divendres, 17 de febrer de 2012

L'aire gelat i el vent intens tallaven la respiració. No era molt tard però la foscor del capvespre ens va sorprendre de sobte i en el lloc més intempestiu, aportant la fonologia comuna del paisatge boscós nocturn. Estàvem intentant seguir una ruta en cotxe fins que ens vam acabar perdent pels camins. No és que el meu vehicle sigui un 4x4 però sempre ens ha agradat fer-lo servir com a tal i el camí on ara ens trobàvem, pedregós i estret com pocs he vist a la vida, ens havia acabat conduint a un accés restringit. Malgrat que la inquietud i el malestar s'havia apoderat de la meva ànima "vam" decidir baixar del cotxe i fer un cop d'ull, a peu, per descobrir on havíem anat a parar. Davant nostre s'hi veien unes cases o habitacles sense taulada, ni portes, ni finestres. Aquestes tenien per davant una esplanada que donava al què semblava un rierol de cabal considerable. El meu home es va allunyar de mi per llegir els cartells que hi havia davant les cadenes que ens havien prohibit avançar amb el cotxe; i  jo, em vaig acostar a tocar de l'aigua. Cert és que anava sense les meves ulleres i amb els ulls cansats de tot el dia, però, creieu-me si us dic, que a uns quants metres d'on jo estava hi havia un nen dins l'aigua taral·larejant una cançó. Al veure'l sol no vaig poder estar-me'n de cridar-lo i preguntar-li si no tenia fred. Ell em semblà que em sentia i que em mirava, però malgrat això, no em contestà. Aquell paisatge ja m'esfereïa per si sol i amb la figura del crio aconseguia acollonir-me de veritat. Davant el seu silenci no vaig tenir altra que caminar per la riba per tal d'acostar-me a la criatura. Ell, no semblà immutar-se ni per l'ansietat de la meva veu ni pels meus intents d'arribar on estava. Jo no veia ningú amb qui el nen hagués pogut anar acompanyat i no volent-lo deixar més sol del que ja em semblava que estava, em vaig decidir a travessar el riu passant en compte per les pedres que el revestien. Just quan estava per la meitat de la distància que ens separava vaig sentir el meu home que em cridava esfereït: "-Què coi fas??" em vaig girar cap a ell per contestar-li i quan vaig tornar a dirigir la mirada al lloc on feia uns segons hi havia el nen, aquest últim ja no hi era.
-Però estava aquí mateix! - vaig cridar-li mentre amb la mirava buscava el nen cada vegada amb més preocupació.
En aquells moments sentia que no podia marxar d'aquell lloc fins a trobar-lo. Mai em perdonaria abandonar un xiquet en un lloc tan feréstec com aquell.
-Gerònima! és impossible que hagis vist un nen dins l'aigua! mira! - i m'ensenyà el cartell on explicava que aquella aigua era destinada a consum humà i que estava totalment prohibit el bany.

Després d'un quart d'hora de recerca infructuosa, vam tornar al cotxe per reprendre la marxa.
Aquell paratge aconseguí provocar-me autèntic feredat.

10 comentaris:

Peix ha dit...

M'encanta! Arriba a fer por i tot...

Pilar ha dit...

Hi ha paisatges que un dia van ser abandonats...Però també hi ha indicis que no ho van ser del tot.
M'has recordat un somni que vaig tenir i m'ha agafat molt de fred.
Bon relat!

joan gasull ha dit...

Molt bon relat.....però un altre dia et poses les ulleres eh!!!! i no ens encongeixis el cor.....
Bon cap de setmana

Carme ha dit...

Genial relat, uf! com ens enganxes amb la tensió del nen... un aplaudiment!

Té pinta de ser un somni. :)

Gerònima ha dit...

Una mica és el que em proposava Peix! :)

Pilar, lamento haver-te fet venir fred! el pròxim intentaré que sigui ben calentó! :)

Joan! ja ja ja! és que les ulleres molta estona em fan nosa! :) no pateixis, no hi havia nen!!! :P i Bon cap de setmana per tu també!

Carme, m'has fet somriure, el paisatge era semblant al que us he descrit, però no vaig veure cap nen enlloc. És un conte! Un lloc així dispararia la imaginació a qualsevol, però també és veritat que a ple matí o sense el vent i el fred que hi havia aquell dia, no hagués fet tanta por. El cartell si que hi era!! jo el vaig llegir!

el paseante ha dit...

Jo sóc molt Rompetechos. L'altra nit, em trec les ulleres per posar-me a dormir i al llit m'hi sembla veure l'Scarlett Johansson. No explicaré el final perquè és prou depriment :-)

M'ha agradat molt l'atmosfera del relat.

rosana ha dit...

Dona un poc de por aquest conte, seria el nen un fantasma? M'ha agradat, un abraç!

Gerònima ha dit...

Paseante, segur que aleshores et vas fregar els ulls per veure'n dues i les Scarletts es van acabar barallant per tu! ja ja ja!!! :) :D

Rosana, per estar-ne segura del tot de si és o no és un fantasma... hi he de tornar a anar! :) Una abraçada per tu també!

bajoqueta ha dit...

Jo et crec, segur que el vas veure :)


365 contes
Terra de llibres

Gerònima ha dit...

Bajoqueta: Xshhhhhhhh! però no ho diguis gaire alt! que el meu home em tancarà!
ja ja ja!