dimecres, 24 d’agost del 2011






Li vaig regalar un àlbum de fotos a ma mare. Li vaig demanar que escrigués les referències de les fotos a mà (té una lletra preciosa) però el meu pare li va dir que a ordinador quedaria més bé. Vaig insistir però no hi va haver res a fer. Es va acabar fent a ordinador.
Més net.
Més elegant.
Més professional.

MENYS PERSONAL.
MENYS PROPER.
MENYS BONIC.
MENYS NOSTRE. MENYS MEU. MENYS SEU.

Em feia il·lusió que ho escrigués a mà. Pensava que el dia que ella ja no hi sigui (espero tenir mare 100 anys més encara, com a mínim!) podria agafar l'àlbum i veure-li la lletra acompanyant les fotos del seu nét. I aquesta idea m'agradava.

 

En fi.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Tenia un post començat sobre una peli que li havia encantat però, .... va pensar que ja el publicaria un altre dia.

Se li havia acudit la idea del mal que pot fer que algú et destrossi intencionadament el teu jardí preciós, no només pel dany material sinó també pel què pot significar per tu allò destrossat. Però tampoc era el dia de parlar de com fer mal.

Festa major: Expectatives 0. Sa mare és qui la pressionà per sortir de casa. Mandra. Molta mandra. Va allargar la sortida fins a l'extrem. Es va quedar enganxada a la sèrie i fins que no va acabar no es va moure: Se'ls hi van donar la una de la matinada al sofà. La seva millor amiga de viatge. Al seu home no li agrada ballar. Ella tampoc estava d'humor. Però també creu en el poder dels contraris (ho havia llegit en un gran llibre) "allò que et convé és el contrari al què et ve de gust".
"D'acord. Avui se surt."

Taxans i samarreta. I bambes. I avall. Volia passar per totes les places. Al final només es va quedar en una.
Va ser una veu. La va enamorar. Que bé que canta aquesta noia! i que guapa que és. Té veu, presència i molta energia positiva. Es va posar de bon humor de seguida. La nit brillava. Feia temps que no se sentia tan bé. Ni cansament, ni preocupacions, ... només música i ball. I una cerveseta. (Només una eh! :)   )
Després del meravellós concert es va deixar dur fins al sector dels joves. Tampoc li venia gens de gust. Però va començar a ballar i ...
Gent que la saludava content de veure-la: "-Tot bé Gerònima?" "-Perdona com saps el meu nom?"
Converses per somriure.
"-Ei! ahir no vas baixar no?" Si ho sabessin que des de fa anys gairebé no surt gens!

P E R D R E ' S.

Seguia el seu home que li portava el bolso (claus, mòbil, etc). Va saludar uns segons de no res i quan va tornar a mirar... el seu home havia desaparegut. Por? No. Va continuar caminant cap endavant entre multitud de persones que la fregaven. Va veure una cara coneguda i es va acostar. "-He perdut el meu home". Es va quedar amb ella sense ni tan sols haver-li de demanar. Es va guanyar un pató per això. :)
Li va deixar el seu mòbil per enviar-li un SMS. Tampoc tenia pressa. Estava a gust. Ja es trobarien. Se sentia molt bé amb ella mateixa. Tot està controlat. Tot està bé. No he de patir.

Va saludar a dos dels homes de la seva vida. Veritablement tothom estava allà. Dues converses ben diferents. Converses de gent del passat. Amb dos minuts se'n va adonar. Passat.
El seu home va aparèixer. Li va cargolar el bolso al coll ofegant-la amb carinyu. Ok. "No passa res - va pensar ella. Estava bé."

Al cap d'una estona la gent del passat va desaparèixer. Coses que passen.

Moment de transició. Era tard. Marxar o quedar-se? Un dia és un dia. Encara li quedaven forces. Quan tornaria a tenir la oportunitat de ballar?

"Tinc tantes ganes de ballar amb tu". Pensament profund que enterro ben al fons.

Ballava juntament amb uns altres formant un cercle. A pocs metres, una cara preciosa. Un noi. Més gran que ella.
Les mirades es van creuar. Va apartar la vista sense deixar de ballar. Als pocs segons el va tornar a mirar. Els dos es miraven. Això es va repetir unes ... quinze vegades? Potser més i tot.
Sentiment de culpabilitat per mirar un altre home quan el seu home preciós estava al seu costat? No. Ningú és indiferent a la bellesa. Però no només era per la bellesa. El què feia que es miressin repetidament és que els dos es miraven. És que ell la mirava. Amb la quantitat de noies guapes que hi havia, centenars molt més guapes que ella, perquè coi la mirava d'aquella manera? Això és el què feia que ella se'l tornés a mirar. No podia deixar de comprovar, de forma repetidament obsessiva, si encara se la mirava.
Finalment va desaparèixer de sobte. Va mirar, i ell ja no hi era. "Amb tot passarà igual? - es va preguntar".

A les sis de la matinada tornaven a casa.
Una molt i  molt bona nit.
El futur és incert. Però el present és molt bell a vegades.

diumenge, 14 d’agost del 2011



"...Pero si se teme el mañana es porque no se sabe construir el presente, y cuando no se sabe construir el presente, uno se dice a sí mismo que podrá hacerlo mañana y entonces ya está perdido porque el mañana siempre termina por convertirse en hoy, ¿lo entendéis?
De modo que sobre todo no hay que olvidarlo. Hay que  vivir con la certeza de que envejeceremos y que no será algo bonito, ni bueno, ni alegre. Y decirse que lo que importa es el ahora: construir, ahora, a toda costa, con todas nuestras fuerzas. Tener siempre en mente la residencia de ancianos para superarse cada día, para hacer que cada día sea imperecedero. Escalar paso a paso cada uno su propio Everest y hacerlo de manera que cada paso sea una pizca de eternidad.
Para eso sirve el futuro: para construir el presente con verdaderos proyectos de seres vivos."

Pàgina 142. Muriel Barbery, La elegancia del erizo.

dissabte, 13 d’agost del 2011

La va trucar per telèfon. A la sisena va contestar. Res, el just per dir-li un "no em truquis més" i penjar.
Va sentir l'intèrfon. Quan es va cansar de l'insistència el va despenjar de la paret deixant-lo a la seva sort de caiguda lliure.
-Gerònima! - sentí que la cridava des del carrer.
Va tancar la finestra amb ràbia per aconseguir el so sec desitjat, esperant que hagués sigut audible a 3 pisos cap a sota, just a nivell de carrer.
Quan ja no el sentí, plorà i s'adormí.

S'adormí molt. I somià molt.

La despertà el soroll del timbre de la porta. Sentí la veu de la seva germana i s'aixecà per obrir-la.
No era ella. Era ell. Bé, segur que havia sentit la seva veu però ara només hi era ell.
Intentà tancar la porta però no pogué. Es girà i se n'anà al llit deixant-lo allà palplantat.


Ell entrà a l'habitació. Ella estava estirada d'esquena a la porta.
-M'ignoraràs?
Silenci.
-No em penso moure d'aquí fins que no parlem.
Silenci..
-T'ho prometo. No em  mouré.

Silenci.

Més silenci.

Molt més silenci.

I s'assegué al terra. I esperà. I esperà. I s'adormí. I ella es llevà i es rigué del poc aguant d'ell, i menjà una mica i tornar al llit. I ell es despertà mentre ella dormia i no la volgué despertà i també inspeccionà la nevera i després tornà a seure al mateix lloc on estava assegut. I així van estar 3 dies sencers. Sense coincidir. Sense voler coincidir. Sense voler abandonar. Donant-se temps i espai.
Al quart dia, ell es llevà amb una manta a sobre; i ella, amb un cafè amb llet a la tauleta de nit.

dimarts, 9 d’agost del 2011

"-Que se entere el mundo de una vez: tú eres mía y yo soy tuyo."





(Evidentment estan parlant dels seus cors, de les seves ànimes)

diumenge, 7 d’agost del 2011

Estava fent zàpping i he acabat enganxada a un reportatge de la menstruació. No crec que hagi de ser un tema tabú i sí que és cert que no se'n parla gaire. Ni a les novel·les, ni a les pelis, ni a les cançons se'n parla amb naturalitat. És necessari parlar-ne? Necessari? No ho sé. Útil? Sí. N'estic convençuda.
Si és una cosa natural en la dona, natural i imprescindible per la vida, també ha de ser natural parlar-ne.

Al documental, es deien moltes coses.
Algunes xocants, com un metge que defensava la idea de què la menstruació no és natural donat que no és indolora i que per tant, evitar la menstruació (amb hormones) fins que es vulgui procrear és una opció vàlida i defensable. No comparteixo aquesta opinió en absolut. Però totes les opinions són respectables.
Altres interessants, com la idea de practicar sexe (en solitud o en companyia) quan es té la regla per aconseguir disminuir els dolors menstruals (es veu que funciona).
Altres que et convidaven a pensar en si som completament conscients de com ens afecta en la nostra vida diària. Tothom sap que quan les dones tenim la regla estem més sensibles i amb el caràcter més fort (com a  mínim a mi em passa) però mai, mai, deixem de ser nosaltres i per tant, tots aquells sentiments i pensaments que afloren amb més violència en els dies de la regla continuen sent nostres i mereixen que els hi donem la mateixa importància que si els haguéssim tingut en un altre moment del mes.

M'esforço per entendre't. M'esforço per no cometre els mateixos errors.
I de vegades, em demostres que no estic sola. Que malgrat els malentesos, les discussions, les "engegades", els límits, etc. també t'importo.

I estimo aquests moments que em regales quan retalles distàncies.


Dibuix de Google!

dissabte, 6 d’agost del 2011

Hauria d'anar a dormir. Però de cop m'he desvetllat totalment.

I aleshores...




Aquesta cançó em porta molts records.

Esperem que també em porti bons somnis...

dimarts, 2 d’agost del 2011


Recordava el gust de la seva pell, i m'afirmava que havia valgut la pena, que encara que no arribés a veure un nou demà, gràcies a aquest moment preciós en els seus braços, la meva vida havia tingut sentit. Però tot i aquesta plaent sensació d'harmonia, amb el clar convenciment que havia sigut portat al món només per poder besar-la i acariciar-la i sentir-la en tota la seva essència, sabia que havia de fer tot el possible per mantenir-me en vida; per això, després d'una llarga inspiració, em vaig posar a córrer amb totes les meves forces sota la tempesta, allunyant-me d'aquella granja i dels homes que em volien avançar la visita amb el Totpoderós a aquella mateixa nit si els hi deixava. Em coneixia tots els topants del camí que tantes vegades havia recorregut de petit, però ara, gairebé a les palpentes, amb la suor que em cremava les ferides de les cames i de la cara, i amb la pluja que m'impedia enfocar a tres passes, em reconeixia a mi mateix que havia de creuar el riu abans que els gossos em donessin abast si no volia ser pell. Així que, traient forces de flaquesa, aïllant-me del dolor i de la por tot mossegant amb ràbia un tros de branca, vaig aconseguir arribar-hi. A l'instant l'ànima em va caure als peus, la pluja havia doblat el caudal del riu i endinsar-m'hi a creuar-lo per aquest punt seria confondre valentia amb estupidesa. Vaig resseguir el perfil del riu amb l'esperança de trobar un millor lloc per jugar-me la vida però els lladrucs aconseguien fer-me arrissar els pelets del clatell i sabent-me entre espasa i paret em vaig llançar a l'aigua.


AH! FOTO EXTRETA DE GOOGLE!