONAL.
MENYS PROPER.
MENYS BONIC.
MENYS NOSTRE. MENYS MEU. MENYS SEU.

Em feia il·lusió que ho escrigués a mà. Pensava que el dia que ella ja no hi sigui (espero tenir mare 100 anys més encara, com a mínim!) podria agafar l'àlbum i veure-li la lletra acompanyant les fotos del seu nét. I aquesta idea m'agradava.

 

En fi.

Tenia un post començat sobre una peli que li havia encantat però, .... va pensar que ja el publicaria un altre dia.

Se li havia acudit la idea del mal que pot fer que algú et destrossi intencionadament el teu jardí preciós, no només pel dany material sinó també pel què pot significar per tu allò destrossat. Però tampoc era el dia de parlar de com fer mal.

Festa major: Expectatives 0. Sa mare és qui la pressionà per sortir de casa. Mandra. Molta mandra. Va allargar la sortida fins a l'extrem. Es va quedar enganxada a la sèrie i fins que no va acabar no es va moure: Se'ls hi van donar la una de la matinada al sofà. La seva millor amiga de viatge. Al seu home no li agrada ballar. Ella tampoc estava d'humor. Però també creu en el poder dels contraris (ho havia llegit en un gran llibre) "allò que et convé és el contrari al què et ve de gust".
"D'acord. Avui se surt."

Taxans i samarreta. I bambes. I avall. Volia passar per totes les places. Al final només es va quedar en una.
Va ser una veu. La va enamorar. Que bé que canta aquesta noia! i que guapa que és. Té veu, presència i molta energia positiva. Es va posar de bon humor de seguida. La nit brillava. Feia temps que no se sentia tan bé. Ni cansament, ni preocupacions, ... només música i ball. I una cerveseta. (Només una eh! :)   )
Després del meravellós concert es va deixar dur fins al sector dels joves. Tampoc li venia gens de gust. Però va començar a ballar i ...
Gent que la saludava content de veure-la: "-Tot bé Gerònima?" "-Perdona com saps el meu nom?"
Converses per somriure.
"-Ei! ahir no vas baixar no?" Si ho sabessin que des de fa anys gairebé no surt gens!

P E R D R E ' S.

Seguia el seu home que li portava el bolso (claus, mòbil, etc). Va saludar uns segons de no res i quan va tornar a mirar... el seu home havia desaparegut. Por? No. Va continuar caminant cap endavant entre multitud de persones que la fregaven. Va veure una cara coneguda i es va acostar. "-He perdut el meu home". Es va quedar amb ella sense ni tan sols haver-li de demanar. Es va guanyar un pató per això. :)
Li va deixar el seu mòbil per enviar-li un SMS. Tampoc tenia pressa. Estava a gust. Ja es trobarien. Se sentia molt bé amb ella mateixa. Tot està controlat. Tot està bé. No he de patir.

Va saludar a dos dels homes de la seva vida. Veritablement tothom estava allà. Dues converses ben diferents. Converses de gent del passat. Amb dos minuts se'n va adonar. Passat.
El seu home va aparèixer. Li va cargolar el bolso al coll ofegant-la amb carinyu. Ok. "No passa res - va pensar ella. Estava bé."

Al cap d'una estona la gent del passat va desaparèixer. Coses que passen.

Moment de transició. Era tard. Marxar o quedar-se? Un dia és un dia. Encara li quedaven forces. Quan tornaria a tenir la oportunitat de ballar?

"Tinc tantes ganes de ballar amb tu". Pensament profund que enterro ben al fons.

Ballava juntament amb uns altres formant un cercle. A pocs metres, una cara preciosa. Un noi. Més gran que ella.
Les mirades es van creuar. Va apartar la vista sense deixar de ballar. Als pocs segons el va tornar a mirar. Els dos es miraven. Això es va repetir unes ... quinze vegades? Potser més i tot.
Sentiment de culpabilitat per mirar un altre home quan el seu home preciós estava al seu costat? No. Ningú és indiferent a la bellesa. Però no només era per la bellesa. El què feia que es miressin repetidament és que els dos es miraven. És que ell la mirava. Amb la quantitat de noies guapes que hi havia, centenars molt més guapes que ella, perquè coi la mirava d'aquella manera? Això és el què feia que ella se'l tornés a mirar. No podia deixar de comprovar, de forma repetidament obsessiva, si encara se la mirava.
Finalment va desaparèixer de sobte. Va mirar, i ell ja no hi era. "Amb tot passarà igual? - es va preguntar".

A les sis de la matinada tornaven a casa.
Una molt i  molt bona nit.
El futur és incert. Però el present és molt bell a vegades.