-Com trona...
-M'encanta que troni.
-Sí oi? - sa mare li atropella les paraules amb un somriure. A les dues els hi agraden els llamps i els trons.
Es recolzen a la barana contemplant el cel.
La veïna de sota també surt al terrat.
-Està tronant molt.
-Sí. Però m'agrada.
-Espero que no troni al tros. (Sempre pensa en ella. :) )
És tempesta de pedra.
-Coi nena! - diuen mare i filla.
-Què??
-I com ho saps?
-Pel volum, el color, l'altura que tenen....
Em meravella la meva veïna... És la llesta de la seva família, no n'hi ha cap dubte.
3 comentaris:
A mi també m'agrada que troni... La pedra sap més greu perquè acostuma a fer mal...
M'agraden els trons. Ara, els llamps ja em fan més respecte. :(
Una veïna llesta, segur que ho encerta més que els meteoròlegs de la televisió. ;)
Una veïna que em trucà per avisar-me que una hora després tronaria per Barcelona.
Publica un comentari a l'entrada