Aquests dies he estat provant microrelats de por. En vaig escriure tres, no són cap cosa, però a veure si endevineu quin és el què més m'agrada! :)

1.

Estava acabant d’escriure uns apunts a l'aula. Ja havia sonat el timbre i als pocs segons quedà completament sola. Una fiblada de fredor li travessà l’esquena. Es girà però no veié cap finestra oberta. “De vegades passa” pensà. Desà a corre-cuita totes les seves coses i d’un bot féu cap a la porta. Quan agafà la maneta la clau girà per l’altra banda. “Ei!” però la figura de darrera la porta ni s’immutà. A l’instant tots els llums s’apagaren. “Tranquil·la. Encara s’hi veu”. L’alarma d’incendis va començar a xisclar i ella a pantejar. Sentia com les veus del passadís s’anaven allunyant. Suava i notava com s’estava marejant. Intentà obrir la porta però era incapaç. Cridà i colpejà la porta. S’acostà a la finestra i cridà amb totes les seves forçes inútilment. Anava com boja de la porta a la finestra. De la finestra a la porta. Cada vegada li costava més respirar. El pànic l'innundà. Fins que ensopegà; i es colpejà la templa. No hi va haver sang. Només mort. Ràpida i neta.

2.

Portava un mapa fet a mà. Veia que cada vegada els carrers eren més solitaris i bruts, i s’anava angoixant per moments. “Qui em manava posar-me faldilla i talons per una entrevista de feina al cul del món?” però com que no era de la ciutat, no tenia ni remota idea d’on s’estava posant. En un carreró fosc i estret, malgrat creuar tots els dits perquè no sigués el carrer que buscava, l’esperava el seu destí. Dubtà uns moments si trucar al timbre o fer mitja volta, però després de 2 hores de camí no estava per deixar-ho córrer. Així que trucà al timbre. Sense testimonis. Sense que ningú pogués orientar més tard a la policia del lloc on havia desaparegut.

3.

L’havien ingressat feia unes hores, però a ella l’angoixava una altra cosa.

-Com la puc ajudar mare?

-En Tofu deu tenir gana.

-Qui és en Tofu?

Ella em clavà una mirada de pànic que em féu abraçar-la.

-D’acord. M’hi acostaré i l’alimentaré.

Al arribar-hi, els lladrucs em guiaren darrera el piano i al apartar-lo vaig descobrir un enorme forat a la paret. Vaig avançar a les palpentes, escoltant com els lladrucs es feien més i més rabiosos barrejant-se amb una espècie de miols llastimosos. De cop i sense avís, una bèstia de tres caps m’arrencà d’una mossegada mig coll. 

Certament. En Tofu tenia gana.