I ACTUALITZA QUE FA FORT!

Aprofitant aquesta època en què em costa menys que abans llegir, he pensat en publicar avui aquest post amb el primer llibre llegit el 2017 i anar-lo actualitzant a mesura que en llegeixo de nous. La idea tampoc és fer una referència de les novel·la però sí que em ve de gust deixar un comentari de l'empremta que m'ha deixat cadascuna d'elles.



1) SALVATGE, DE CHERYL STRAYED 

Aquest, m'ha tocat molt. Per dos motius principals, un que no el vull comentar aquí i que fàcilment qui el llegeixi i em conegui ho entendria però que potser per massa personal no em ve de gust explicar. L'altre és relacionat amb les circumstàncies en què el vaig comprar. No sabia molt bé de què anava quan el vaig triar, em va atreure la portada i el que en vaig llegir darrera i per impuls me'l vaig fer meu. El vaig deixar a la meva tieta sense haver-lo llegit abans i durant molt temps m'he penedit, ella com la mare de la prota estava malalta i jo li vaig passar aquest llibre pensant que les hores de l'hospital se li farien més ràpides. A més a més, també he de dir que he vist la pel·lícula basada en la novel·la abans de llegir-la però que aquest fet no ha aconseguit ni molt menys treure interès a la lectura. És un llibre molt fàcil de llegir, com una cervesa fresca un dia de sol i crec que aconsegueix que l'amor a la vida i a la senzillesa arreli en tots els cors lectors. Us la recomano rotundament.





2) MOSSÈN TRONXO, DE JOSEP MARIA BALLARÍN

Me'l van regalar perquè l'autor també era de la Quinta del Biberó com el meu avi, i el nom va sortir en una sobretaula.
Primer em va costar una mica entrar-hi, no pas per l'argument, que és entretingut i et treu la rialla moltes vegades, sinó per la gran quantitat d'expressions i vocabulari que no coneixia però que amb una mica de voluntat s'acaba fent entenedor. A mi, m'ha agradat, potser perquè a la vida també he conegut varis mossens com el Tronxo: proper, senzill, humil, dels que no se situen per sobre els altres sinó a la mateixa altura i d'aquesta manera també et fa sentir, als de més amunt, més a prop.







3) DOS MUJERES EN PRAGA, DE JUAN JOSÉ MILLÁS
Jo l'he trobat genial. Difícil d'explicar l'argument. Tota la novel·la se centra en quatre personatges que interactuen teixint la història. Qui diu que els personatges hagin de ser totalment creïbles i terrestres mentre l'obra aconsegueixi fer pensar i reflexionar?

4) COM ESCRIC. LES REGLES DEL JOC, DE ANDREU MARTÍN

Me'l van reglar i van encertar de ple. L'he trobat molt útil i interessant. I molt amè. Ha sigut un gust de lectura.

5) PLENILUNIO, DE ANTONIO MUÑOZ MOLINA

El vaig agafar al vol. Literalment. Estava asseguda a una taula llarga, celebràvem l'aniversari de la S. i la E. li havia comprat com 4 o 5 llibres. Sé que E. té molt bon criteri per les lectures i que quan diu que una novel·la és bona, no falla. Així, que quan em van passar els llibres pels dits em vaig quedar amb aquest a la mà i com que S. va dir que era impossible que se'ls llegís tots de cops, li vaig "xorissà". :)

Ufffff!! el recomano a tothom. Sé que últimament gaudeixo de tot el què llegeixo però la facilitat de l'autor per transmetre i apropar els pensaments i l'ànima de les persones em va deixar bocabadada. Ja m'agradaria a mi saber transmetre tant! Sé que he de tornar el llibre i em fa tristesa. Sí, definitivament: LLEGIU-LO! DONEU-VOS EL GUST! :)
p.d.  Es tracta d'una novel·la negra, però no només és una novel·la negra. S'enfoca en el crim i en la naturalesa de l'assassí però també aprofundeix en altres temes com en la responsabilitat d'un mateix a permetre's la felicitat.

6) PATAS ARRIBA, DE ROSARIO VILA

És una novel·la divertida i àgil. Amb diàlegs sorprenents i amb boniques reflexions sobre la vida. Personalment la trama m'ha fet reflexionar bastant sobre el què fem amb el què sentim i sobre la moralitat d'aquests actes (malgrat que això de moralitat ja em comença a venir gran perquè cada vegada crec menys ens els conceptes de bé i mal). Malgrat tot, aquest llibre m'ha permès veure amb una perspectiva diferent certs moments de la meva vida i per tant, reflexionar i créixer.

7) SUEÑO, DE HARUKI MURAKAMI amb il·lustracions DE KAT MENSCHIK

És un conte curt, protagonitzat per una dona. Començo així perquè he llegit que no és una de les seves noves novel·les sinó un conte que va escriure fa uns quants anys. I es veu també, que en les novel·les de Murakami, és rar que les dones en siguin les protagonistes. Sigui com sigui, el conte atrapa de principi a fi. L'he començat i acabat el mateix dia, però tampoc descarto rellegir-lo. L'edició que tinc a les mans és preciosa: M'agrada la mida i el color de les tapes, un blau marí que és un dels tres colors utilitzats per les il·lustracions juntament amb el color plata i el blanc. M'agrada que els extrems del llibre siguin circulars. M'agrada la quantitat de blanc que hi ha als marges del text. També m'agrada que "Haruki Murakami i Kat Menschik" estiguin a la mateixa línia a la portada, donant la mateixa importància a text i dibuixos. M'agrada l'estil oníric dels dibuixos, que va molt d'acord amb el text i també m'agrada que ocupin tota la plana. I per últim m'encanta que un llibre per adults estigui acompanyat de dibuixos, perquè de vegades sembla que el "dibuix" sigui infantil i no un art com jo el considero que no entén d'edats. 

8) LA BIBLIOTECA SECRETA, DE HARUKI MURAKAMI 
amb il·lustracions DE KAT MENSCHIK


L'he llegit en menys d'una hora. 
 El final m'ha deixat bastant de pasta de moniato. Però la lectura entra com un espagueti: el xucles amb deliri al principi i no deixes de xuclar fins que arribes al final. 







9) ASALTO A LAS PANADERÍAS, DE HARUKI MURAKAMI 
amb il·lustracions DE KAT MENSCHIK

M'ha encantat l'argument. Com també els recursos literaris emprats. Els personatges tenen molt encant i tanques el llibre amb la sensació/seguretat que s'ha fet el què s'havia de fer.  :)

10) DIBUIX A LES FOSQUES, DE JAUME BENAVENTE

Amb els llibres em passa com amb les pel·lícules, m'ha de caure bé el o la protagonista perquè m'enganxi. Al principi del llibre, això em va costar. La Marja és una dona molt seria. També crec que li agrada poc parlar dels seus sentiments i això la fa actuar bastant distant amb la gent que l'envolta. La trama del llibre és molt interessant i va avançant de forma molt àgil. He gaudit molt llegint però al mateix temps m'hagués agradat que la prota s'hagués obert una mica més. Malgrat tot, com més pàgines llegia més fàcil se'm feia anar-la coneixent i entenent. I a més a més, cal afegir que la mateixa Marja ja va protagonitzar una altra novel·la anterior. Potser, quan llegeixi la primera, entendré moltes més coses del seu caràcter. Així que sí, recomano la lectura i espero poder llegir aviat la que la precedeix. 

100 RELATS CONJUNTS: SOIR BLEU DE HOPPER

Va sortir de casa decidit a agafar el millor lloc. Era tan d'hora que segur que ningú més li faria la competència. I així va ser. Se sentia orgullós i feliç. Esperançat. Va col·locar-se en situació i va esperar pacient que arribessin els primers encuriosits. Sabia que era bo fent mim, però al cap d'unes hores la maleta negra que sempre l'acompanyava encara era buida. "No passa res, no és preocupant, la crisi i el fred fan que sigui mala època" va pensar, però quan l'Spider-man li va passar per davant i somrigué sorneguerament veient-li la maleta buida es va posar vermell de fúria. Tothom sabia que l'Spider-man era un dels preferits. D'acord, era un ballarí excepcional, però coi! ell també era molt bo!! A les tres de la tarda la rambla estava buida, no passava ningú, i ell estava fregit de son i desanimat. Haver-se llevant tan d'hora li estava passant factura i els pocs beneficis que havia tingut li evaporaven la moral. Va pensar en fer una migdiadeta de deu minuts en el banc de darrera seu i va caure en un son profund que li va durar dues hores. Es va despertar sobresaltat amb una brisa freda que li travessava l'espinada i amb un cel que semblava molt més tard del que era en realitat. De sobte, però, veié que al seus peus reposava una bossa de plàstic plena de monedes. La bossa ni tan sols era seva, però estava clar que les monedes li havien tirat a ell. Va quedar tan sorprès que es va asseure al banc i va contar els diners: "54,68 euros! Per l'amor de Déu!" Es va posar contentíssim i va decidir entrar al restaurant pijo de davant a menjar el plat que més ràbia li fes. Per avui havia acabat. Es va asseure en una taula de fusta de roure preciosa i estava pletòric quan aparegueren dos xafarders a increpar-lo. Tan content que estava i només van faltar quatre preguntes per fer-lo adonar del seu error. Es va aixecar d'una revolada i va demanar a la guapa cambrera que li preparessin el que havia demanat per emportar. Va sortir disparat del restaurant perquè tenia por de no trobar-lo i quan per fi el va veure encara treballant se li va plantar al davant. L'Spider-man va quedar astorat. -Té! això és per tu! Segur que avui t'ho has guanyat molt més que jo. -No necessito res de tu. -Va! deixa-ho estar! estem al mateix vaixell! i si no ho vols acceptar de mi, accepta-ho en nom de l'art. Està calent encara i té una pinta d'ous. Li va deixar la bossa al terra. També és cert que li va costar una mica deixar-la perquè no sabia molt bé si acabaria a la basura o bé l'acabaria acceptant i menjant-se-la. Quan ja s'havia allunyat uns metres va sentir que el cridaven. -Ei! Pallasso! Pallassooooo!! Es va girar una mica confós. -Si t'esperes ... que desi les coses ... et convido a casa i ens ho cruspim els dos. Tinc unes llaunes de cervesa per amanir-ho també. No són gaire bones però sempre baixen millor que l'aigua. El nostre pallasso va somriure, va moure el cap i se li va tornar a acostar.

Vaig descobrir aquesta cançó a l'estiu. A la terrassa del restaurant. Era última hora i hi havia una taula amb 4 bascos. Més grans que jo. Parlaven fort i reien molt. Però no m'importava. Em van caure bé de seguida. Un d'ells no cridava l'atenció, no parlava alt ni gesticulava, ni res d'això, però va venir a la barra i uauuuu!!! quins ulls, dels que fan por de tan bonics perquè t'hi perdries dins. Em conec. No sé si mirava a totes les dones com em mirava a mi però em feia posar molt nerviosa. El que parlava més alt ens va demanar que poséssim aquesta cançó. Em va encantar de seguida. Ens demanava que li poséssim sense parar. I jo encantada de la vida. La jefa no tant i com que ja era l'hora de plegar i no feien intenció de moure's vam començar a recollir cadires i taules. El dels ullassos em va venir a ajudar de seguida i jo ja em vaig posar nerviosa. El tenia massa a prop. I una cosa és que m'agradés mirar-lo, però l'altre que deixés que ell em mirés a mi. Jo també en sé de posar distància i puc ser molt contundent a vegades. Li vaig deixar ben clar amb la veu, les paraules i el to que no volia que m'ajudés i ell es va apartar. Al cap d'una estona em va dir adéu des de lluny i amb timidesa. Amb els dies vaig oblidar aquells ulls però només ha calgut tornar a escoltar la cançó per tornar-los a veure. Segurament si tornés a viure la mateixa situació actuaria exactament igual, però reconec que va ser la por, la por a un desconegut i la por a mi mateixa el que em va fer ser tan brusca.

Ara estic contenta. Estic contenta perquè acabo d'acabar la lectura d'un llibre que m'ha encantat. M'ha enganxat un munt i ho enyorava. Enyorava la sensació de no voler-lo deixar per res. D'emportar-te'l agafat de la mà per tot arreu. Perquè saps que si tens un segon, en llegiràs un fragment. Ja no recordava aquesta sensació, de petita llegia moltíssim, però hi va haver un dia que la màgia va desaparèixer, ja no m'enganxava a enlloc. I avui, (crec que el llibre el vaig començar abans-d'ahir) de seguida al sentir-la, al ser conscient que estava enganxadíssima, he pensat que deu ser la mateixa sensació que tenen els peques quan estan jugant amb jocs d'ordinador, o plays o coses per l'estil. I també he pensat que aquests jocs estan creats expressament per atrapar-te, per enganxar-te; i que un llibre pugui tenir el mateix efecte, trobo que és espectacular.

Avui em venia de gust explicar-vos que aquest matí he agafat la bici (la meva no, que no en tinc, la d'un altre) i sortir a donar una volta amb ella. Això també podria semblar super normal, gens digne de ser explicat, un fet vulgar, comú, però RES MÉS LLUNY!! Perquè era la primera vegada que agafava una bici en ciutat i que agafava una bici en l'edat adulta, doncs... podria contar les vegades amb les dues mans. I primer m'ha passat com amb el cotxe (he tingut que superar una fòbia per conduir, dic fòbia, perquè no li puc dir trauma, sembla que si utilitzes la paraula trauma ha d'haver-hi un fet traumàtic darrera, un accident o jo que sé, però no, en el meu cas tenia pànic de conduir sense ser-ne molt conscient del motiu; ara ja no és pànic, és por i prou, o potser respecte a aquestes altures i depenent del dia) m'he decidit quan encara portava el pijama, després de dutxar-me ja no ho tenia tant clar, al cap d'una estona m'he tornat a envalentir, i quan ja era al garatge davant la bici m'ha tornat a venir la cagarel·la. Tot i així, he baixat el seient tant com he pogut i he començat a fer voltes en cercle al voltant del meu cotxe. I quan ja estava a punt de tornar a pujar a casa perquè no ho veia gens clar (la ment fa en mi meravelles; i sí, és ironia), la Gerònima valenta ha dit a la Gerònima poruga "-D'acord! d'acord!! doncs la trauràs a passejar! agafada pel manillar, tu caminaràs al seu costat, això sí que ho pots fer oi?" I sí, ha resultat que s'han posat d'acord i a l'instant la respiració se m'ha tornat a calmar. I he fet això, però a la mínima que ho he vist clar he pujat sobre la bici i ha sigut increïble! potser és cert que molts moments anava sobre la vorera, que ja sé que no s'hi pot anar, però anava molt a poquet a poquet i, a més a més, quan no ho veia clar feia un saltiró i tornava a anar a peu al seu costat i després de l'obstacle que m'havia fet baixar de la bici altre cop amunt. I així, malgrat que he triat un dia ennuvolat, grisot i una mica plujós ha sigut un diumenge lluminós! :)

p.d. Escrivint em dóno compte de com parlo de malament: no dic cagarel·la sinó cagalera, que es veu que és incorrecte. I tampoc dic seient sinó sillint que tampoc és correcte. I a casa meva també diem envalentonar, que curiosament tampoc ho he trobat al diccionari. Mil milions de llamps i trons!!! :D

I al final avui hem penjat la cortina al menjador, o les cortines millor dit, perquè en vam comprar 3. Pot semblar una cosa insignificant però a casa meva no n'hi ha hagut mai de cortina al menjador i fa una bona pila d'anys que hi visc. Jo crec que tot es basava en una falta d'imaginació: no aconseguia trobar la cortina dins el meu cervell que conjuntés amb mi i amb el menjador. No concebia cortina. I com que no era essencial, no n'hi vaig posar. Tampoc és que en aproximadament 10 anys no ho intentés més cops o que algun dia no acabés fullejant catàlegs o anant a veure botigues en busca d'una cortina perfecta per casa, però no la vaig trobar. I com que no compro a desgrat, no en vaig comprar cap. I ara mateix, no sé com va anar la cosa, no sé com va ser que sortíssim a la caça de la cortina, però ho vam fer amb il·lusió i amb decisió i la vaig trobar de seguida, em va agradar, tenia tot el que ahir jo volia (blanca, no molt gruixuda, de tacte suau, amb forats a la part de dalt com les de la dutxa) i va ser facilíssim. Avui ha vingut el meu pare a ajudar-nos a col·locar el pal i els agafadors, a fer els forats i tota la pesca, i ara, penjades, fan un goig espaterrant. La casa sembla més Casa. "Hogar" que es diria en castellà. I no entenc com he tardat tant en posar-la. Potser és que tot té un moment a la vida. I aquesta reflexió em fa sentir bé.

Té calor i es treu el jersei costosament. Ahir la van convidar a una classe de bodynoséquè i avui està baldada. A qui se li acut si no és carn de gimnàs començar amb una classe frenètica de peses??? Doncs a ella! que sempre es deixa convèncer perquè en realitat l'objctiu no és el gimnàs, ni fer musculitus (que també en vol fer una micona) sinó passar una estona amb ella. I li diu que sí i avui li fa mal tot. I tot és tot eh!! Respira profundament. Pensaments positius: "això d'avui passarà en uns dies", es diu. I s'autoabraça (per autoamor i per fer-se cruixir l'esquena, que li convé). L'episodi illenc es va acabar. Valoració positiva. Va aconseguir donar la volta a la situació (s'olora que potser també amb ajuda externa, però una cosa no treu l'altre i encara que pensi que potser algú va parlar-li a la jefa bé d'ella el treball que ella va fer per ben resoldre la situació no té preu) i n'està molt satisfeta de tot plegat. Que el que no et mata et fa més fort homes i dones! i potser és veritat i tot! :)