dijous, 15 de gener del 2015

Segur que no llegiràs això. Que ni te'n deus recordar que existeix aquest blog. Però malgrat tot aquí ho vull deixar escrit.
Surto de la feina i et llegeixo al mòbil. Se m'escapa una rialla i et truco el primer. "Vinga va! quedem avui" em dic a mi i a tu. Tu pots i jo puc. Per a què posposar? I 15 minuts més tard m'alegro de veure't. M'alegro de recordar-me que existeixes. M'alegro d'haver-te conegut als 16 anys. M'alegro de què ni el temps ni la distància, ni les opinions dels demés, hagi fet desaparèixer l'abraçada al veure'ns.

Ella em diu, viu el moment, aprofita les oportunitats. Sigues conscient "del moment" en tot moment. No sempre és fàcil practicar-ho. Però amb tu ahir ho va ser. Vaig gaudir tant! i quan em vas dir que em portaves a casa en moto, ni ho vaig dubtar. El no, no era una opció.

Jo crec que a la vida hi ha persones que marquen. Que apareixen per algun motiu i fan que siguis diferent al que series si no les haguessis conegut. Potser i fins i tot, acaben condicionant a la gent que coneixeràs. Vull dir que gent amb qui mai t'hi hauries fixat, t'hi acabes fixant gràcies a haver-los conegut. Tu a mi m'has marcat d'una manera increïble. Amb tu puc parlar de tot, fins i tot de nosaltres. Però no només m'has marcat pel que tenim sinó també pel simple fet de la persona que ets i has sigut sempre. Per la franquesa i senzillesa que caracteritza a la teva ànima.

També penso, divergint de quan era adolescent, que l'amor no és el mitjà per aconseguir altres coses sinó que la raó d'estimar és l'amor en si mateix. Estimar-te ja és el tot, és el principi i el final. No espero res. Sentir que ets el meu amic ja m'omple del tot.

Gràcies per voler formar part de la meva vida.