dijous, 19 de desembre de 2013




Que trobeu l'essència de Nadal aquestes festes
i que la pogueu gaudir 
amb aquells qui estimeu.


diumenge, 8 de desembre de 2013

"...
Aunque ya no tengamos  aquella fuerza
que antaño removía cielo y tierra
Seguimos siendo lo que somos
El mismo temple en nuestros heroicos  corazones
Debilitados por  el tiempo y el destino
Pero con la firme voluntad
De pelear, de buscar, de encontrar

Y de nunca rendirse."


Ulises de Alfred Lord Tennyson


Si voleu llegir el poema sencer, aquí

diumenge, 1 de desembre de 2013

1 de Desembre



D'Antònia Font a Replay.
De Replay a tu.
De tu a aquell moment de la meva vida relacionada amb el llaç vermell. 
Pel llaç vermell  al partit de futbol que està jugant ma germana al poble on treballa.
De l'esforç i les ganes de ma germana a l'amor que mou muntanyes.
De l'amor a l'esperança i a l'importància de posar-hi ganes a tot.
De les ganes a l'autoobligació de fer projectes.
Dels autoprojectes a l'acció.
De l'acció a tancar l'ordinador i actuar.


Que tingueu un gran dia 1 de Desembre.







diumenge, 24 de novembre de 2013

Em mires quiet. Sento que s'ha aturat el temps. Que sóc mestressa i senyora de tota aquella bellesa i m'acosto mig passet més cap a tu. Amb compte i lentament per si el temps es tornés a engegar de cop i volta i sense solta, deixo que el dors dels meus dits et tremolin sobre la teva galta i la  teva barba. Tu, absent a tot, em continues penetrant amb la mirada. Mai he vist un blanc dels ulls tan blanc com el teu. Mai. 



dissabte, 23 de novembre de 2013

Sento la persiana del garatge com puja i baixa i sé al moment que ella ha arribat. M'espero una mica, encara, a aixecar-me i obrir la porta, i de cop em trobo la bèstia a sobre que em fot un ensurt de ca l'ample! Ella es posa a riure com si jo m'hagués espantat per l'evidència! Li dono un brick de brou, un cul de pasta de lletres i una llauna de paté i l'envio al pis de sota. Li dic que em poso el pijama i baixo però en veritat em torno a posar l'ordinador a la falda una estona més. :)
Després baixo a corre cuita, la bestieta menja i no em fa ni cas. Passa una gana de por, em mira amb aquella careta de: "no te la creguis, jo no sóc vegetarià com us ha explicat!!!" però al cap de no res ja s'ha acabat tot el sopar i torna a remenar la cua. Nosaltres mentrestant xerrem una mica del dia i ella m'explica com s'organitza per ajudar-me a organitzar-me a mi. Intento fer-la riure ficant-me amb ella. I ho aconsegueixo. Ella sempre diu que només dues persones al món aconsegueixen fer-la riure tot criticant-la i jo en sóc una. Això m'encanta. No té preu. Ens emportem la sopa al sofà i continuem xerrant. Quan es cansa em diu: "ja hem xerrat prou, ara mirem la tele" i engegem la tele mentre ens tapem amb la manta. Així de senzill.

Avui mirava un vídeo d'aquells que parla de com aconseguir ser feliç i parlava sobretot d'intentar gaudir al màxim de cada moment; no esperar ser feliç "després" sinó intentar ser feliç amb l'"ara" i amb el què es té en aquell moment.
Amb els meus veïns és mooooooooolt fàcil sentir que s'està vivint un bon moment.

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Jo no sé si ho haguéssim pogut fer millor.
Suposo que sí, tot es pot millorar per principi.
Però sé, que en aquells moments, en aquelles circumstàncies, ho fèiem el més bé que sabíem.
No hi cap CAP retret enlloc.
Però encara em dol el fracàs.
Com haver tingut un regal a les mans i haver-lo deixat caure.
I entenc que era un camí sense sortida, com a mínim així ho sentia jo. L'aire cada vegada més espès i irrespirable. Pels dos.
Però tu eres la cosa més important a la meva vida i encara no entenc com no vam ser capaços de trobar una solució.
Llegeixo al facebook: "EQUIVOCA'T! ÉS NECESSARI PER CRÉIXER"
I intento buscar el nostre error. O el més gran. Sobretot per no tornar a cometre'l. Em costa. Potser encara necessito més perspectiva.

I no ho dubtis mai, tu ets genial. Així ho penso i ho sento.
Un pató.

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Estava asseguda al sofà quan va sentir el timbre de la porta.
-Digui?
-Paula?
-No, sóc la Gerònima, la seva germana.
-Mira, sóc la veïna de davant, hi ha un gat miolant aquí al carrer. Deu haver caigut d'alguna casa i estic preguntant pels veïns que tenen gats, com que sé que la Paula en té un, em volia assegurar que no fos el seu.
-Doncs si vols ara baixo i el miro.

Abans de baixar a l'entrada, va passar per casa la Paula per assegurar-se que hi hagués la seva gateta.
-Tupi?
La Tupi aparegué de seguida. Somrigué i tornar a tancar la porta amb doble clau.


-Hola, no és el gat de la Paula, acabo de veure la Tupi.
-Mira, si vols te l'ensenyo el gat, està aquí mateix, deu haver caigut i no vol ni menjar ni beure. -La dona que tenia al davant no l'havia vista mai. Era una dona de la seva estatura més o menys i feia cara de bona persona. -Porta tota la nit miolant. Li he posat una mica de menjar però ni el toca. És manso!!! pobra bèstia!
Maco, maco -diu mentre amanyaga al gatet passant les mans entre els barrots que ens separen d'ell. - Mira que manso! es deixa tocar! -Bonic! pobret! et fa mal oi?

-Hauríem de trucar a la protectora, si vol puc buscar el telèfon.

En aquell moment van veure una parella de l'altre cantó de l'acera que les estava mirant des del balcó.

-Sabeu de qui és?
-No.
-És que des d'anit que miola. I em fa una penaaaaa!!
-També l'hem sentit.
Era evident que no volien intervenir més enllà de mirar-se l'escena des del balcó.

Ella també es va acomiadar de la veïna preocupada. Tot va quedar molt a l'aire. Sí que li havia fet pena el gat però ni era seu, ni era el de la seva germana, ni tenia temps per dedicar-li, ...

A casa, un altre cop al sofà, va trucar a la Paula per explicar-li. Sabia que la Paula sabria com actuar.

-Gerònima, fes alguna cosa!!! jo no puc, no estic ni al poble. Ho has de fer tu! Agafa el gat i porta'l al veterinari. - La Paula és d'aquelles persones que posen les piles a qualsevol.
-Paula, però si a mi em fan mania els gats!
-Doncs supera-ho!!!!
-Tinc que fer el dinar encara, he de menjar i anar a treballar.
-Gerònima, perquè em truques? Actúa! Agafa el transportin del meu pis i ajuda el gat.

Plantejat així era inacceptable girar l'esquena a la bèstia. Ignorar el patiment d'un ésser viu no era una opció. No sé  que més es van dir però tot va quedar altre cop a l'aire. Va recordar la peli de Lo imposible, quan el nen no vol buscar d'on surten uns plors que se senten i la mare li diu una cosa similar a aquesta: "buscarem qui està plorant encara que sigui la última cosa que fem en aquesta vida" .

Des del menjador no sentia els miols. Però segur que existien. Va anar a l'habitació més propera a la posició del gat. Per la finestra va veure que la veïna se'l mirava. Ara estaven les dues mirant-se, una davant de l'altre. Ulls contra ulls.
-He trucat a la Paula, diu que em deixa el transportin per poder agafar el gat.
-Jo també en tinc de transportin, però... i aleshores què?
-Doncs el portem al veterinari.
-Valdrà diners.
-Doncs ho paguem a mitges.
-Sí?
-Sí. Agafo el transportin de la Paula?
-No, ja agafo el meu.
-Ok, som-hi.
En aquest moment ja se'n va adonar, que sense la Paula, aquell gat hagués estat perdut. Va sentir molt orgull de germana. I esperança.

5 minuts després ja estaven les dues dones davant el gat. El van fer entrar dins el transportin. No va costar gaire, el pobre gat estava esgotat, espantat i adolorit. La veïna anava fent indicacions: "va coix el pobre, veus com camina, està partit!!!" "té sang al nas i a la boca, ho veus??"
Ella no veia res, però creia la veïna i es feia una idea de la salut de l'animal. Més o menys. De fet creia que estava millor del què l'altra deia.

-El portem al veterinari ara?
-Estarà tancat. Ho sé per la meva gateta. Li portaré a les 5. No et preocupis.
-Ok.

Li va demanar el telèfon per poder-la mantenir al corrent de la situació i arreglar el tema de la despesa del veterinari. Intercanvi de telèfons i algun comentari més sobre el què haurien de pagar i l'esperança de poder-lo salvar.



Va trucar a la Paula per explicar-li la situació.
La Paula també es va posar contenta pel gat i li va demanar el telèfon de la veïna, doncs també volia estar al corrent.

Al vespre la va pujar a veure. Males notícies. No s'hi havia pogut fer res. Com a mínim li van estalviar el patiment.
L'endemà al migdia va trucar per telèfon a la veïna per passar comptes. Plorava desconsoladament, com si tingués una esponja humida al clatell.
A ella no li va caure ni una llàgrima. Que no significa que no li sabés greu. Ja s'imaginava a la Tupi i al gatet jugant junts pel pis de la Paula. Però això ja no podrà ser.





diumenge, 29 de setembre de 2013

Es pot dir més alt però no més clar:





Aquí podreu trobar tota la informació i estar al dia dels esdeveniments.


dimarts, 17 de setembre de 2013

-No se marchó, Richard, se murió.
-Crees que soy idiota?
-No tiene que ver con la inteligencia. Lo que piensas aquí y lo que sientes aquí son dos cosas diferentes.
Lo que siente el corazón es más fuerte.



Ayer, hoy y mañana

dilluns, 9 de setembre de 2013

BLOG ENLLAÇAT PER LA INDEPENDÈNCIA

Buscava tema pel post d'avui. Un post molt important. Moltes idees i al final n'he triat dues.

La primera és pintar una samarreta. Ha sigut divertit: buscar la, escollir què pintar-hi, i fer-ho. Ah! i fer fotos del procés! que això ha sigut la primera vegada que ho he fet!
Perquè pintar una samarreta? Doncs perquè porto Catalunya al cor des de què vaig néixer i m'encanta portar peces de vestir que em recorden allò que estimo, sigui una caçadora que vaig comprar amb una amiga de la uni, o un mocador de coll que em van regalar fa molts anys també les meves nenes, o una samarreta que m'hagin portat de record tornant de les vacances, etc... Ara, cada vegada que em posi aquesta que he pintat pel motiu de l'11 de setembre, pensaré en vosaltres, en el blog i en què quan et proposes alguna cosa i ho intentes ja tens mig camí fet per aconseguir-ho.

Aquí teniu més o menys el procés:





I el resultat final:




La segona idea pel post d'avui és un convit. Sí. Ben lliure sou de portar-lo a terme, però se m'ha acudit després de llegir això:
http://elcatalacomcal.blogspot.com.es/2012/10/recuperem-paraules-i-expressions.html

i penso que té raó, que som responsables de fer que la nostra llengua perduri, i que està a la nostra mà ensenyar-lo als petits, que es xopin de les paraules nostres, catalanes, per aconseguir que no caiguin en l'oblit, que no desapareguin. Així, us proposo:
Escriure un text de no més de 10 línies utilitzant el màxim d'aquestes 11 paraules, us animeu?

CERCAR, ATURAR-SE ASSABENTAR-SE, GAUDIR, LLIURAR, MANCAR, QUELCOM, PROPER, SOLITUD, GOT I TRIGAR.

Podem fer com sempre, si teniu blog em deixeu l'enllaç als comentaris i si no en teniu doncs deixeu directament el text als comentaris, així de senzill.





I ARA NO US PAREU AQUÍ!!! QUE ENS EN ANEM A CASA LA PILAR!!!



dimarts, 3 de setembre de 2013

"claro que no te conozco,
te hablo de sentimientos,
es puro instinto..."



Transporter 3.








diumenge, 11 d’agost de 2013

La bombeta

Arribar a les tantes de la nit a casa té aquestes coses, que sí la bombeta del passadís no crema no hi veus un carall. Com que sóc ordenada i previsora de mena, just al calaix del rebedor en guardava sempre una de recanvi. Aquella nit, era la primera nit que la necessitava, així que lluny d'espantar-me, em vaig posar contenta de què finalment la meva previsió tingués utilitat.
Vaig agafar la bombeta nova i amb la mà dreta resseguint la paret i a passes curtes vaig caminar en direcció al mig del passadís. De cop, vaig no entendre alguna cosa, jo buscava una bombeta penjant d'un fil però allà només hi havia el portabombetes i els fils, res de la meva bombeta. Em vaig ajupir al terra esperant palpar vidres, però tampoc. Ni un.

Si "A" és estar viva i saludar al veí mentre fico la clau a la porta de l'edifici i "C" és estar completament immòbil, sense pulsacions, al terra del mig del meu passadís,  notar l'àlè a 2 cm i sentir el "-Busques això?" em va fer entendre "B" de cop.

dimecres, 7 d’agost de 2013

Fa uns dies em va petar a les mans aquest poema. El vaig voler penjar el mateix dia, però no em vaig atrevir.

És contundent.

Vaig pensar que hagués estat bé haver-lo llegit fa molts anys, a la infantesa, perfecte, i deixar-lo imantat a la nevera, per beure-me'l a poc a poc una mica cada dia i deixar-lo fer pòsit. Sobretot per allò de què ara, a aquestes altures, no ens tornarem cations de cop. :)

Però rellegint i rellegint he decidit que "tot està per fer i tot és possible" i que si toca aprendre a pensar que PODEM, doncs HO FAREM.

I ara i aquí, sense més preàmbuls, us deixo el poema:

L'ÈXIT COMENCA AMB LA VOLUNTAT

Si penses que estàs vençut, ja ho estàs.
Si penses que no t'hi atreveixes, no ho faràs.
Si penses que t'agradaria guanyar,
però que no pots, no ho aconseguiràs.

Si penses que perdràs, ja has perdut, 
perquè en el món trobaràs que l'èxit comença amb la voluntat de l'home.

Tot està en l'estat mental.
Perquè moltes carreres s'han perdut
abans d'haver-se corregut,
i molts covards han fracassat,
abans d'haver començat el seu treball.

Pensa en gran i els teus fets creixeran.
Pensa en petit i et quedaràs enrere.
Pensa que pots i podràs.
Tot està en l'estat mental.

Si penses que estàs de sort, ja ho estàs.
Has de pensar de la manera correcta per elevar-te.
Has d'estar segur de tu mateix, abans d'intentar guanyar un premi.

La batalla de la vida no sempre la guanya la persona més forta o la més lleugera,
tard o d'hora, la persona que guanya,
és aquella que es creu capaç de poder-ho fer.

RUDYARD KIPLING


diumenge, 4 d’agost de 2013

Joc literari de l'Antaviana

L'Antaviana es proposa continuar el conte...


Aquell matí no vaig sentir el so de la persiana. Eren dos quarts de nou, i em vaig atansar a la finestra del menjador i vaig veure la persiana de la Papereria tancada.
Vaig agafar els prismàtics per veure la nota de la porta, però l'angle no era bo i no ho podia llegir bé. Vaig trucar a la Lola perquè ho provés amb l'objectiu llarg de la càmera, però es veu que l'havia enviat per reparar. La Lola va trucar l'Ignasi però un camió de mudances li impedia visualitzar la nota. L'Ignasi va trucar a l'alcalde per si sabia quelcom, que tampoc en sabia res, però ens va prometre aconseguir la informació (obligant al mossèn a plantar-se davant la porta de la Papereria).  Per mala sort l'Hermínia el va fer entrar a casa seva per fer-la petar. Ja estàvem llestos! no sortiria d'aquella casa fins l'hora de sopar!! L'única solució és que m'arreglés la bata i els rulus i ho anés a llegir jo mateixa.

dimecres, 31 de juliol de 2013

Estava asseguda amb el portàtil a les cames quan va sentir un terrabastall a l’habitació i va entendre que havia arribat. Potser de cul i tot. Somrigué i s’aixecà d’una revolada del sofà per anar-s’hi a trobar.
El monstre després de fregar-se una mica posant cara de dolor la mirà i s'arronsà d'espatlles.
Ja no calien preguntes. Perquè tampoc tenien respostes. Li feia cosa tocar-lo però amb un moviment de cap el convidà al menjador amb ella.
Li explicà tot el què no li podia explicar a ningú. Era una sort tenir un monstre de vegades! Bé, tenir tenir, no és la paraula, però crec que tothom ha entès que aquí, tenir, significa "tenir una amistat", "poder comptar amb".
Ell l'escoltava i anava canviant l'expressió de la cara segons el què sentia. Ella sabia que moltes coses se li escapaven, que no les entenia, però alguna cosa sí que li arribava, ja que les expressions que ell feia esqueien força a les que un bon humà entenedor li regalaria.
Quan es va quedar amb el pap buit sentí una gana immensa. Com si sempre hagués estat allà però les preocupacions i la tristesa l'haguessin amagat i, ara, després de la lletania que li havia fotut al pobre monstre, la gana tingués lloc per sortir.

De fet aquesta sempre era la rutina, veure'l aparèixer, estar una estona junts i acabar a la cuina.
:)

Volia una cervesa, tenia una cervesa, de fet dues, però al no saber com se li posaria va preferir semblar maleducada (que no ho era) i no oferir-li. Li va sortir malament. Al cap de pocs segons  la va imitar tot solet obrint-se ell mateix la nevera i agafant-ne una. No el va voler interrompre donat que els experiments sempre li han agradat, i de reüll l'espiava per veure si se'n sortia d'obrir-se la llauna. Digueu-li dolentota, però amb experiements així, sense maldat, la vida se li feia més divertida. :)

diumenge, 30 de juny de 2013

Et penso i veig com difícil hagués sigut que la teva moral ens acollís en l'abraçada.
Ok.
D'acord.
Em desarmes.
M'enfado per ella i per mi. M'enfado per l'amor. M'enfado per la passió i per l'esperança.
Per mi,
       l'amor no és obligació, sí compromís. És més promesa que contracte.
       no és una cadena de ferro fred que no es pot trencar ni a tiros, sí llaços de colors que uneixen.
       i comprensió, i no judicis.
       de vegades mar, de vegades riu, però mai terra erma, perquè per mi l'amor és fluïdesa.


Dius que tu i jo fem les coses diferents. "I les veiem xaval, les veiem i les entenem molt diferents." Potser hi ha diferències insalvables. Potser tu ho has sabut sempre i jo ho començo a entendre.

dilluns, 24 de juny de 2013

En dies com ahir, a la gent li costa molt que la soledat pugui ser una opció.
Tan difícil és d'entendre que algú vulgui una cosa diferent al què vol la majoria?

Miro la cinta, mai l'havia vist tant altiva. A ella li perdono, i no només això. M'encanta! La vaig treure un dia a la galeria i li va tocar un sol de mil dimonis que la va deixar fatal. Ma mare em va dir que no la posés a fora (mai he sigut molt bona cuidant plantes). La vaig tornar a entrar al menjador pensant que potser no revifaria, la pobra. Però què collons! Mai l'havia vista així! Us poso una foto i tot!

La veritat és que no em puc queixar, s'esforcen tant com poden per estar guapes i alegrar-me la vista i a més a més, quan em descuido de regar-les no es queixen i aguanten com campeones. M'estimen. :)




divendres, 14 de juny de 2013

Potser no l'importa a ningú més que a nosaltres. Però per mi és memorable. I ho vull deixar al blog.
Avui és la primera vegada que he sopat a casa teva. Sí, sembla estrany, però avui ha sigut la primera.
Em véns a buscar a la feina, em prepares el sopar i ens bebem la nosta ampolla. No hagués tingut sentit beure-la amb ningú més.
Et rento els plats mentre fas les infusions.
M'acompanyes a peu a caseta. Amb les mans llliures però a gust.

El sopar molt bo. No és que me'n descuidi, és que el sopar és el de menys. :)

Volia regalar-te una planta però al final no l'he pogut comprar. I em sentia malament amb mi mateixa perquè creia que tindria les mans buides quan em vinguessis a buscar. Però abans de sortir de casa, fent neteja a la meva pistolera (així li diu ma mare al què porto penjant dels malucs) he trobat les llavors de nesprer de l'avi. Jo no sabia que el nesprer estava a casa els meus pares fins que ahir ma mare em va donar dos nespres. I quin millor regal que aquest? I qui millor per intentar fer-les créixer??
CAP. NINGÚ.

Arribo a casa a una hora prudencial. Amb una mica de sort m'adormiré aviat i demà m'aixecaré d'hora.
Avui em feia una mica de iuiu tot plegat, però prou bé que ha anat la cosa, oi?
Continuo tenint la sensació que sempre puc/podré contar amb tu. I això em fa sentir bé. Molt bé.






Bona nit.

diumenge, 9 de juny de 2013

De vegades penso que no veus l'evidència.
De vegades penso que la veus, però no la vols.
I de vegades penso que la veus i la vols, i sóc jo qui no la vol, perquè també vull que la desitgis.

dijous, 25 d’abril de 2013

M'estava esperant recolzada a la paret de davant de casa. Per veure-les venir. Malgrat no portar ulleres, que les necessito per veure-hi de lluny, les vaig reconèixer tota una cantonada abans. Anaven a pas ràpid però tranquil·les. La peque s'està fent gran. No ho dic només per l'altura, sinó per l'expressió de la cara. Però per molt gran que es faci, que s'hi fa, volia anar al "parque" a jugar. :)
Xerràvem amb sa mare mentre ella feia el pollet pels diferents tubogans amb cara feliç i trapella.
Quan es va cansar, es va asseure a la sorra de davant del banc on sèiem i es va posar a jugar a representar volcans, tifons, etc i nosaltres havíem d'endevinar el país o la ciutat que ella tenia al cap.
També ens escoltava. Ho sé, perquè de tant en tant, aixecava la vista i em mirava, com si no en tingués prou de sentir el què deia sinó que també necessités veure com ho deia. I no interrompia, es quedava uns segons mirant-me i escoltant-me en silenci mentre les seves mans anaven fent sorra fina. Potser hi ha moltes coses que ella no entén, però espero que entengui les més bàsiques, que són que l'estimo i que això no ha canviat en absolut.
Després del parque anem a casa seva, em vol ensenyar els seus animalons i l'instrument que toca i més coses si sa mare no li digués que tot no pot ser, que el primer són els deures. Ella fa cas a sa mare. La deixem al menjador i fins que no l'anem a buscar al cap d'una bona estona es queda soleta treballant en el seu món. Com una personeta gran. Ben bé així.
De cop, veiem que s'ha fet tard, encara s'ha de dutxar, sopar i anar a dormir d'hora, que a més a més porta son acumulada. Sa mare utilitza el plural per dir-me que toca marxar. Jo no m'ho prenc molt bé però no dic res, perquè utilitzo el plural quan vull fer fora algú i que no soni malament, però mai ho faria servir amb ella, al poc me n'adono que utilitza el plural perquè em vol acompanyar amb cotxe. :) (sóc una malpensada horrorosa, he de solucionar-ho un dia d'aquests em dic de pensament). Abans d'acatar però, deixo ben clar que abans de marxar vull una abraçada de la peque, que de fet a ella ja li havia demanat i ja m'havia dit que sí:
-Abans de marxar em faràs una abraçada, no?
-Sí, sí.
Li vaig a robar la meva abraçada a la primera oportunitat que tinc i li faig un pató als cabells. Olora a nena. :)


Ahir vaig a anar a dormir amb el convenciment que havia sigut un dia guanyat.




dimarts, 16 d’abril de 2013

VEURE'NS

Ens veurem aquest dissabte?
Segur que podríem trobar molts motius per trobar-nos: intercanvi de llibres, lectures, recitacions, presentacions de llibres. 
Però el més important, per mi, és coïncidir, al mateix lloc i al mateix moment, amb gent maca com vosaltres.


La idea de la trobada és del Palimp i al blog del Veí de Dalt podem trobar tota la informació molt ben explicada.

Us animeu??


Imatge extreta d'aquí
  


dimarts, 9 d’abril de 2013

Una de les meves M. sempre em diu que sóc inconformista. Malgrat que no tothom que em coneix ho pensa, ella sempre ho defensa. 
Quan feia teatre fa uns anys, ens van ensenyar un exercici per parelles que m'era bonic de practicar. Es tractava primer de definir unes regles i unes circumstàncies perquè les dues persones les coneguéssim abans de començar el joc (quin personatge érem, on estàvem i quina relació teníem), definir un problema/demanda d'un dels dos personatges cap a l'altre, i on es volia arribar. El què no havíem de dir en veu alta eren 2 coses; el què tenia el problema, quin era el motiu ocult que l'impulsava al problema, i l'altre persona no li havia de dir l'argument ocult pel qual cediria.

Moltes vegades a la vida he recordat aquest joc, potser perquè mai mostrem del tot les nostres cartes i sempre, malgrat les negatives que donem als altres, ens guardem al cor i al cap, malgrat ser-ne conscients, aquell argument/explicació, que si ens diguessin, cediríem, baixaríem les barreres, amagaríem les armes de guerra. 

Potser passa en tota discussió. O potser no. Potser és bo. Potser no. Els "si" condicionals de vegades poden fer molt mal. Fins i tot els què sentim sense voler. Sense poder-ho evitar. Una maleta més que portem a sobre, que de bon gust jo deixaria en una cantonada. La M. que em coneix com si m'hagués parit, moltes vegades, a l'explicar-li el què penso i el què sento, em diu: "però, i si et diguessin just allò que vols sentir en el moment que ho vols sentir? i si per una vegada l'encertessin? què passaria aleshores? estaries preparada per actuar?" I mil vegades li he contestat: "Faria el què sentís en aquell moment, el què em sortís del cor". 

Però també penso que no és bo, passar-te la vida esperant que els altre diguin o facin. 

dissabte, 6 d’abril de 2013

Vivien en una caixa de cartró recoberta d'oueres. Insonoritzada. No vull dir que visquessin dins la mateixa caixa. No. Vull dir que cadascú vivia dins la seva pròpia caixa. I de tant en tant les caixes xocaven.
Però ells mai se sentien. Molt menys s'entenien. De vegades es cridaven. Moltes vegades es cridaven. Però mai s'entenien. Tenien les caixes molt ben decorades per dins, s'hi sentien molt còmodes. Protegits, segurs. I si per algun descuit detectaven la presència d'una fuita, un petit tall al cartró o a la ouera, aleshores cames ajudeu-me buscaven d'apedaçar-la, amb cel·lo, cinta aïllant o el què convingués. L'imprescindible era mantenir l'aïllament.

Un dia hi va haver un incendi.
Van haver de sortir de les seves caixes per ous.

divendres, 29 de març de 2013

Hi ha mirades que abracen. Són tendres i càlides i en un segon aconsegueixen canviar-te l'humor, de tinta de calamar a sol d'estiu. Ell estava allà, regalant-li una d'aquelles mirades sense demanar-li res a canvi. Evidentment la gent no va pel món demanant cobrar mirades, i gràcies a Déu!!! perquè mirades com aquella no tenen preu, i si en tinguessin et deixarien en deute per tota la vida o sent una mica llestos hauríem de dir allò de "jo no ho he demanat" o "si n'hagués sabut el preu no ho hauria pas volgut", malgrat la feina ja estigués feta  i tal i qual, ... però, com ja he dit, avui en dia encara són un regal. Regal. :) Regal preciós. 

La teva mirada un regal. Només de pensar-ho ja em sento afortunada. Més que res per allò de ser l'objecte. Ah! que dius que no? que miraves alguna cosa del meu darrera? Mecatxissssssssssssssss! Ja deia jooooooooooooooo....     :)


dimarts, 26 de febrer de 2013

Era com si li haguessin tatuat amb foc la frase al cervell:

HAS D'AGAFAR SEMPRE EL CAMÍ MÉS DUR I DIFÍCIL, 
NOMÉS AQUEST ÉS EL CAMÍ PUR I VERITABLE.

No sap ni quan, ni com, ni perquè, va aprendre aquesta lliçó. Però ara, n'està absolutament convençuda que és errònia. Que li fa dedicar esforços absurds en lluites absurdes per raons absurdes; i que li fa veure la vida menys bonica (qui li veuria si tot és tan difícil i costa tan d'aconseguir?). El problema, segons ella, és que fins i tot havent detectat el problema (que ja és un gran què!) li costa agafar les dreceres. A vegades, encara ara menysprea el nou aprenentatge adquirit i s'enorgulleix dels camins costosos defensant-ne el resultat final que l'acompanya: "Segur que si ho hagués fet de l'altra manera no m'hagués sortit tan bé". S'autoenganya.

Però en dies com ahir, que sense voler acaba comparant el resultat del camí llarg amb el del camí curt, pla i bonic, es repeteix per dins que tenen molta raó aquells que diuen que ens compliquem la vida nosaltres mateixos.
Qui em va parir!! (perdó mama!) Fins i tot m'atreviria dir en veu baixeta, tossint una miqueta perquè no se senti el què dic, que em va agradar més el resultat del camí fàcil que el del camí turbulent (el què vaig escollir en plenes facultats mentals, per voluntat pròpia i sent plenament coneixedora dels meus actes, bla bla bla)!!!.

I no puc res més que repetir! COIONS!! n'acabaré aprenent?????

divendres, 15 de febrer de 2013

dilluns, 4 de febrer de 2013


Et veig venir capcot i embalat.
No puc evitar preguntar-me què deus estar pensant.
És igual, no m'ho diràs ni per milions que et doni.
Somric, amb aquest posat cavil·lós també m'agrades.
Et parlo del llibre que llegeixo. Bé, de fet et parlo del llibre per poder-te explicar
un pensament meu que al final no t'acabo explicant.
No t'ho explico perquè amb els anys he après que hi han pensaments que estan molt millor ben guardats sense veure la llum que no a l'aire deixats a qualsevol part entre la gran distància que ens ocupa.

Ell afirma que estem molt units quan li parlo de tu.
"Units?" no crec que sigui units la paraula.
Li explico a la Pensadora tot això i em diu que ella creu que existeix Intimitat entre dues persones sempre i quan hi hagi material per pensar en l'altra persona quan no es té al davant. "Dona, pensat així, ja no sé què contestar-te, però potser tampoc la intimitat és recíproca."

Malgrat TOT sé que ahir va ser un dia important. Amb tu, amb ell i amb ella.

Amb tu, perquè vaig sentir que m'obries una mica la porteta. I això és un fet miraculós! :) O sigui, que no se m'oblidarà.

Amb ell, perquè anem construint. Perquè m'agrada veure que el què t'explico, ho escoltes, ho medites i ho tens en compte.

I amb ella, perquè des de fa algun temps ja, sé que em regala la seva mirada més amorosa, compartida per molts pocs. I em sento afortunada. I sé que és una cosa a cuidar i protegir. La meva preciosa Pensadora...

dimecres, 30 de gener de 2013

CADENA DE REFRANYS, DITES, GOIGS I ALTRES FORMES BLOGAIRES




Imatge presa de la xarxa

"Més val blog boig conegut, que blog savi per conèixer!"


I seguint la cadena de la súper RaT, la passo a la Glòria, a la Carme Rosanas, al Joan Gasull i al Pons.


Vinga va! i que creixi la cadena com un arbre!

dissabte, 19 de gener de 2013

Avui pensava que hi ha absències que ocupen més lloc 
que moltes presències.
I poden créixer i créixer si les deixem.
Neixen al cap i/o al cor.
Però si hi neixen també poden fer el contrari.


Aquest matí pensava això.

dimecres, 9 de gener de 2013

Volies quedar ahir, però no va poder ser. Quedem avui i me n'adono que per aquelles coses de la vida, Avui era el Dia. Tornem a ser Tu i Jo. I això em fa por, perquè he notat que obria la porta i jo quan l'obro nena, l'obro de bat a bat. I sí, per una banda em sento que estem tant bé com a l'Institut i això m'alegra i  em dóna sensació de pau però alhora també m'espanta. Et pregunto si estem bé, i em respons que sí amb la mateixa senzillesa que si t'hagués preguntat si estava bona la coca-cola. I t'ho torno a dir, perquè entenguis que és important, que jo ja havia renunciat a la nostra amistat, que ja havia entés que els nostres camins s'havien separat. Que havia après a viure sense tu. I que ara, sentir que tot torna a ser com fa 12 anys, sense secrets, sense necessitat de serrar les dents o desviar la mirada o de somriure i deixar pensaments amagats, m'acollona.

dilluns, 7 de gener de 2013

Qui s'apunta a una Ruta literària de novel·la negra per Barcelona el 27 de Gener?

:)

Mireu aquest enllaç i dieu-me si no pinta xulo!! 

http://sebastiabennasar.wordpress.com/2013/01/03/65/


Decidit tinc d'anar-hi, però qui m'hi vulgui acompanyar, 
feliç em farà! 

divendres, 4 de gener de 2013

La taula parada, el llit desfet i plats per rentar a l'aigüera.
Però ja no m'inquieta.
Tant; diria.
Pensava anar a dormir, però us llegeixo i em vénen ganes d'escriure.
De res en particular de fet, però tampoc de res en general. Escriuria sobre petits moments, polsim d'estels, que encara que ara mateix crec que potser els recordaré tota la vida, no voldria pas que se m'oblidessin. Malgrat tot, decideixo no compartir-los, però sí que els repasso amb la ment i el cor i em treuen un somriure.
Moments així m'ajuden. Avui en parlava amb un desconegut. Els deso en lloc segur i quan els necessito agafo un trosset de bon record i aleshores sento la onada, i somric, i el dolent s'esborra. I si no s'esborra, es difumina, que també està bé. Prou bé.