L'aire gelat i el vent intens tallaven la respiració. No era molt tard però la foscor del capvespre ens va sorprendre de sobte i en el lloc més intempestiu, aportant la fonologia comuna del paisatge boscós nocturn. Estàvem intentant seguir una ruta en cotxe fins que ens vam acabar perdent pels camins. No és que el meu vehicle sigui un 4x4 però sempre ens ha agradat fer-lo servir com a tal i el camí on ara ens trobàvem, pedregós i estret com pocs he vist a la vida, ens havia acabat conduint a un accés restringit. Malgrat que la inquietud i el malestar s'havia apoderat de la meva ànima "vam" decidir baixar del cotxe i fer un cop d'ull, a peu, per descobrir on havíem anat a parar. Davant nostre s'hi veien unes cases o habitacles sense taulada, ni portes, ni finestres. Aquestes tenien per davant una esplanada que donava al què semblava un rierol de cabal considerable. El meu home es va allunyar de mi per llegir els cartells que hi havia davant les cadenes que ens havien prohibit avançar amb el cotxe; i  jo, em vaig acostar a tocar de l'aigua. Cert és que anava sense les meves ulleres i amb els ulls cansats de tot el dia, però, creieu-me si us dic, que a uns quants metres d'on jo estava hi havia un nen dins l'aigua taral·larejant una cançó. Al veure'l sol no vaig poder estar-me'n de cridar-lo i preguntar-li si no tenia fred. Ell em semblà que em sentia i que em mirava, però malgrat això, no em contestà. Aquell paisatge ja m'esfereïa per si sol i amb la figura del crio aconseguia acollonir-me de veritat. Davant el seu silenci no vaig tenir altra que caminar per la riba per tal d'acostar-me a la criatura. Ell, no semblà immutar-se ni per l'ansietat de la meva veu ni pels meus intents d'arribar on estava. Jo no veia ningú amb qui el nen hagués pogut anar acompanyat i no volent-lo deixar més sol del que ja em semblava que estava, em vaig decidir a travessar el riu passant en compte per les pedres que el revestien. Just quan estava per la meitat de la distància que ens separava vaig sentir el meu home que em cridava esfereït: "-Què coi fas??" em vaig girar cap a ell per contestar-li i quan vaig tornar a dirigir la mirada al lloc on feia uns segons hi havia el nen, aquest últim ja no hi era.
-Però estava aquí mateix! - vaig cridar-li mentre amb la mirava buscava el nen cada vegada amb més preocupació.
En aquells moments sentia que no podia marxar d'aquell lloc fins a trobar-lo. Mai em perdonaria abandonar un xiquet en un lloc tan feréstec com aquell.
-Gerònima! és impossible que hagis vist un nen dins l'aigua! mira! - i m'ensenyà el cartell on explicava que aquella aigua era destinada a consum humà i que estava totalment prohibit el bany.

Després d'un quart d'hora de recerca infructuosa, vam tornar al cotxe per reprendre la marxa.
Aquell paratge aconseguí provocar-me autèntic feredat.