-Perdoni! S'agafa aquí el 38?
-Sí.
-Tinc una entrevista de feina.
L'home se la va mirar aixecant les seies. Era evident que estava sorprès pel comentari.
La dona se'l tornà a mirar inquisitivament.
-Ah! molt bé. Que hi  hagi sort - va dir per ser educat i esperant que la dona el deixés de mirar.
-Esperem-ho! És en una autoescola.
-...
-Vull que m'ensenyin a conduir.
-Aleshores va a apuntar-se, no a demanar feina.
-Oh! no! no tinc pas diners per apuntar-me! Dominar l'escombra em va deixar escurada! Ara ja la domino, però tema cotxe... vaig justeta. Miri, ai perdoni! no l'estaré pas molestant? és  que es veu tan simpàtic vostè i jo estic tan nerviosa!
-Home... el meu autobús està a punt d'arribar...
La dona, com si no l'hagués sentit:
-Abans, em dedicava a fer prínceps. Prínceps d'etiqueta eps! Però els ingredients eren caríssims! no s'ho imagina vostè! i l'última vegada em va ser un trasbals. M'havia sortit un príncep preciós i quan ja pensava que tenia una venta segura, la clienta em pregunta: "y pa que sirve?" i mira, no m'esperava una pregunta com aquesta! abans totes les dones somiaven amb prínceps! era la primera vegada que algú em preguntava un cosa com aquesta! em vaig posar tan nerviosa que  no vaig saber que contestar-li i li vaig dir el primer que se'm va passar pel cap amb careta pena: "pa adorno". I ella em va contestar amb indiferència: "ah! pues me quedo con el que ya tengo que haze mas cosas".


L'home se la mirava estupefacte. De tant en tant anava mirant al seu entorn com buscant una càmera oculta.
Com que no en veia cap, li preguntà amb curiositat:
-I que en va fer del príncep?
-Oh! el vaig equipar amb motxilla, cantimplora, gorra i  bordó i li vaig dir: "fillet, t'hauràs de buscar la teva pròpia princesa" i el vaig encaminar carrer amunt. Què havia de fer amb ell sinó?


No n'he tornat a fer mai més cap. De príncep, vull dir. Ho vaig passar massa malament. I l'escombra, ... miri, quan l'agafava em feia veure massa, tothom em mirava i, a mi, mai m'ha agradat cridar l'atenció. Només m'atrevia a volar de nit, anant a comprar a altes hores de la matinada, passant fred i amb la morrinya que acompanya aquelles hores!! als supermercats de 24 hores, però cada dia n'hi han menys. És per això que vaig decidir que m'havia de treure el carnet de cotxe. Sí. I clar, pensant pensant, si busco feina a una autoescola potser acabo caient bé als companys i em regalen unes pràctiques, no? vostè que creu?

-I ja porta un currículum?
-Curriquè?
-Un full on hi digui tot el què ha fet fins ara, on i què ha estudiat, on ha treballat, quines feines es veu capaç de fer, etc.
-Doncs no. No hi havia caigut amb això. Però parlant la gent s'entén! els convenceré de la meva vàlua. Bé, això espero! He preparat una frase. La vol sentir? Es que si no m'ho preparo abans, la improvització m'és fatal!
-A veure.
-"Posi'm a prova 15 dies. Amb 15 dies en tindrà prou per quedar convençut que ensenyar-me és una inversió a gran interès. No quedarà decebut de mi, li prometo." Dubtava entre "gran interès" i "interès altíssim" però bé, crec que ho diré així com li he dit.
En aquell moment, un autobús es parà davant el seu banquet i l'home féu un bot amb inesperada energia. Ella, seguint el seu discurs, encara li deia: -Creu que tinc possibilitats?
I ell, amb un peu ja sobre el primer esglaó es girà i amb un gran somriure li digué:
-Jo la contractaria senyora!
I  ella es tranquil·litzà de cop.
-Gràcies!
Però ell ja estava molt lluny per haver-la sentit.

-La culpa va ser de qui no va llençar l'aigua de la galleda després de fregar.
No va ser meva.
Si la galleda no hagués estat plena res hagués passat.
Per tant, no va ser culpa meva.
No.
Començo a pensar que les circumstàncies són importantíssimes pel que fa a la direcció que prenen els successos!
Si hagués tingut un pastís a la mà, li hagués tirat a la cara.
Si hagués tingut un bat de beisbol li hagués donat la pallissa de la seva vida.
Si hagués tingut una arma, li  hagués disparat al mig del front.
Us explico això perquè comprengueu com em va posar de cabrejada.
I de fet només li vaig tirar una galleda d'aigua bruta per sobre!!!
Senyors!! és que em va dir puta!!!

Des de l'altre cantó de la sala es va sentir una veu greu i forta:
-Per l'amor de Déu, que no et vaig dir "Que puta que ets! et vaig dir Que astuta que ets!!!"  però com que cada dia estàs més sorda!!!

pd. No sé jo si va ser gaire bona idea que el dia del judici em defensés jo mateixa.
No va ser culpa meva.
Si no m'haguessin preguntat si em volia defensar a mi mateixa mai se m'hauria acudit de fer-ho!
Clar que si els meus pares no m'haguéssin pagat la carrera de dret mai m'ho haguessin proposat.
La culpa és dels meus pares.


:)

AVUI NO CABO A LA PELL!!

Si ho pogués escriure més gran ho faria!

A mitja tarda ja tenia pensat el què us escriuria:

"Avui em beuré el millor que trobi per casa a la teva salut!"

i just a l'hora de plegar, em dius:

-Què? anem a fer una cerveseta i un entrepà?

i he pensat, mare meva!!!! que fantàstica que ets!

:)

Avui estic alegre i tinc ganes de saltar!!! així que:

SALTEU AMB MI!!!!!!!!!

De la feina a casa i de casa a la feina. Feia poc que m'havia mudat aquí i les relacions mai han sigut el meu fort. Per això, m'estranyà moltíssim quan a l'entrar a casa algú havia tirat per sota la porta un sobre vermell. 

Estranyada el vaig agafar i obrir amb curiositat. Uns veïns havien organitzat una reunió o una trobada... Problemes?? Maldecaps??? Uffffffffffff! PERÒ... NOOOOOOOO!!! 

És la convocatòria d'una CELEBRACIÓ!!! I només veure-la queda tan clar que l'estan organitzant amb il·lusió i ganes!!!

Els veïns fan un reclam en massa per celebrar la desena edició de les Històries Veïnals, obert a tots els que hi han participat alguna vegada escrivint-les o llegint-les i/o ja esperen participar-hi en la onzena! :)

Que sí!!! QUE SÍ!!!!! QUE S'HI HA D'ANAR!!!! I PASSAR-HO BÉ!!!
Així que apunteu-vos abans del 31 de març al mail:
        

        

         soparveinal@gmail.com

i reserveu-vos el 14 d'abril a partir de les 7 de la tarda en endavant per passar una gran estona entranyable.

Ho organitzen amb carinyo i ganes:

Carina

Veí de Dalt

Joana

Robertinhos

Srta. Tiquismiquis

Glòria

La RaTeta Miquey

Gerònima

i tu si ho vols!!   :)

L'aire gelat i el vent intens tallaven la respiració. No era molt tard però la foscor del capvespre ens va sorprendre de sobte i en el lloc més intempestiu, aportant la fonologia comuna del paisatge boscós nocturn. Estàvem intentant seguir una ruta en cotxe fins que ens vam acabar perdent pels camins. No és que el meu vehicle sigui un 4x4 però sempre ens ha agradat fer-lo servir com a tal i el camí on ara ens trobàvem, pedregós i estret com pocs he vist a la vida, ens havia acabat conduint a un accés restringit. Malgrat que la inquietud i el malestar s'havia apoderat de la meva ànima "vam" decidir baixar del cotxe i fer un cop d'ull, a peu, per descobrir on havíem anat a parar. Davant nostre s'hi veien unes cases o habitacles sense taulada, ni portes, ni finestres. Aquestes tenien per davant una esplanada que donava al què semblava un rierol de cabal considerable. El meu home es va allunyar de mi per llegir els cartells que hi havia davant les cadenes que ens havien prohibit avançar amb el cotxe; i  jo, em vaig acostar a tocar de l'aigua. Cert és que anava sense les meves ulleres i amb els ulls cansats de tot el dia, però, creieu-me si us dic, que a uns quants metres d'on jo estava hi havia un nen dins l'aigua taral·larejant una cançó. Al veure'l sol no vaig poder estar-me'n de cridar-lo i preguntar-li si no tenia fred. Ell em semblà que em sentia i que em mirava, però malgrat això, no em contestà. Aquell paisatge ja m'esfereïa per si sol i amb la figura del crio aconseguia acollonir-me de veritat. Davant el seu silenci no vaig tenir altra que caminar per la riba per tal d'acostar-me a la criatura. Ell, no semblà immutar-se ni per l'ansietat de la meva veu ni pels meus intents d'arribar on estava. Jo no veia ningú amb qui el nen hagués pogut anar acompanyat i no volent-lo deixar més sol del que ja em semblava que estava, em vaig decidir a travessar el riu passant en compte per les pedres que el revestien. Just quan estava per la meitat de la distància que ens separava vaig sentir el meu home que em cridava esfereït: "-Què coi fas??" em vaig girar cap a ell per contestar-li i quan vaig tornar a dirigir la mirada al lloc on feia uns segons hi havia el nen, aquest últim ja no hi era.
-Però estava aquí mateix! - vaig cridar-li mentre amb la mirava buscava el nen cada vegada amb més preocupació.
En aquells moments sentia que no podia marxar d'aquell lloc fins a trobar-lo. Mai em perdonaria abandonar un xiquet en un lloc tan feréstec com aquell.
-Gerònima! és impossible que hagis vist un nen dins l'aigua! mira! - i m'ensenyà el cartell on explicava que aquella aigua era destinada a consum humà i que estava totalment prohibit el bany.

Després d'un quart d'hora de recerca infructuosa, vam tornar al cotxe per reprendre la marxa.
Aquell paratge aconseguí provocar-me autèntic feredat.

Un dia vaig sentir que pots viure sense el què desitges 

però no sense el què necessites per ser feliç. 

Per tant, potser de vegades creiem que necessitem 

i en comptes d'això només és que desitgem. 

Sigui el què sigui, ningú pot decidir per un altre 

allò que necessita per ser feliç.

Queda dit aquí.

"Yo la amaba.

¡Dios mío! ¡Cómo me doy cuenta de toda la tristeza y sarcasmo que se encierran en estas tres palabras! Puedo lanzar un suspiro sobre mi lúgubre confesión como la más emotiva mujer que lea estas líneas y que me compadezca. Puedo reírme con la misma acritud con que el más duro de los hombres la alejaría de sí con desprecio. ¡La amaba! Sentid conmigo o despreciadme, lo confieso con la misma resolución inconmovible del que posee una verdad." Pàgina 47.



"Estas palabras, y la duda que acababa de manifestar acerca del estado de las facultades mentales de la persona que escribió la carta, me sugirieron una idea, realmente horripilante, que no me atrevía a expresar ni continuar pensando en ella. Hasta empecé a dudar del equilibrio de mis propias facultades y tuve miedo de que estuvieran en peligro de flaquearme. Aquello parecía una monomanía, relacionar cualquier suceso extraño, cualquier palabra sorprendente, con la misma fuente oculta y con la misma influencia siniestra. Esta vez decidí, por proteger mi valor y mi razón, no admitir como cierta ninguna idea que no estuviese probada por hechos concretos y rechazar terminantemente todo aquello que me llevara al terreno de las suposiciones." Pàgina 58.


"Me dirigió una mirada rápida, y por vez primera desde que la había conocido tomó la iniciativa de apoyarse en mi brazo. De ninguna otra forma  hubiese demostrado con mayor delicadeza hasta qué punto comprendía la forma en que se me había concedido este permiso, y me demostraba su simpatúia, no desde una posición superior, sino como una amiga. No me había hecho efecto la insolente carta del hombre, pero me llegó al alma la dulce comprensión de la mujer." Pàgina 78.


"Se adelantó a saludarme con la naturalidad de otros tiempos, y me alargó su mano con la inocencia y franca alegría de días más felicies. Pero sus dedos fríos que temblaron sobre les míos, sus mejillas pálidas encendidas con una mancha febril y la sonrisa apagada que sus labios trataban de esobzar y que se desvanceció bajo mi mirada, me dijeron a costa de qué sacrificios había logrado mantener su compostura. Si mi corazón hubiera podido amarla más aún, lo hubiese hecho en aquel instante como nunca." Pàgina 84.


"Tenía una naturaleza apasionada, vehemente y sensible, mujeres como ella se encuentran una entre diez mil en estos tiempos triviales y superficiales. La conocía desde su niñez, la había visto afrontar, mientras crecía, más de una penosa crisis familiar, y mi larga experiencia me hizo dar importancia a sus vacilaciones en las circunstancias que acabo de describir como no se las hubiera dado a las de ninguna otra mujer en caso semejante. No veía causa alguna para que dudase o se preocupase y, sin embargo, consiguió transmitirme sus dudas y preocupaciones." Pàgina 95.