Fins la nostra propera casualitat

Passejo pels carrers amb l'A., sense pressa i sense direcció. És molt d'hora i encara no fa la calor que fa amagar-te a casa. Davant del supermercat, ens reconeixem. A l'instant. Ell parla per telèfon, però em fa senyals amb el braç i amb la mà perquè no marxi. Malgrat semblar que anem en sentit contrari li pregunto si vol que m'esperi i em diu que sí. Escolto com li diu a la persona amb qui parla que li trucarà més tard. Penja. Ens mirem i ens somriem. Feia molt que no ens vèiem. És el primer que som capaços de dir i li recordo les vegades, perquè les sé i potser, perquè vull que sàpiga que les recordo. Dues. Ara, en calma i donant-hi unes quantes voltes, penso que és curiós. Que no puc posar la mà al foc, però que em sembla com si sempre que ens haguéssim vist hagués sigut en moments importants. Li recordo que ens vam trobar a la policia municipal, ell es feia el passaport i jo renovava el DNI. Aquell cop també ens vam apropar tímidament. Ell tenia uns... setze anys?, ho intueixo pel seu aspecte, però ara està igual. Era el primer cop que ens veiem d'ençà que potser ell tenia 4 o 5 anys. Vam intercanviar unes quantes frases. Recordo que aquella trobada em va alegrar el dia. Recordo que em va explicar que anava de viatge. Al cap d'uns anys ens vam trobar en una plaça. Ell estava treballant, no vam parlar gaire estona. I ahir, cap dels dos es volia perdre l'altra. Sí. De debò. "Tinc temps", em va dir. "Jo també", li vaig contestar. I després de presentar-se a l'A., ens vam posar a xerrar i caminar. L'A. no li va voler dir ni mu. Però tampoc em va reclamar gens ni mica. El mesurava amb la mirada. Vam parlar de la família, de les nostres opinions sobre els infants i la tecnologia, de les escoles, del seu pare, de feines, de viatges. Em va explicar que havia vingut per una boda i que feia un mes també, pel comiat de solter. No li vaig voler dir que en aquella ocasió també l'havia vist. Ell anava a peu amb algú altre i jo amb cotxe. Va ser un segon. Suficient per reconèixer-lo.

Va deixar caure que havia estat enamorat. "Però què dius!" li vaig dir jo, "Si em tractaves fatal!". No va contestar. Ell tenia uns 4 o 5 anys i jo, 18 o 19. Però recordo perfectament que quan entrava em posava nerviosa, era el fill del meu cap. I també recordo perfectament un dia que em va fer sentir fatal. Hi havia poca feina, era un divendres tarda i jo estava parlant amb un client tranquil·lament. Ell va seure en un tamboret i em va dir: "el meu pare et paga per treballar, no per xerrar" i se'n va anar. Cuions!, quin xàfec vaig sentir. Com si m'ho hagués dit son pare. Crec que poques vegades més vam parlar i, en canvi, sempre l'he recordat com algú important en la meva vida. Curiós, oi?

Caminem donant voltes per la ciutat. En fem tantes que ja no sé quanta estona ha passat. Li pregunto l'hora i em diu que ha quedat al cap de 10 minuts. L'acompanyo un trosset més. Arribem a unes escales mecàniques i em pregunta si les pujo. Li dic que no, que amb el cotxet algunes vegades ho he passat malament i aleshores ens acomiadem. Li faig saber que m'agrada trobar-lo per casualitat, que ens veiem a la nostra pròxima casualitat, em fa dos petons i puja les escales. Me'l quedo mirant mentre puja, esperant que es giri. No sé si per excés de romanticisme o per costum familiar (a casa encara som de sortir a la finestra a dir adeu i, clar, el que se'n va, s'ha d'anar girant cada dues passes per dir més adeus).

Amb l'A. continuem passejant una estoneta més i passem per davant de la imatge d'una Mare de Déu. Protegeix-lo, li demano de tot cor. I em quedo tranquil·la.

Quan veig a l'X. i li explico, li pregunto si ell s'hagués girat a les escales. Em respon que ell hagués caminat d'esquena per no deixar-me de mirar. No sé si és veritat, però em fa somriure. Em llegeix com un llibre obert ell.

Ara em pregunto que haurà pensat de mi, em sap greu no haver-me conjuntat millor, arreglat millor els cabells..., és igual. Mai sabem amb exactitud la qualitat ni la profunditat de la petjada que deixem en els altres. Però m'ha agradat sentir que per ell, jo també era important. I que bonic que és això, quan es dona aquesta reciprocitat.

I ACTUALITZA QUE FA FORT 2018!

Ja som al 2018, com passa el temps. Al 2017 vaig acabar llegint 10 llibres. A veure què tal aquest nou any.

Avui us ensenyo la primera lectura:





1) MIL SOLES ESPLÉNDIDOS, DE KHALED HOSSEINI

Ooh!!! quina delicadesa de llibre! quina sensibilitat! quines dones les protes! quins caràcters i quines vides! És un llibre que atrapa de principi a fi, que no et deixa indiferent. Parla d'una mica de tot, però sobretot d'amor, d'amistat i de lluita. Lluita per tirar endavant. Us el recomano mil.















2) L'ANIVERSARI, D'IMMA MONSÓ

M'ha agradat molt! sorprenent, intrigant, a voltes asfixiant! val molt la pena. I no només per les històries dels personatges sinó pel gust que et queda a la boca després d'acabar de llegir-la.

Hi ha dues històries que avancen en paral·lel i també m'ha sorprès el punt d'encreuament. Era com si esperés l'evident, però no. L'aniversari és una sorpresa de principi a fi!











3) SI NO PUC VOLAR, D'ESTEL SOLÉ


No m'ha desagradat però tampoc m'ha entusiasmat. Me'l va recomanar la bibliotecària i potser sí que és una fotografia de la societat actual però la veritat és que prefereixo llegir altres coses, potser per evadir-me de la realitat! ja ja ja!











4) L'ACABADORA, DE MICHELA MURGIA

Ufff! un gust de lectura, una novel·la entranyable. L'autora sap filar les paraules i els temes de la vida, de la mort, de la infantesa, de la vellesa i, com no, de l'amor, amb la mateixa gràcia de la millor modista.
Jo també la faria novel·la obligatòria.
















5) LA ESCRITORA, DE CARMEN CONDE


M'ha enganxat de principi a fi. Hi ha intriga i molta acció però el final m'ha decepcionat una mica i a més a més, he tancat el llibre amb la sensació de no haver acabat d'entendre bé els personatges.












6) COMETAS EN EL CIELO DE KHALED HOSSEINI



Si Mil soles espléndidos em va agradar, aquest llibre encara més.
Els personatges estan molt ben treballats, són molt tridimensionals i tenen una gran evolució dins la novel·la. L'argument no deixa de donar-te sorpreses i avança a bon ritme. No es fa gens pesada la lectura, tot el contrari, t'atrapa i et fa estimar els personatges. Pateixes amb ells quan ells pateixen i gaudeixes amb ells quan les coses els hi surten bé. El llibre està narrat en primera persona, per l'Amir, des de petit fins adult però qui em va robar el cor des de les primeres pàgines va ser el Hassan, el seu millor amic.  La relació entre ells dos és el pal de paller de la novel·la i fins i tot de les seves vides.

Un encant de novel·la. Per rellegir i rellegir i gaudir-la tornant-la a rellegir.

Suposo que hi ha gent de tot, però de vegades creiem (o crec, millor dit) que el què ens passa és normal i parlant, te n'adones que no tant. Avui una companya de feina m'explicava la seva vida social i jo flipava, té molta vida social la noia, però es veu que no és l'única. Jo sóc l'extrem oposat, ho he sigut tota la vida però com més gran em faig, més se m'accentua.
Malgrat aquest pensament que m'ha sorprès, vull dir el pensar que la gent interactua més, quan hem arribat al cole i he vist el noi que neteja el cole, m'he alegrat molt de veure'l, com si d'ell sí que em vingués molt de gust acomiadar-me. I crec que a ell li ha passat igual. De fet, jo sempre he pensat com l'Elsa Punset "l'amor que no es manifesta no serveix de res" i aquí utilitzo la paraula amor com a sinònim d'efecte. I ell, en tres ocasions diferents al llarg d'aquests mesos, també m'ha deixat ben clar que em tenia efecte. De forma subtil però inequívoca. Com m'agrada a mi. I al creuar-nos al passadís només ha calgut que em digués: "sabia que vindries perquè he vist el teu cotxe allà dalt" i amb aquesta simple frase, demostrant-me que sabia quin cotxe condueixo, ja m'ha dit molt.
De fet, potser és una de les persones amb qui he fet més vincle aquests mesos que he estat al cole. No només per coincidir cada dia sinó també per la qualitat del tracte i l'atenció.
I quan he pujat al cotxe, el primer que he pensat/decidit és que si mai fes una escola, faria assamblees amb tot el personal del centre com un únic equip, amb el mateix dret a vot sigués del departament de direcció, de neteja, de professorat, de secretaria, etc. Perquè si l'important és fer pinya, com més gran sigui la pinya, millor.

Ma germana està intentant trobar una nova casa pel Quico. El Quico és un gos molt maco que ara mateix té en acollida a casa seva. Ell vivia sempre lligat en un garatge i m'ha germana va creure que es mereixia una vida millor. 

Així va començar el seu projecte: se'l va emportar a casa seva amb el permís dels seus amos, el va esterilitzar perquè no ho estava i li ha ensenyat nous hàbits per viure dins una casa amb una família. El Quico no es porta molt bé amb gats i amb gossos i ma germana viu amb una gata i un gos. Fa molts dies que intenta trobar-li una nova família i no hi ha manera, ho ha mirat per moltíssimes webs, contactes, diferents països fins i tot, però sembla que ningú se n'enamora.

Ella ha començat una campanya literària per involucrar gent per la causa. Escriu contes on els gossos en són protagonistes i els fa llegir per veïns. Els grava la veu i publica els relats al facebook.

Us explico tot això per vàries raons: 

1) Per si algú té ganes d'augmentar la família i trobar distracció assegurada per temps.

2) Per si voleu col·laborar escrivint un relat que tracti sobre un gos. 

3) Per si en voleu fer publicitat als vostres amics, familiars i coneguts. Gent de confiança, si us plau.

Aquesta és la carta de presentació del Quico.

Letter from a dog to his future family:

I write to you, my dear future family, who has can see that I'm a unique felow, an expression of the nature's magic. Now I'm living with my friends, temporally. She caught me from the right hell where I lived barking, bitting all the belts that attached me during months, running like a electron arround the simple idea I wanted something better. There's nothing powerfull than an idea. She walking on not defining path with the same thought because she discover my firm conviction to be a part of a family and not a piece forgotten in a dark garage. I know what is the experience when demons caught you to the incomprehension. I wasn't crazy like they said, I was only wild. Nevertheless now I'm preparing to do the changes to be a member of your live, my dear future family.

She is looking everywhere my future, but like the whales become disorientated when there is too much noise, her message isn't successful. But I know that you are able to give me the love that makes me a free a dog and caught as a brother. She is able to cross the ocean to make sure this promise. However I'm learning as fast as I can the right balance, because I understand the diference between to love me actually and to can give me a new life, she is doing a lot of efforts.

I writte to you, who can appreciate that there is a full universe inside everyone, including me. So, I'm a mix of labrador, I'm blond, I'm 7 years old, I'm healthy, I'm vaccined, I've learned to keep my heart when they let me alone at home, I like play a lot, I do thousands of sympathies to thank you attention, I can smile with all my body. I can be calm a lot of time but I'm awaked on your first sign of activity. I can walk by your side but I love reading the full street. I can be fair with other dogs but I'm learning... I'm clever. I'm soft and I know the value of who love, I used to kiss with my tonge stealthily the hand that takes my strap, my plate, the hand that caress me.

Now, while I'm writting to you, I'm happy but, please, don't forget me.

Always yours,

Quico.

Vaig néixer un dia després que el meu pare. Del mateix mes. En 30 anys exactes de diferència. De fet, tinc consciència de saber aquest fet des de l'adolescència, quan un dia amb la resposta ja esperada en ment li vaig preguntar quin va ser el millor regal d'aniversari que li havien fet mai. Era evident quina resposta esperava jo, però, el meu pare, amb el cap a racons molt llunyans del meu, em digué: "ni idea". Devia estar ansiosa d'amor en aquells temps per fer aquella pregunta. La qüestió, és que fa poc temps vaig visitar la meva cosina petita, la filla petita de la germana del meu pare, que havia sigut mare d'un nen preciós. Parlant, vam acabar amb les dates dels aniversaris de la família i de la inqüestionable labor que fan les mares i els pares de recordar els aniversaris a la família en general i aleshores vaig descobrir que la meva cosina petita també havia nascut un dia després de la seva mare. Ara mateix, no sé amb quants anys de diferència. Em va sorprendre per curiós. Casualitat o causalitat? El que vulgueu.
Avui, he recordat tot això perquè estic llegint un llibre que es diu Dos Mujeres en Praga. Em va caure a les mans en una parada per dos euros i el vaig comprar perquè fa anys vaig anar a Praga amb una amiga, les dues soles. El llibre m'estava xisclant que l'agafés.  El vaig començar abans d'ahir crec, però ja m'ha atrapat. I he volgut veure si trastejant per Sant Google trobava més info de l'autor, doncs bé, aquí va la qüestió: va néixer avui. Però a l'any 1946.
He intentat felicitar-lo pensant que li podria enviar un missatge a través del face, però res.
Aquest post és per felicitar-lo:

 -Felicitats pel teu aniversari Juan José Millán!

Pel llibre, et felicitaré quan l'acabi. :)

UNA HISTÒRIA DE L'OEST

Havíem format part de la mateixa banda durant 10 anys però el meu instint em deia que es volien desfer de mi. Una tarda el "capo" aparegué per les meves terres amb el seu goril·la. La tensió estava en l'aire. Tots estàvem en tensió. La sola presencia del capo amb el goril·la pronosticava sang. Volia parlar amb mi en privat. Vaig respirar profundament per aconseguir tota la pau mental de què disposava i em vaig posar bé el meu Stetson. Al cap de dos minuts el goril·la m'apunyalava el pit mentre el capo s'ho quedava mirant amb cara de no hi puc fer més. No podia fer res. Jo no tenia goril·la que lluités per mi. No pensaren que amb el ganivet clavat al pit els escopís. Cap llàgrima. Sóc de Clint Eastwood. Em deixaren 3 gallines pels deu anys a la banda i se n'anaren. Vaig treure'm la camisa de quadres per aturar la hemorràgia, sé cuidar-me sola. I vaig allunyar-me de les terres. Vaig decidir buscar goril·la i no vaig tardar a trobar-ne. Em va costar contractar-lo perquè mai he cregut que en necessitaria cap i perquè m'agrada defensar-me soleta. Sóc de Clint Eastwood. Però era això o res. Doncs això. El meu goril·la em va explicar que el xèrif en les seves llibretes deia que me'n pertocaven el doble de gallines. 

-I he de fer tot això per 3 galllines?

-6 són les gallines que et pertoquen. Tu decideixes.

Vam anar a trobar el xèrif per organitzar un torneig just entre goril·les. Va costar un any i un mes. Però per fi hi havia dia pel duel. I es celebraria lluny de les terres, un lloc conegut pels goril·les però poc conegut pels demés. Vaig decidir fer camí amb el meu goril·la per no perdre'm. Semblava fàcil perdre's. 

El capo es va perdre. Arribà molt tard. Just quan el duel ja havia mig començat i tothom estava mirant l'espectacle. Tothom menys jo. Cap del dos pogué evitar l'encontre. Se'm plantà al davant com un gegant davant una formigueta i ens vam mirar fixament als ulls. Ànima davant d'ànima. Dues ànimes que es miraven i tancaven una història. Vaig endurir la mirada. Sóc de Clint Eastwood. 

No em va mirar disculpant-se per la punyalada.

No em va mirar avergonyit per haver-me intentat estafar tres gallines. 

No em va mirar com es mira a algú que ha sigut de la teva banda durant 10 anys.

No sé com em va mirar. Ni ho vull saber.

Al final ningú va lluitar amb ningú. El xèrif volia cobrar el lloguer de la terra on es feia el duel a qui perdés i el meu antic capo a últim moment va accedir a donar-me, en els mesos següents, les altres tres gallines que feia treze mesos em pertocaven. Va marxar satisfet segurament. I jo, vaig donar una gallina al meu goril·la  pels seus serveis i les altres gallines les posaré a una granja que es diu UOC, amb una mica de sort, creixeran i es multiplicaran. QUE AIXÍ SIGUI. 

I ACTUALITZA QUE FA FORT!

Aprofitant aquesta època en què em costa menys que abans llegir, he pensat en publicar avui aquest post amb el primer llibre llegit el 2017 i anar-lo actualitzant a mesura que en llegeixo de nous. La idea tampoc és fer una referència de les novel·la però sí que em ve de gust deixar un comentari de l'empremta que m'ha deixat cadascuna d'elles.



1) SALVATGE, DE CHERYL STRAYED 

Aquest, m'ha tocat molt. Per dos motius principals, un que no el vull comentar aquí i que fàcilment qui el llegeixi i em conegui ho entendria però que potser per massa personal no em ve de gust explicar. L'altre és relacionat amb les circumstàncies en què el vaig comprar. No sabia molt bé de què anava quan el vaig triar, em va atreure la portada i el que en vaig llegir darrera i per impuls me'l vaig fer meu. El vaig deixar a la meva tieta sense haver-lo llegit abans i durant molt temps m'he penedit, ella com la mare de la prota estava malalta i jo li vaig passar aquest llibre pensant que les hores de l'hospital se li farien més ràpides. A més a més, també he de dir que he vist la pel·lícula basada en la novel·la abans de llegir-la però que aquest fet no ha aconseguit ni molt menys treure interès a la lectura. És un llibre molt fàcil de llegir, com una cervesa fresca un dia de sol i crec que aconsegueix que l'amor a la vida i a la senzillesa arreli en tots els cors lectors. Us la recomano rotundament.





2) MOSSÈN TRONXO, DE JOSEP MARIA BALLARÍN

Me'l van regalar perquè l'autor també era de la Quinta del Biberó com el meu avi, i el nom va sortir en una sobretaula.
Primer em va costar una mica entrar-hi, no pas per l'argument, que és entretingut i et treu la rialla moltes vegades, sinó per la gran quantitat d'expressions i vocabulari que no coneixia però que amb una mica de voluntat s'acaba fent entenedor. A mi, m'ha agradat, potser perquè a la vida també he conegut varis mossens com el Tronxo: proper, senzill, humil, dels que no se situen per sobre els altres sinó a la mateixa altura i d'aquesta manera també et fa sentir, als de més amunt, més a prop.







3) DOS MUJERES EN PRAGA, DE JUAN JOSÉ MILLÁS
Jo l'he trobat genial. Difícil d'explicar l'argument. Tota la novel·la se centra en quatre personatges que interactuen teixint la història. Qui diu que els personatges hagin de ser totalment creïbles i terrestres mentre l'obra aconsegueixi fer pensar i reflexionar?

4) COM ESCRIC. LES REGLES DEL JOC, DE ANDREU MARTÍN

Me'l van reglar i van encertar de ple. L'he trobat molt útil i interessant. I molt amè. Ha sigut un gust de lectura.

5) PLENILUNIO, DE ANTONIO MUÑOZ MOLINA

El vaig agafar al vol. Literalment. Estava asseguda a una taula llarga, celebràvem l'aniversari de la S. i la E. li havia comprat com 4 o 5 llibres. Sé que E. té molt bon criteri per les lectures i que quan diu que una novel·la és bona, no falla. Així, que quan em van passar els llibres pels dits em vaig quedar amb aquest a la mà i com que S. va dir que era impossible que se'ls llegís tots de cops, li vaig "xorissà". :)

Ufffff!! el recomano a tothom. Sé que últimament gaudeixo de tot el què llegeixo però la facilitat de l'autor per transmetre i apropar els pensaments i l'ànima de les persones em va deixar bocabadada. Ja m'agradaria a mi saber transmetre tant! Sé que he de tornar el llibre i em fa tristesa. Sí, definitivament: LLEGIU-LO! DONEU-VOS EL GUST! :)
p.d.  Es tracta d'una novel·la negra, però no només és una novel·la negra. S'enfoca en el crim i en la naturalesa de l'assassí però també aprofundeix en altres temes com en la responsabilitat d'un mateix a permetre's la felicitat.

6) PATAS ARRIBA, DE ROSARIO VILA

És una novel·la divertida i àgil. Amb diàlegs sorprenents i amb boniques reflexions sobre la vida. Personalment la trama m'ha fet reflexionar bastant sobre el què fem amb el què sentim i sobre la moralitat d'aquests actes (malgrat que això de moralitat ja em comença a venir gran perquè cada vegada crec menys ens els conceptes de bé i mal). Malgrat tot, aquest llibre m'ha permès veure amb una perspectiva diferent certs moments de la meva vida i per tant, reflexionar i créixer.

7) SUEÑO, DE HARUKI MURAKAMI amb il·lustracions DE KAT MENSCHIK

És un conte curt, protagonitzat per una dona. Començo així perquè he llegit que no és una de les seves noves novel·les sinó un conte que va escriure fa uns quants anys. I es veu també, que en les novel·les de Murakami, és rar que les dones en siguin les protagonistes. Sigui com sigui, el conte atrapa de principi a fi. L'he començat i acabat el mateix dia, però tampoc descarto rellegir-lo. L'edició que tinc a les mans és preciosa: M'agrada la mida i el color de les tapes, un blau marí que és un dels tres colors utilitzats per les il·lustracions juntament amb el color plata i el blanc. M'agrada que els extrems del llibre siguin circulars. M'agrada la quantitat de blanc que hi ha als marges del text. També m'agrada que "Haruki Murakami i Kat Menschik" estiguin a la mateixa línia a la portada, donant la mateixa importància a text i dibuixos. M'agrada l'estil oníric dels dibuixos, que va molt d'acord amb el text i també m'agrada que ocupin tota la plana. I per últim m'encanta que un llibre per adults estigui acompanyat de dibuixos, perquè de vegades sembla que el "dibuix" sigui infantil i no un art com jo el considero que no entén d'edats. 

8) LA BIBLIOTECA SECRETA, DE HARUKI MURAKAMI 
amb il·lustracions DE KAT MENSCHIK


L'he llegit en menys d'una hora. 
 El final m'ha deixat bastant de pasta de moniato. Però la lectura entra com un espagueti: el xucles amb deliri al principi i no deixes de xuclar fins que arribes al final. 







9) ASALTO A LAS PANADERÍAS, DE HARUKI MURAKAMI 
amb il·lustracions DE KAT MENSCHIK

M'ha encantat l'argument. Com també els recursos literaris emprats. Els personatges tenen molt encant i tanques el llibre amb la sensació/seguretat que s'ha fet el què s'havia de fer.  :)

10) DIBUIX A LES FOSQUES, DE JAUME BENAVENTE

Amb els llibres em passa com amb les pel·lícules, m'ha de caure bé el o la protagonista perquè m'enganxi. Al principi del llibre, això em va costar. La Marja és una dona molt seria. També crec que li agrada poc parlar dels seus sentiments i això la fa actuar bastant distant amb la gent que l'envolta. La trama del llibre és molt interessant i va avançant de forma molt àgil. He gaudit molt llegint però al mateix temps m'hagués agradat que la prota s'hagués obert una mica més. Malgrat tot, com més pàgines llegia més fàcil se'm feia anar-la coneixent i entenent. I a més a més, cal afegir que la mateixa Marja ja va protagonitzar una altra novel·la anterior. Potser, quan llegeixi la primera, entendré moltes més coses del seu caràcter. Així que sí, recomano la lectura i espero poder llegir aviat la que la precedeix.