Encara que ara mateix no et vegi,
ni et toqui, ni et senti, 
tingues per segur,
que t'envio els meus millors desitjos,
i jo mai em quedo curta en matèria de desitjos...

QUE TINGUEU TOTS UN MOLT BON NADAL,

QUE L'AMOR FACI NIU AL VOSTRE COR

I US DONI CALORETA I US ACOMPANYI SEMPRE.

El primer pensament a l'obrir als ulls ha sigut: "Avui toca fer el pessebre".
Que fàcil és dir-ho i que difícil posar-se mans a l'obra!
Però Gerònima dixit. I si toca, toca.
Trauré el bou i la  mula, els Reis, el nen Jesús, en Pep i la Maria. El pastor que va a adorar i l'angelet que els cuida i els il·lumina. I les ovelletes.
Per mi és l'essència del Nadal. El més important.
Representa bona part dels valors que m'importen i sense el pessebre no seria Nadal a casa.
Prou de tristeses, que no puguin amb la nostra alegria.
Potser ens toca fer la guerra més que mai, però també farem l'amor.

DEFENSEM LA NOSTRA LLENGUA!

"

-Ni siquiera Dunka - se atreve a desafiar Hortensia.


-Ni siquiera Dunka - reconoce el hombre, para alegría de ella-. Y eso que era cosa diferente.
Ya está dado el paso definitivo, ya el recuerdo deja de ser nostalgia para ser liberación. Ella sabe que por fin va a escucharlo, y lo desea aunque haya de dolerle.
-Tan diferente que era pianista, ¿no te lo he dicho antes?... ¡Pianista!, ¿para qué? Eso no sirve ni para las bandas en las fiestas... Pero ella vivía de eso, allá en su tierra, en Croacia. "Al otro lado", señalaba en la playa, hacia la orilla que no veíamos. "Rijeka, mi casa, ¿la volveré a ver?", decía llorando... Es que estaba en la guerrilla por patriotismo, ¿tú lo comprendes? ¡Hay que ser infeliz! Claro que eso lo decía, nada más. Pero se metió porque era hembra de verdad, ¡con sangre y agallas!... ¡Cómo nos peleábamos! Me llamaba su animal, su "magnífico animal". Exactamente eso, porque ella hablaba con palabras así, era una señorita fina.
Hortensia imagina lo que el hombre no cuenta porque ni siquiera lo percibió aunque lo viviese: el espléndido regalo de la vida a la pianista refinada, ofreciéndole el descubrimiento del tigre en el amor, del lobo, del caballo... Hortensia suspira mirando esas manos huesudas, ya de abultadas venas, que fueron huracán y aún sos apasionadas cuando acarician...
-¡Cómo se cabreaba!... "Aguanto contigo solamente por el piano", me gritaba. Llevaba mucho tiempo sin tocarlo y allí en la casa había un piano de esos tumbados y largos. Se pasaba el día tocando músicas raras... Bueno, mientras yo la dejaba, porque pronto me hartaba y me la echaba al hombro para llevármela arriba. Nuestro cuarto daba a la terraza, y ya podía aporrearme la espalda y patalear por la escalera... No se libraba, no.
Sí, Hortensia comprende a Dunka con su amenaza de irse, sincera aun sin ejecutarla. No queriendo querer o al revés, sentándose al piano para forzarle a forzarla. "Bach para exasperar", piensa, sobreponiendo una sonrisa a la dolorida avidez con que escucha.
-¡Maldito piano!... Si en lugar de ser algo tan caro hubiera sido un hombre, lo destrozo, palabra... Eso del piano estaría muy bien para David, que era así. Pero él no le hubiera servido a Dunka ni para empezar. Ella arriba no se cansaba nunca, hasta se olvidaba del piano. Pobre David..., valiente como pocos, eso sí. Pero de macho nada; nunca se iba con ninguna cuando teníamos ocasión. Era hombre de libros, sobre todo de una en judío que no paraba de leerlo. De eso debía de estar cegato... Cuando le conté su muerte a Dunka, lloró desesperada. Se echaba la culpa de no haver podido quererle. ¡Como si en el querer se mandase! Luego se enfureció contra mí. ¡Qué cosas me gritaba! "¡Me he ido a enamorar de ti, un patán, un salvaje que ni siquera se baña!" Ésa era otra manía suya. Siempre bañándose, antes y después. Hasta en la mar se metía de noche; no le daba miedo el agua tan negra. Cuando entraba en la bañera antes yo me hartaba de esperarla y me plantaba desnudo en aquel cuarto lleno de espejos. Le gritaba: "¡Sal de ahí, mira cómo estoy!" Ella me miraba, me veía a punto y  empezaba a reír, señalando con el dedo. ¡Cómo reía, cuánta vida, cuánta!... Era..., no sé, ¡un matorral ardiendo!
Hortensia imagina aquel cuerpo suyo de muchaca, metido en la bañera rodeada de espejos muliplicando la virilidad del tigre, deslumbrador en su potencia impaciencia...
De pronto nota la tensión del silencio. ¿En qué tropieza el torrente de las memorias? ¿Qué roca han de saltar aún esas aguas represadas para liberarse del todo? La voz, al reanudar su marcha, se ha hecho lenta y grave:
-Curé y se acabó Rímini. Me volvieron a mandar a la montaña... A ella le cogieron los alemanes en la ciudad. Parece que la enviaron a Croacia y allí la entregaron a los ustachis... No se volvió a saber más.
Ahora Hortenisa se niega a imaginarla entre los verdugos. Prefiere la pianista con metralleta: el matorral ardiendo, como él ha dicho...


"

La sonrisa etrusca de JOSÉ LUIS SAMPEDRO
Pàg. 286-288

Sé que vull parlar d'una cosa, però em costa saber com dir-la.
Ahir vaig rebre una carta, pel facebook. Però una carta igualment.
No me l'esperava gens ni mica. Era un tema, que per mi estava tancat. Això no vol dir que no m'hagi agradat que algú cregui que em mereixia una disculpa o una explicació o tant sols, que algú tingués la necessitat d'explicar-se i intentar fer-se entendre; donar raons del seu comportament.

No tothom qui es comporta estúpidament és estúpid. La carta n'és la prova.

De fet, tot es pot prendre a la vida de mils maneres diferents. De més joveneta, un comportament similar m'havia fet molt de mal. En el cas que us parlo avui, el moment emocional que vivia, el fet de parlar-ho amb el meu fotògraf i que em donés la seva opinió (encertadíssima per cert) em va  fer relativitzar-ho, intentar veure les coses pel cantó més bonic possible i donar-li la importància justa que es mereixia el fet, ni més ni menys.
I tot això, prendre'm així el fet en sí, no només va ser bo per mi en aquell moment, sinó que em va ajudar a no guardar-li gens de rencor i ahir, quan li vaig contestar pel facebook i li vaig dir que no calia que s'amoïnés i que tot estava bé, sé que ell també va quedar més tranquil.
Potser tots hi sortim guanyant quan ens prenem la vida amb una bona filosofia. Val la pena practicar-la. S'hi guanya en qualitat de vida.

Tothom la caga en algun moment o altre, però, a voler arreglar les coses no tothom s'atreveix. Una llàstima. Guardaré la carta com un bonic tresor.

De vegades, 

quan necessites algú i no trobes a ningú 

és una benedicció,

perquè no tens més ous que retrobar-te amb tu mateix.

Avui us vull recomanar una peli. INCONSCIENTES.

Jo la vaig voler veure només pel Tosar. Aquest home m'encanta. Mai em deixa indiferent. No en tenia ni idea de l'argument, ni el tema, ni el gènere, etc. però vaig decidir veure-la i em va fascinar des del primer moment. Sobretot pels diàlegs, per la presentació de les escenes (si la mireu, m'entendreu), per la velocitat en què succeeixen els esdeveniments, per la intriga, pel què s'ensenya i pel que s'amaga, pels moments còmics que et treuen una riallada i per la escenografia i el vestuari. I pels personatges, molt ben construïts, molt ben treballats.  

Aquesta és la raó del post. Voler-la compartir amb tots vosaltres. 

O sigui que us deixo unes foticos...

i un enllaç per veure la peli... 

http://www.rtve.es/alacarta/videos/version-espanola/version-espanola-inconscientes/1563646/

Esmorzar a l'herba, per Relats conjunts

Havia organitzat un esmorzar pic-nic. Per fer alguna cosa diferent. Per sociabilitzar-se. De fet els hi va deixar ben clar a tots els invitats: "no heu de portar res. Jo ho poso tot. Veniu i prou. Amb un somriure si pot ser". Ella volia una cosa senzilla, però la cosa es va anar fent gran mentre s'apropava el dia i encara no sap com, sent ella la organitzadora, es va veure "obligada" a arreglar-se molt més del que tenia previst, i pitjor encara, molt més del què la seva comoditat hagués elegit. Doncs allà la tenim, asseguda sobre unes estovalles de fil que no havien vist la llum des de feia segles, relíquies de família. "Que collons! A ventilar andròmies!" s'havia dit a sí mateixa feia uns dies.

Creia que sols vindrien els quatre de sempre, però la veu havia corregut de forma escandalosa i va començar a aparèixer gent que no havia vist en sa vida. De cop, se sentí totalment estranya. Atrapada en una roba que l'asfixiava. Presonera d'un lligat de cabell que li començava a molestar. Incòmoda. Tensa. Sentia les pulsacions a mil. S'estava asfixiant. Com ningú se n'adonava?
Prou! es va dir. Es va aixecar, va agafar l'ampolla de Kina que la feia sentir bé i va dirigir-se cap al bosc.
Sentí algú que parlava d'ella a l'esquena. Ni s'aturà, ni contestà. Caminà i caminà. Es deslligà la goma de cabell deixant voleiar la seva cabellera per on li sortís dels coions! es descordà el vestit fins més avall del decent. Es tragué els botins i els mitjons, i llaços i cintes. I quan arribà al riu, sentí la necessitat imperiosa de ficar-s'hi.
Ai las! si algú la veiés. Que carai! "A la merda!" com va dir el Fernando Fernán Gómez.
I s'hi tirà de pet.
Ni l'importà que estés glaçada.
Ni l'importà els sorollets que s'escoltaven si paraves atenció.
Pau.
I es posà a fer el mort dins l'aigua. Amb els ulls tancats. Olorant, respirant i somrient. Un raig de llum li acariciava les galtes. Que bé que s'està quan s'està bé!
No entenia com li costava tant sociabilitzar-se. Però quan necessitava escapar no ho podia evitar. L'interruptor fa clic i només visualitza la fugida. La soledat. La desitja. Li sap greu. Però no ho pot evitar.

Podríem acabar el relat dient que per allà també hi havia un altre invitat, que havia fugit de la gentada també buscant soledat però que no li importà l'arribada d'una noia que es despullava tot caminant i que es tirà al riu amb "panyos menores". Que li parlà fluixet per no espantar-la i que li oferí les seves pròpies pastes que havia agafat abans de deixar el grup.
Podríem acabar-lo així.
Però també podríem no fer-ho.

No tots els finals han d'acabar amb algú que salva a un altre.
I aquell dia no tocava. S'havia de salvar ella mateixa.
Tocava relaxar-se i després tornar. Una mica xopa, amb el cabell recollit diferent per qui s'hi fixés. Amb algun botó descordat que no tocava, i més feliç. Que això és el que importa.

El carceller la va venir a buscar:

-Et demanen.

-A mi?

Ella va mirar però sense ulleres no la va reconèixer.  No podia deixar el què estava fent en aquell moment.

Al cap d’uns minuts va fer-hi cap, caminant a poc a poc, arrossegant els peus engrilletats cap l'entrada de la masmorra.

Una de les seves princeses la venia a veure.

-He vingut a veure exposicions i t’he volgut passar a saludar abans de marxar.

I malgrat veu que no està en un dels seus millors dies, no pot deixar de meravellar-se de com de bonica n’és. Una princesa de les de llibre.

Que et vinguin a veure sempre fa feliç. I més quan es tracta d'algú a qui s'estima.

Avui m’han tornat a dir besucona. No és la primera vegada ni vull que sigui la última. És curiós, mai m’hi havia considerat i potser m’ho han dit unes 4 o 5 vegades a la vida, però sempre m’ho han dit gent que m’estimo moltíssim, així que no m’importa en absolut ser una besucona per ells i elles. M'haureu de continuar suportant així. :)

I la cançó... per animar-nos! està clar! ja ja ja!

De vegades una simple frase ho canvia tot.

Crea l'abisme i t'hi empenta al fons.

I sents que caus.

I vols agafar-te a les parets, però rellisques.

No ho fas expressament. No pots evitar-ho.

Vas creant pensament per frenar la caiguda. "Si no puc pujar, com a mínim he d'evitar caure més avall".

Però ara mateix no saps ni tant sols si ho aconsegueixes.

Només saps que sents pànic. Espès. Fosc. (Perquè tots els pànics són especialment foscos). I difícil de definir. 

El que tens clar és que saps d'on véns i saps per on no vols tornar a passar.

CONSTRUIR és acumular bons moments. Reflexionar a 360º. Explicar amb tantes paraules com calguin. Entendre o intentar-ho :). Respectar sobretot i sempre.  Intentar no jutjar el què no s'ha viscut. Escoltar. Mirar de fer sentir bé a l'altre. I preocupar-se si l'altre no està bé.

Potser construir és estimar.

I això sona bé. Més que bé. :)

Tot es resumeix en
-Què volem?
-Quant volem el què volem?
-I què som capaços de fer per aconseguir-ho?

No?

Fragment de la peli:


"Mi abuela, Luz del amanecer, era una india kikapúe ella,
decía que todos nacemos con una caja de cerillas en nuestro interior y que no las podemos encender nosotros solos
necesitamos de oxígeno y de la ayuda de una vela
solo que en nuestro caso, el oxígeno debe provenir por ejemplo, del aliento de la persona amada.
La luz de la vela puede ser cualquier cosa, una melodía, una palabra, una caricia, un sonido, just anything!
algo que dispare el detonador y encienda una de las cerillas.
Cada persona tiene entonces que descubrir cuales son sus detonadores para poder vivir
ya que la combustión que se realiza al encenderse una de ellas, eso, es lo que nutre de energía al alma
si no hay detonador para los fósforos, entonces la caja de cerillas se humedece y entonces nunca podremos encender uno solo de ellos.
Hay muchas maneras de poner a secar una caja de cerillas húmeda,
puede estar segura de que si tiene remedio,
claro que también es muy importante encender las cerillas una por una
ya que si por una inmensa emoción llegamos a encender todas de un solo golpe,
se produce un resplandor tan fuerte que aparece ante nuestros ojos un túnel,
esplendoroso, que nos muestra el camino que olvidamos al nacer y que a la vez nos llama para encontrar nuestro perdido origen divino. "

Como agua para chocolate.

pel·lícula dirigida per  Alfonso Arau, basada en la novel·la de Laura Esquivel.

He tornat!

"Sen metafísica poética digo o meu mensaxe: 

vivide.

Sen berros que cheguen ás entrañas: vivide. 

Vivir sempre.

Vivir agora, denantes e despois."

MANUEL MARÍA FERNANDEZ TEIXIERO

(1929-2004)

GENT MACA! ME'N VAIG DE VACANCES!

SALUT I BONA VIDA!

Foto trobada aquí.

Ara puc netejar perquè ja no sento l'angoixa constant adherida a la pell i a l'ànima.

Ara puc netejar perquè només queda la tristesa i estic aprenent a trampejar-la.

Ara puc sóc més activa i independent a casa perquè entre tu i jo em solucionat el tema que em tenia paralitzada com una estàtua de cera inútil.

Miro la casa i em sento orgullosa. No només perquè es viu millor entre netedat sinó perquè significa que estic millor per dins.
Soluciono els problemes que em van sortint al dia i dia i em sento orgullosa. No només perquè torno a ser menys depenent sinó perquè li dono la benvinguda amb patons i abraçades a l'energia perduda i tan necessària per viure.

PERÒ NO PUC CONSENTIR QUE EM DIGUIS QUE ESTIC MILLOR SENSE TU.
AIXÒ NO M'HO TORNIS A DIR MÉS SI US PLAU.
PERQUÈ TOT EL QUÈ HE AGUANTAT I SUPORTAT DURANT TANTS MESOS, EL SEGÜENT SEMPRE PITJOR QUE L'ANTERIOR, NOMÉS HO HE FET PERQUÈ NOSALTRES, COM A UNITAT SIMPLE INDISSOLUBLE, ÉREM LA MEVA PRIORITAT.
VOLIA QUE TROBÉSSIM UNA SOLUCIÓ. NO HA ESTAT POSSIBLE. NO PASSA RES. ENTENC QUE NO ÉS CULPA DE CAP DELS DOS. PERÒ NO EM TORNIS A DIR QUE SENSE TU ESTIC MILLOR. PERQUÈ TREUS EL VALOR A TOT EL MEU ESFORÇ. I AIXÒ NO HO PUC CONSENTIR. NO EM PENEDEIXO DE RES. O SIGUI QUE TORNARIA A FER EL MATEIX QUE HE FET.

ARA MATEIX NO TINC RES MÉS A DIR.

I no estic enfadada, és simplement que no vull sentir aquesta frase.

Només dues persones al món són capaces d'entendre aquesta foto.  

I jo en sóc una!

:)

Avui la meva iaia m'ha regalat aquest poema de la Pilar Cabot. L'ha llegit i ha pensat amb mi, m'ha dit. M'agrada el poema. I el volia compartir amb vosaltres.

DÉU N'HI DO...

Déu n'hi do, la lluita per surar

entre mirades circumspectes,

gestos paternalistes,

consells que no calcen el número,

etcètera, etcètera, etcètera.

Com si no fos prou

la feina estricta de viure,

d'estar bé amb tu mateix;

com si no fos prou

guanyar-se el pa de cada dia sense fotre ningú

i tenir, encara,

la bona fe d'escriure versos.

PILAR CABOT

(qui diu escriure versos, diu fer fotos, o fer dibuixos o escriure contes, o un llarg etcètera.)

Et veig. T'abraço i et beso. Potser és una mala idea però per mi és com robar temps al temps.
T'agafo de la mà perquè caminar al teu costat i agafar-te-la és tot u. Et demano si et molesta i em dius que no.
Somric.
Ens trobem amb uns amics i em dius baixet "ho saben". Ens deixem de les mans. Ben bé no sé perquè. Potser perquè hi han coses difícils d'explicar. I tampoc cal donar explicacions.
De seguida me n'adono per les respostes que estan sorpresos de veure'ns, d'haver-nos vist agafats i de què anem a sopar junts.
Als tres segons després de dir-los adéu ens tornem a agafar. Les nostres mans s'acoplen perfectament. Així ho crec. Així ho sento.
Parlem. T'explico coses amb la mateixa naturalitat de sempre. Em continues ajudant amb tot. T'explico que encara no he tret el teu raspall de dents del pot. Que no ho he fet perquè estic acostumadíssima a veure els dos junts i crec que encara serà pitjor si el trec i només en veig un. Em dius que tiri el teu a la bassa i que en compri un de nou. M'agrada la idea. Et faré cas. Crec que serà bo.
I així amb tot. M'escoltes i m'ajudes. Em fas somriure. Ens posem al dia. Ens en enfotem de mig món i enviem a pastar fang a mig altre. Estem a gust. :)

Allarguem la nit tant com podem, primer gelat i després whisky. Trenquem amb la tradició i t'acompanyo a casa jo a tu. Ho agraeixo.
Arribo a casa menys trista que l'última vegada. Però amb poques ganes de dormir. Malgrat tot escriure em fa plorar una mica.
Recordo al migdia, quan ma mare m'ha dit "que vagi bé el sopar aquesta nit" i jo l'hi he contestat: "quedo amb ell, és impossible que no vagi bé."

:)

Entro al facebook i algú em fa pensar amb les relacions tòxiques. D'acord. N'hi ha de tòxiques. Però també n'hi  ha de guaridores, gràcies a Déu. Com la nostra.
I en faig un nou propòsit per la meva nova vida. Ara ja en tinc dos:

· Ser feliç i fer feliç als demés sent jo mateixa.

· Arreglar les relacions tòxiques i mantenir les guaridores. :)

Tot és proposar-s'ho.

Tu em dius que et provi que Déu existeix.
I sé que les raons que em serveixen a mi no et serveixen a tu.
És una qüestió de fe.
Com l'amor.
És això només.
Jo crec.
I ho sento.
Sento que existeix.
Que s'obren finestres quan es tanquen portes.
Algú les obra.
Diga-li ... jo li dic Déu.
Quan després d'anys de no veure'l, l'A em truca dient que està per aquí i que em vol veure.
Quan la G després de 7 o 8 anys em truca per saber de mi sense cap tipus de motiu.
Quan ell me'l creuo pel carrer just en el moment que el necessitava.
Quan la D després de moltíssims anys i molts embolics em veu pel facebook i em diu que està per aquí i que em vol tornar a veure.
Quan ella, bé, això ja és un altre tema.

Coïncidències per tu. Sí.
Un cop de ma per mi. :) També.

I quedo amb la D, i està com sempre. I li retrec coses. I em demana disculpes. I em dóna explicacions. I recordem coses. I parlem. I recordo tot el què hem viscut. Molt. A la meva primera borratxera ella hi era. La primera vegada que em vaig enamorar, ella hi era. La primera vegada que vaig ser súper feliç ella hi era. Quan em vaig descobrir, ella hi era. Les bogeries que vam fer durant molts anys. Els marrons que vam passar juntes. Molts. I va marxar de la meva vida com el fum. I ara diu que vol tornar a tenir contacte. I jo dic a tot que sí. Amb els meus dubtes. Però dic que sí. Com negar-me si encara sento que forma part de mi?

Badum badam badum badam 

bau bau bau bau bau yeaaaaaaahhhhh!!!

Que no decaigui l'ànim, es diu.

Estic bé, es diu.

I es llegeix els mails de la seva nena com un mantra.

Quina sort tenir-la!

Quina tresor més ben trobat!

I pensa,

I somriu,

I escolta música,

I neteja,

I se n'enfot una mica de tot i de tothom i fins i tot, i sobretot, d'ella mateixa.

I nota que els peus li ballen,

I somriu,

I nota que es comença a aixecar del sofà, 

Que comença a gravitar per l'aire del menjador

I mou els peuets,

I es posa a ballar a 20 cm sobre el sofà al ritme de: 

badum badam badum badam bau bau bau bau bau yeah!!!

i com diu el guapo de la peli:

"que dimonis! la vida segueix! 

Potser no hi haurà matrimoni, 

potser no hi haurà sexe, 

però per Déu... segur que hi haurà ball!"

FELICITATS!

Doncs avui toca post!

Perquè les coses bones s'han de compartir!
Perquè fins i tot els hi he dit amb uns complets desconeguts: "Avui, escriuré sobre vosaltres!"
Perquè gairebé mai (i gairebé mai significa MAI!!!) trobo 3 trucades al mòbil i de 3 persones diferents!!!!
Perquè avui surto de festa! i com a mínim! hi haurà una abraçada enormeeeeeeeee!
I perquè avui estic contenta! i que cooi!! en vull treure el màxim partit!



p.d. Per cert! se m'oblidava!! els motiu de parlar dels desconeguts era que m'han explicat, que ells, el val del Carrefour per una barra de pa gratuïta, la dónen a un captaire que viu al seu carrer. I ho he trobat genial!

Que tingueu una feliç vesprada!!!

Anna i el rei

"La mayoría no ve el mundo como es, lo ve como son ellos."




 "     -Por qué intervino?
       -Mi conciencia me lo exigía. "


"-Solo intentaba iniciar conversación de forma polémica como a usted tanto le gusta."


"Una de las maneras de conseguir lo imposible es cambiar el clima."


"No sé todo lo que usted es. Pero sé lo que no es. I no es lo que ellos dicen."


"Cuando una mujer que tiene mucho que decir no habla, su silencio es atronador."


"Quiero que viva con su humillación. Es suficiente castigo".




I n'hi han moltes més!
Quina gran peli Déu meu!

Joc Literari Especial Pere Calders

L'Antaviana ens proposa celebrar els 100 anys del naixement de Pere Calders canviant el final a un dels seus microcontes:

Discreció:

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, 

que ja pensaria a casa.

Aquests són els meus:

Vergonya:

Van convidar-lo a pensar i s'excusà dient que mai ho feia en públic.

Anar per feina:

Van convidar-lo a pensar i els respongué: "Ja ho he fet i ara què?"

Prenent-se el seu temps:

Van convidar-lo a pensar i al cap de dues hores encara pensava.

Buscant negoci:

Van convidar-lo a pensar i ell després els hi volia cobrar els seus pensaments.

De vegades les coses no surten com una planeja.
No passa res.
T'estimo igual. No ho dubtis mai.

Em costa trobar les paraules. Per sort tu saps tot el que sento i tot el que penso i tot el que t'estimo. I això m'ajuda.
Tu ets únic. I el que hem tingut també. I el que tindrem també.
Perquè no m'importa el què els demés diguin i opinin. La opinió dels demés està de més com li deia l'altre dia als meus pares. Aquí els únics que importem som Tu i Jo.


No et mereixes retrets. Cap ni un. M'has fet molt feliç aquests vuit anys i m'has ensenyat moltíssimes coses, sobretot a estimar.

Et mereixes una bonica declaració d'amor. De les que no sé escriure. Però de les que saps que sento.
Et deixo la del Noah: :)

El mejor tipo de amor es aquel que despierta el alma 

y nos hace aspirar a más, 

nos enciende el corazón 

y nos trae paz a la mente: 

eso es lo que tú me has dado y lo que yo esperaba darte siempre. 

Te quiero. 

Ya nos veremos.

Reinventarem la nostra història, improvitzarem com sempre hem fet. I m'esforçaré perquè no surtis de la meva vida mentre tu hi vulguis estar. 

T'estimo. Un pató.

Feia una tarda preciosa. Totes les terrassetes estaven plenes de gom a gom. A ella li encantava aquell passeig. Potser perquè no era el seu. Potser pels bons records que l'acompanyaven. Potser per una mica de tot. El cas és que amb les mans a les butxaques caminava tranquil·la i a gust. Veié davant seu un home assegut en una de les taules. Tenia una bona aura. Sí senyors! Tenia una molt bona aura. :) Veié el número que es recolzava sobre la seva taula. Defecte de professió? :D Li passà pel seu costat sense aturar-se però quan arribà davant el bar que donava servei a aquelles taules escoltà una conversa:

-Una estrella per la 6! 

-Per quina taula?

-Per la 6!

-Has dit la 6?

-Sí!!!! la sisssssssssssssssssssssssssssss!

I no s'ho pensà dos cops.

-Perdoni! jo porto l'Estrella per la 6 i si en cinc minuts no m'he aixecat ja me'n pot portar una altra! ah! i una bossa de patates! que m'estic morint de gana!

I sense deixar que ni s'ho pensés (aquesta és la clau moltes vegades) va agafar la plata amb l'Estrella i au! a provar sort!

:)

He estat tota la setmana fent-te fotos amb la mirada.  Les necessitava per la què comença. 
Algunes són clares, se't veu tranquil, treballant, davant l'ordinador. Mig cos. Una és divertida, estàs dret davant un altre ordinador, estàs guapo, concentrat en el què fas. Una et tinc just al davant, primer pla. És d'aquelles en què em costa interpretar la mirada. D'acord. No interpretarem mirades. Doncs és d'aquelles que em fan rumiar, deixem-ho així.
Altres són borroses, aquestes m'encanten. No només se't veu a tu, sinó a més a més, en ple moviment. Molen moltíssim!  La meva preferida també  hi surto jo, la recordes? ens estem somrient així per les bones. Però em regales un dels millors somriures. Dels que a mi m'agraden. Aquesta és la foto estrella. La cirereta del pastís.


Et desitjo un gran dimarts. De veritat. De veritat de la bona. 

Forgotten sunglasses

Formaven part de l'uniforme de treball, no hi  havia opció de no portar-les: Se les havia de posar.
Eren negres i  bastant fosques.  A ella no li agradaven gens ni mica però com moltes altres coses: "qui paga mana". No eren unes ulleres qualsevulles i per tant, a més a més d'odiar-les les havia de tractar amb cura. Donaven una imatge en blanc i negre i en quadrícula. Els gerents de l'empresa apostaven per aquest nou mètode en pro d'aconseguir que els treballadors es distraguessin menys i fossin més efectius, més productius. Per ells, els colors no eren res més que una distracció no només innecessària sinó també contraproduent per l'economia de l'empresa. De la quadrícula no n'acabava ben bé d'entendre els avantatges però treure-la tampoc era negociable. "A moviments més precisos" crec que deien que portava veure el món quadriculat. "Minimitzar el temps i l'energia inefectiva invertida en moviments maldestres i erronis".
Als primers mesos se li feia bastant pesat, restava el temps fins l'hora de plegar per poder treure-se-les, recuperant així la seva vida multicolor.
Després d'un any, ja s'hi començava a sentir còmode. Fins i tot alguns dies les portava posades fora les hores de treball. Ella també volia aconseguir més efectivitat en el seu temps lliure.
No va ser fins als quatre o cinc anys treballant a l'empresa quan se'n va començar a donar que la seva alegria particular i innata anava més cap a caiguda que un paracaigudista sense paracaigudes. Tot era tan gris i quadriculat que no acabava trobant el perquè de tot plegat, si és que alguna vegada n'hi havia hagut.
Així que decidí, de forma absolutament resolutiva i en defensa a la seva alegria perduda, boicotejar l'empresa posant-se unes ulleres normals, semblants exteriorment, però normals. :)
Amb poc més de sis mesos va recuperar el seu tarannà habitual. Treballava interpretant el paper de persona amb visió grisa i quadriculada i no se li donava gens malament. El seu canvi de caràcter, però, no passà desapercebut per ningú i contínuament se sentia vigilada i observada. Començava a témer a ser descoberta en qualsevol instant. Al no haver-hi precedents, no sabia què serien capaços de fer-li si la descobrissin, però  estava disposada a acceptar-ne les conseqüèncieses. Es deia a si mateixa que sigués el què sigués, la seva vida multicolor bé s'ho valia.
Tot va ocórrer el dia 7 de juliol del 2010. L'havia vingut a veure una amiga i es deixà anar en la conversa de la forma més innocent i irresponsable possible. Mai oblidarà la gran frase que atragué a totes les mirades:
"-Que guapa que estàs! el color rosa sempre t'afavoreix!". A l'instant de deixar anar la frase, notà com la gola i l'estómac se li tancaven a la vegada. No hi havia marxa enrere ni dubtes a resoldre: direcció ho havia sentit tot.

És evident que no li deixaren endur les súper ulleres, de fet no les hagués volgut ni regalades. Malgrat això, no pogué evitar, al veure's sense feina, d'anar a passejar per la platja i deixar abandonades les seves súper ulleres de mentida. No volia més ulleres. Volia veure el món a la seva manera. 

Muerta en el sofá. Y triste. Se había sentido aislada. Sola. Desquerida si la palabra existiera. Prefería esto a "la habían echo sentir..." mejor pensar que nosotros tenemos el poder de cambiar, que nosotros podemos decidir cómo ver la vida y cómo los demás nos hacen sentir.... En todo caso, la sensación siempre tardaba en irse. Horas, incluso días, a veces.
-Nos vamos a la cama?
-Piti y nos vamos.
El costumbre imborrable de su hombre. Un día os hablaré de costumbres. Pero hoy no es ese día.
Ella se incorpora un poco en el sofá, semidesnuda, por el calor y por las ganas de sentir su piel en "su" piel.
Más tiros en la tele. Asquío y derrota, menuda combinación para un sábado noche.
De repente, oye unos golpecitos en el cristal. Su cristal. Él entreabre un poco la ventana, sólo un poco, para privarle la entrada al humo de su cigarro.
-Nena! hoy es el día. Ahora es el momento!
-Hoy? ahora?
En su cerebro todo se amontona. Hoy? Ahora? Pero...?

La decisión. La aceptación. Hoy es el día.
-De acuerdo.
Se viste su camiseta y se pone otra vez las bambas.
Él coge su cámara y el trípode.

La carretera parece tres veces más amplia que de costumbre. No pasa ni un solo coche. Los relámpagos dan a la noche una vista espectacular.
Y ella sonríe.
Ya se lamentará otro día. Ya se compedirá de ella misma otro día. Ahora no hay tiempo. Ahora toca disfrutar.

Escucha el grito del cielo. Admira la immensidad de la naturaleza.
Como le gusta esto!!!!!
Bajaría del coche y se pondría a gritar como una loca.
Como una loca.
Como una loca.
Como una loca.

-Ja vurem com ho fem. Pero no pateixis per la muntanya.

...

-Ja m'encarregare d'estar alla.

I després diuen que el facebook no serveix de res.

I això li diu algú amb qui no ha passat més d'una hora seguida des dels 13 anys.

I somriu. Sempre ha tingut bon ull per les persones.

Estan planejant fugir junts. Bé, només és una opció. Però sap que si s'aixeca aquell dia de la taula no ho farà sola. Que no l'importaria, però creu que ell s'aixecaria amb ella.

Ell li deia que li feia il·lusió el sopar.

Ella li contesta que li fa una muntanya increïble.

Però ell s'encarregarà de ser allà. I això li fa pensar que tot anirà bé. I pensar-ho la tranquil·litza. I més tranquil·la ho pot afrontar diferent.

Tot va bé. Tot està bé. Tot va bé. Tot està bé. Tot va bé. Tot està bé.

"A mi tant se me'n fot que hi hagi més d'un món al món i que cadascú s'hagi de quedar al seu. No vull que el meu món sigui un subconjunt A que no presenti cap intersecció amb d'altres (B, C, D), no vull que el meu món sigui un solitari diagrama de Venn dibuixat a la pissarra, un conjunt buit." 

Pàg. 63.

"Som capaços d'enviar avions supersònics i coets a l'espai, som capaços d'identificar un criminal a partir d'un cabell o d'una partícula minúscula de pell, de crear un tomàquet que dura tres setmanes a la nevera sense arrugar-se gens i de guardar milions de dades en un xip microscòpic. Som capaços de deixar morir gent al carrer."

Pàg. 68

"Quan al vespre el pare arriba a casa l'assalto amb preguntes a les quals no sempre sap com respondre, aleshores busca als llibres o a Internet, mai no abandona, fins i tot quan està molt i molt cansat. L'altre dia li vaig preguntar què volia dir "tel·lúric", de seguida vaig veure que més aviat tenia ganes d'obrir la tele i mirar una bona sèrie amb polis moderns que es passen el dia resolent enigmes i empaitant criminals, però que tenen maldecaps com tothom, i històries d'amor, també; amb tot això no va impedir que anés als llibres per donar-me una definició exacta."

 Pàg. 80.




No i jo
Delphine de Vigan

Sempre li passava. No podia parlar d'ell sense que les llàgrimes li vinguessin als ulls. De vegades també li passava quan escoltava que algú altre s'hi referia. No ho podia evitar. El seu home li deia que això li agradava d'ella. I ella no sabia què dir, li agradava ser mestressa de si mateixa i en aquest cas no s'hi sentia perquè no ho podia controlar, era igual si estava sola o acompanyada, a casa o a fora, en petit comitè o amb molta més gent. Si pensava en ell, li pujaven les llàgrimes sense aturador. No eren llàgrimes de temporal, era més aviat pluja fina. Bé, deixem-ho en un entremig. .
Ara el detonant havia sigut el balancí. Ella s'hagués assegut a l'arbre del davant a llegir, no hagués triat el balancí. Com ell. Que el veia assegut a l'herba, o estirat sobre una manta sobre la mateixa. Herba del tot no, fulles de pi per ser més exactes. És evocar la imatge i sentir l'aigua als ulls.
O sigui que res. Fora el balancí. On millor que sobre un llit de pinassa per llegir o per mirar el cel?
On millor avi?

Al veure com C. havia fugit per la tangent del quadre no en va tenir cap dubte, 

l'havia pintat amb ànsies de llibertat.

"El fet d'explicar l'absència de quantitat mitjançant un nombre no és una evidència en si. Ho vaig llegir a l'enciclopèdia de ciències que tinc. L'absència d'un objecte o d'un subjecte s'explica millor amb la frase "No n'hi ha" (o "ja no n'hi ha"). Els nombres es converteixen en una abstracció i el zero no expressa ni l'absència ni la tristesa.
Vaig aixecar el cap i em vaig adonar que el Lucas em mirava, perquè escric amb la mà esquerra amb el puny girat i això sempre sorprèn tothom, tanta complicació per agafar el bolígraf. Em mirava mentre pensava com podia ser que una cosa tan petita hagués pogut arribar fins allí. El professor Marin va passar llista i després va començar la seva primera classe. En aquell silenci atent, vaig pensar que el Lucas Muller era del tipus de persona a qui la vida no fa por. Continuava amb l'esquena enganxada al respatller i no prenia apunts.


Ara ja em sé tots els noms, els cognoms i conec els costums de la classe, les afinitats i les rivalitats, el riure de la Léa Germain i els xiuxiueigs de l'Axelle, les cames interminables del Lucas que sobresurten entremig de les files, l'estoig brillant de la Lucielle, la llarga trena de la Corinne, les ulleres del Gauthier. A la foto que ens van fer al cap de no gaire de començar el curs, jo sóc davant, allà on posen els més petits. Per damunt meu, ben amunt, el Lucas està dret, enfurrunyat. Si admetem que per dos punts passa una única recta, un dia la traçaré, d'ell cap a mi i de mi cap a ell. "


NO I JO. DE DELHINE DE VIGAN. Pàgines 19 i 20.


Aquesta és una de les joies que va tornar a casa amb mi ahir a la nit. Bé, vull dir avui de matinada. No. Clar que no és el més important. Evidentment. Ho sé. Però era un llibre que buscava des de fa molt i molt temps. Fins i tot un dia vaig entrar a una llibreria per comprar-lo però en aquell moment, no el tenien. I ahir, em va caure a les mans. Caure tampoc és la paraula més justa. Però sí que és veritat que me'l vaig trobar a les mans.
Ara cada vegada que l'agafi i el toqui, pensaré amb tots vosaltres. :)
Tenia moltíssimes ganes de parlar amb molts. Tenia una llista mental de tots els noms que volia saludar i comentar i xerrar i ...
Quanta gent amb qui em vaig perdre de parlar! Això és el què més greu em sap de la vetllada. No haver tingut temps per tothom. Això i perdre'm el conte, les lectures, els discursos, etc. etc. etc. Quan curta se'm fa fer la nit!
I van haver retrobaments esperats. I també descobriments. I moments d'aquells que sé que no oblidaré.
Moltíssimes gràcies a tothom. Em feia una mica de cangeli arribar tant i tant tard. Però de seguida la gent maca em va venir a donar la benvinguda i a fer-me sentir que aquell també era el meu lloc.
Que macos que sou tots!
Un plaer enorme haver-vos conegut!

VA DE RIURE!

Gent maca, he tingut una idea! Crec en el poder del riure per sentir-se bé, no conec gaire el tema de la risoteràpia, però com tot en aquesta vida és posar-s'hi. La idea que he tingut és la següent: dedicar un dia a la setmana a promoure el riure (o somriure) a la gent. Evidentment ho intento sempre, però m'he proposat decidir un dia per fer-ho de forma més conscient. El que us proposo és que vosaltres feu el mateix i m'expliqueu si us ha resultat l'intent i com ho heu aconseguit. Seria xuli entre tots veure què és el què més ens treu la rialla.
Us poso un exemple perquè veieu a què em refereixo, avui pujant unes escales mecàniques al meu costat hi havien dos crios que pujaven les de baixada, per mi això té molt mèrit! sempre que no obstaculitzin la baixada a algú altre (que no ha sigut el cas, ningú baixava per les escales en aquell moment) i els he animat a aconseguir-ho i els he felicitat. M'han regalat una riallada immensa (que macos que són els nanos!)
Ho intentem? Jo sí! us animeu a ajudar-me? Vinga va! 
Proveu-ho i expliqueu-m'ho!

Demanar és gratis! (i riure també!)

:)

No es el mismo

No es el mismo 

de Miguel Hernández

El mundo es como aparece

ante mis cinco sentidos,

y ante los tuyos que son

las orillas de los míos.

El mundo de los demás,

no es el nuestro: no es el mismo.

Lecho del agua que soy,

tú, los dos, somos el río

donde cuando más profundo

se ve más despacio y límpido.

Imágenes de la vida:

a la vez las recibimos,

nos reciben entregadas

más unidamente a un ritmo.

Pero las cosas se forman

con nuestros propios delirios.

El aire tiene el tamaño

del corazón que respiro

y el sol es como la luz

con el que yo le desafío.

Ciegos para los demás

oscuros siempre remisos,

miramos siempre hacia adentro,

vemos desde lo más íntimo.

Trabajo y amor me cuesta

Conmigo así, ver contigo:

aparecer, como el agua

con la arena, siempre unidos.

Nadie me verá del todo

ni es nadie como lo miro.

Somos algo más que vemos,

algo menos que inquirimos.

Algún suceso de todos

pasa desapercibido.

Nadie nos ha visto. A nadie

ciegos de ver, hemos visto.

Hi ha una frase que m'encanta que diu més o menys: "S'ha de sembrar per després poder recollir". 


La Bajoqueta i el Veí de Dalt en són un clar i bon exemple. Sempre he pensat que "Del dit al fet" n'hi ha un bon tros, i ... ells ho han fet!


En un cert moment es van proposar passar les històries de la catosfera en paper i s'ho han currat. Això és geni i figura! Segur que a aquestes alçades tothom sap de quins projectes estic parlant, però bé s'ho val tornar-ho a sentir, no?

365 contes. Un any de contes és un llibre coral d'històries bàsicament per adults però bastant plural, nascut a partir del blog 365 contes ideat per la Bajoqueta, on cada dia durant un any es va publicar un conte, sense pausa, obert a tothom que es volgués animar a participar-hi. 

     

   Per adquirir el llibre

  Vídeo promocional

 Un any de contes

365 contes

Històries veïnals és una selecció del conjunt d'històries recopilades en un total de deu edicions de les Històries veïnals: relats per adults, escrits principalment a quatre mans i de forma encadenada per blocaires (i alguns no blocaires) que no es coneixen entre ells ni han pactat prèviament l'argument.  L'instigador d'aquesta creació literària és el Veí de Dalt.

       Per recolzar el llibre 

                                                    (tenim 34 dies per arribar als 2000 euros). 

                                     Gent maca!!! Fem-ho possible!!!

 Històries veïnals

            Històries veïnals

Ella ho explicava perfectament. Em sap greu. Sento els canvis d'humor. Sento no fer-me entendre. Sento moltes coses. L'altre dia ho pensava, és com  si jo fos una empresa d'aquestes de coses importants i tu algú que posseeix la targeta per entrar a totes les àrees. Potser no te n'adones, però sense voler trepitges les zones restringides. No sents les alarmes sonant de "avís, ha entrat en una zona restringida"? i les de "perill, perill, aturi's!!! no camini més que aquí segur que no hi hauria de ser!"?
Sé que no és culpa teva, ni vas comprar la targeta ni potser saps que la portes a sobre, potser és un putu error informàtic que se t'obrin les portes al teu pas però és així. Per això de vegades et demano que no parlem. No és que estigui enfadada, no és que tu facis res malament, és que no sé com t'ho fas però travesses la meva bombolleta, la que em protegeix de tot. La que no hauria de traspassar ningú que no m'estimés moltíssim, i tu la travesses. La travesses sense entendre com n'és d'especial això per mi. I jo tampoc entenc com és que tens la puta targeteta per entrar tant endins.

"Del que no es parla, no existeix."  

"El que s'esborra, no ha existit."

:)

No. Les coses existeixen, encara que no es parlin en veu alta. T'ho asseguro. En dono fe.

I les coses no es poden esborrar. Bé, si que es poden, però no és la manera al meu entendre.

No pretenc alliçonar ningú. Jo ja en tinc prou amb totes les meves limitacions que em limiten diàriament. I la meva opinió només és això, una opinió més, ni millor ni pitjor que les demés.

T'aniré llegint, perquè el que vaig llegir em va agradar. Bé, excepte quan vaig llegir l'últim! ja ja ja!

Però, si tot el demés és teu, em va agradar. 

I com que la vida és això, coses que t'agraden i coses que no, però penso que sempre ens hem de quedar amb les coses bones, em quedo amb tu, per anar-te llegint i descobrint. 

Però com que no seria jo si no digués el què penso del tot, ho deixaré anar de la millor forma que ara mateix sóc capaç, citant el prota d'una gran peli "No triïs el camí fàcil nena, generalment se surt perdent".

Malgrat tot,

Ens llegim. Sigues benvinguda com espero jo també ser-ho. 

11è E.

Amb la música que sortia del portàtil a tot volum no el va sentir acostar-se-li per darrera. Ell, com que ho va notar i no la volia espantar per onzemilena vegada, es posà a tossir per fer-li notar la presència.

Igualment, no se'n sortí. I ella feu un bot fins el trespol i més amunt i tot si hagués pogut.

-Un dia em mataràs de l'ensurt!

I ell s'encongí d'espatlles, fent posat d'entremaliat i una mica divertit.

-Què estàs sola? - li preguntà.

-Doncs sí. Per una estona.

-Ah. I ja has sopat?

-No. És que no tinc gana. Vaja, com sempre.

-Avui no toca truita?

-No tinc ous. Però tinc llom, pa i vi.

Silenci.

De cop, a ella se li il·luminà la mirada, havia caçat una idea al vol.

-Vols fer un pícnic d'hivern?

-I això que és?

-La veritat és que m'ho acabo d'inventar, però ara mateix t'ho explico: Faig dos entrepans de llom amb formatge, embolico l'ampolla de vi com a les pelis (la veritat és que utilitzaré la bossa que em donen a la llibreria, però val igual) i ens anem a passejar pels carrers.

-Però no fa molt fred per tu?

-Per això és un pícnic d'hivern!!! - li digué amb un somriure d'orella a orella.

-El que vós vulgui princesa. Però ... I què farem si algú em veu?

-No pateixis pas! amb el meu anorac, gorro, bufanda i guants seràs igualet a qualsevol!!!

:)

Avui ha sigut un bon dia. No sé si tu ho veus també així. Però jo sí. 

M'ha agradat. M'has agradat. 

Bé, gairebé en tots els moments... :)

Hem fet un bon equip no?

M'encanta escriure "em" amb "h". Li canvia tot el significat!

Et regalo un personatge 2.

El Ricderiure ens proposa que ens regalem personatges i que coi!!!! SOM-HI TOTS!!!!

D' "El Mejicano" del Ricderiure a "El Mag"



Com que tampoc tenia cap pressa sinó tot el contrari m'he quedat una bona estona escoltant-lo i fumant tranquil·lament. La tarda ha passat volant i la foscor de la nit ens ha atrapat per sorpresa. Quan l'he vist que es posava a recollir m'hi he atansat per saludar-lo i felicitar-lo per tant de talent.
-Si encara en vol una miqueta més em pot acompanyar al Cafè Blau, tocaré unes 4 o 5 cançons, i si vol sopar alguna cosa, allà fan els entrepans de llom amb foie gras més bons que mai hagi tastat.
He acceptat la seva invitació encantat i ens hem encaminat al Cafè Blau. Només arribar ens han demanat silenci doncs encara estava actuant El Mag: ulls ametllats, mirada enigmàtica i profunda, cabell engominat marcant punxes en direcció al cel, samarreta amb coll de punxa de color negre, camisa negra descordada i ampla, pantalons cenyits i estripats, molt estrets, i el toc de color: m'he quedat amb el dubte de si portava mitges vermelles sota els pantalons o senzillament era un tros de mitja cosit sota el descosit del genoll.
Just quan anàvem cap a una tauleta a seure, ell demanava un voluntari entre el públic, i el focus m'ha encegat de mala manera, per desgràcia meva he aixecat el braç per fer-me ombra i evitar-me així entrebancar-me o xocar amb algú o algun objecte, però ell ha interpretat que m'oferia a pujar a l'escenari i aquí és quan ha començat l'embolic en què he acabat immiscit. .

M'encanta quan em dono de morros amb bons moments: Xats amb la Mònica o amb la Maria que em treuen la rialla; trobades d'escala amb la meva veïna preciosa i el seu company de pis de quatre potes; vídeos genials fets d'amor, il·lusió i esforç; visites inesperades a la feina només per venir-me a veure; sopars informals acompanyats de bon vi i conversa; que el banquer em vegi ballant mentre m'espero que m'actualitzi la llibreta i  em busqui el títol de la cançó que sona amb una aplicació del seu mòbil; entrar a una enoteca a comprar una ampolla i sortir-ne amb dues i un somriure d'orella a orella; ser tractada per una desconeguda no solament com una persona sinó com una amiga. 

Hi ha moments que no tenen preu. I tots els que em deixo. I tots els què em guardo per mi. Ja ja ja! 

Gràcies a tots!

p.d. Per cert, la cançó que sonava al banc era de Los Limones. Gran grup.

BON DISSABTE GENT MACA!!!